La pedra neix com els arbres s’escampa com la malesa i es fa amunt sens garantir-te el cel buit que sempre espera. Els vianants tenen pressa segueixen la instrucció que mana no deturar-se per ningú que ho sol•liciti. El fanal del marginaire recorda Lili Marleen i el temps de la Dietrich que presideix els seus
El formigó no pot fer callar els morts sobre els que hem edificat els memorials de la concòrdia. De les tragèdies n’hem fet comerç i comèdia per perpetuar el poder implacable del diner que tant necessitam per fer callar les dignitats que sacsegen cementiris i conselleries. Les memòries llustren les calaveres que tant constrenyen el
Ella dorm confiada sobre una mar de núvols volant cap a Berlín on hi té qui l’espera. És massa jove encara per fer-se una idea de què és capaç la vida quan viu sense pauta.
El meu preceptor menor té una pujada de febre i li fuig de cop la juguera, naturalment. Abandona l’alegria, els jocs i demana braços. S’adorm, però alena molt espès i adesiara s’estremeix i plorinya. Fa mal, vigilar-li el plany. Fa patir, veure estremida la seva constitució, com es trenca la seva alegria grenyal que es
No té gaire importància que enguany faci 65 anys que s’edità a la mítica Aymà -i a la seva col·lecció igualment llegendària “Els llibres de l’Ossa Menor”- el poemari “El caminant i el mur”, de Salvador Espriu. I no ho és, evidentment, perquè pertany al grup selectíssim d’obres a les que no afecta el temps.
El color groc de moment no està vedat a l’Estat que es desfà a una velocitat de vertigen, com tampoc no ho està el llaç (o el nus amb bagues escorredores com el defineix el Diccionari Català-Valencià-Balear, descripció que em sembla esplèndida). Però si combinam el color groc amb un llaç, la cosa esclata. La
On són l’escoda i els seus cops que cantaven la set del poble que ara llangueix anèmic lluny de la rebel·lia? Qui custodia els verducs que serraven dents i maresos, i els arpiots i els forques que forjaven revoltes? El cel no brama ni s’estremeix la terra davant qui calla els greuges i els oprobis
“Només m’importava la desaparició, l’abandó d’aquell cansament que em provoca haver de viure. Exacte, el cansament. És saber que ho he de fer tot per força, perquè jo no puc fer res”. A partir d’aquí, Neus Canyelles mena el lector per les obagues que crea el cervell en rebel·lió, per les estances amb les finestres
Als ulls dels escolans que dirigia i que pentinaven els deu anys era un vell avançat, una mena de fòssil vivent. Era baix i escanyolit, fregant el nanisme, amb el cap emboinat sempre que no era a l’església, permanentment rapat i amb una llosca perpètua als llavis. Caminava de talons, fet que li conferia al
L’any passat se celebrà el centenari del naixement de Bernat Vidal i Tomàs, apotecari, mecenes i promotor cultural, figura clau en el redreçament lingüístic i cultural a Mallorca un cop acabada la Guerra. El 1987 i per honorar la seva memòria l’Ajuntament de Santanyí, la vila on va néixer i morí, instituí el premi de
Anit, al Teatre Principal de Santanyí, s’ha presentat “Les baules que falten”, antologia del premi Bernat Vidal i Tomàs 1986-2018, a cura de D. Sam Abrams i editat per Adia. Hi han participat Ricarda Vicens, regidora de Cultura de l’Ajuntament de Santanyí, i els escriptors Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Llauger i Jaume Mateu i
Feia comptes anar a estirar les cames després dels ruixims que gairebé no han tocat en terra, però m’he topat inesperadament amb la “Carta a un ostatge” d’Antoine de Saint-Exupéry i s’ha avortat la caminada. Som dels que sabem que Saint-Exupéry viu literàriament més enllà del príncep menut, però que no hi hem fet cap
De Cat Stevens només sé que el seu nom de fonts era Steven Demetre Georgiou i que acabant els anys setanta del segle passat deixà la música i es convertí a l’islam fent-se dir Yusuf Islam. I si d’ell poc en sé, encara menys de la seva etapa de músic i de les cançons que
Si el meu preceptor major considera que el quart gol d’ahir del Barça al Betis que marcà Messi és una obra d’art, no cal que ningú no ho dubti ni que pensi que és una exaltació excessiva. Ben cert que el futbol és futbol, una definició que ho diu tot sense dir res, i que
Que la revolta principatina, iniciada el 10 de juliol de 2010 amb la manifestació del “Som una nació. Nosaltres decidim”, ha posat contra les cordes democràtiques les estructures de l’Estat espanyol, només ho neguen els que segueixen ancorats a temps pretèrits en què drets i llibertats estaven fortament custodiats i que, en certs àmbits i