Meandrar més enllà de les mans i de les idees més primàries per poder veure en la foscor del dubte, fita sols a l’abast dels que viuen perquè sí, perquè la vida compromet. Volen corbs sobre els gòlgotes, que acumulen els cadàvers dels que mai no s’han atrevit a viure. I a baix, els gossos
Es casà amb una nigeriana alta i bella per amor, diu amb severitat, volent tancar qualsevol porta al dubte, i l’únic que aconsegueix és l’efecte contrari. Visqueren junts uns anys, no sap precisar-los, ella sense saber cap paraula d’espanyol –parla el ioruba i l’anglès nigerià- i ell desconeixent l’anglès, que és de Morón de Almazán,
Llegir “Corb. De la vida i les cançons del Corb”, de Ted Hughes (Lleonard Muntaner editor, Palma: 2018), és no sortir de la inquietud que té bo de fer cridar la brutalitat. Hughes, Poet Laureate del Regne Unit des del 1984 fins al 1998, es va casar amb Sylvia Plath i tingué d’amant Assia Gutmann.
Avui un cap de fibló ha fet molta destrossa a Menorca, la bella. Alguns llocs han sofert danys severs, han caigut molts d’arbres i el subministrament elèctric ha patit de debò tot deixant mitja illa sense corrent elèctric. Afortunadament no ha fet mal a cap persona, però tanmateix els estralls per desfetes naturals que ha
Republicarem les decisions i les declaracions que calguin, avui que fa un any que es proclamà la República Catalana i encara no és efectiva. L’esperarem, clar, tot i que no sigui segur que esperant el bé passem el mal, com diu l’adagi. Tenim pressa, això sí, molta, perquè romandre en un estat cada cop més
L’alè no aixeca pols ni crida el panteix. La veu es fa ganyota i els ulls s’immolen. La sentor dels anhel incinerats s’escampa en els camps dels mots contrafets reduïts a eres ganivetades per la sequera extrema. La solitud s’estranya. Cap solera per fer peu cap armella per fermar l’ànsia sense far. La llum ensorrada,
El «Taller Marginàlia», el projecte més ambiciós de Can Gazà, ICES, és un desafiament gran que compartim amb els nostres amics des de fa tres anys. Aquest programa ocupa els residents gazanencs que es troben en millors condicions de salut i pretén contribuir a la seva recuperació personal. En aquest taller, els mobles, la roba,
Fer falta és probablement el més gran llegat que hom pot deixar en anar-se’n per sempre. I si, a més, fa una faltada és arribar al màxim de l’estima i del record que fa romandre gairebé intacte qui ja no hi és per estrictes raons de vida. És ben ver que mai no moren aquells
Les vases en el taller de cals pobres esperen una imatge continguda, perimetrada, domesticada, que doni sentit o caràcter a una paret que separa, que també conté. Sembla que no tinguin pressa, que s’han pres tot el temps del món, ben certes que tard o d’hora fitaran un instant. I mentre esperen, als marcs no
La carretera que segueix la línia encalmada de la mar no permet la velocitat excessiva perquè amb dificultats deixa passar dos cotxes. I tanmateix hi fa nosa. Els cotxes en fan molta, de nosa, per molt que facem les ciutats i els centres d’oci a mida de la seva voracitat i exigència extremes. Tampoc importaria
Si vols acaronar la bellesa surt del paradís i arrisca’t a fregar la pell escatada de qui viu defensant la vida al ras de cel i terra
El dissabte s’aixeca lluminós per rescabalar els dies precedents d’angoixa i aigua inundadora. En el taller de cals pobres el tapisser escolta una selecció d’àries i altres passatges operístics de Luciano Pavarotti. I tanmateix no canta sols per ell: la seva veu es desplega enèrgica sobre els mobles i els llibres que esperen esguards i
La pluja excessiva pertorba el ventre de la terra. L’aigua sense regit no respecta els ponts que ha suportat manta envestides i posa en destret la terra agra, la terra magra que ja no recorda com s’engendren els fruits de la vida honorable. S’engorga, nega els camins i es revenja de l’arrogància de l’asfalt imposat
Era molt tendre quan vaig sentir per primera vegada el Vals Núm. 2 de Dmitri Dmítrievitx Xostakóvitx i em va prendre del tot. En aquell moment no sabia qui era l’autor d’aquell estilet fet música que es feia endins i tocava fons per quedar-s’hi, i record que em costà molt esbrinar-ho. I en saber-ho, el
La pobresa, segons l’ONU, és «una condició humana que es caracteritza per la privació contínua o crònica dels recursos, la capacitat, les opcions, la seguretat i el poder necessaris per gaudir d’un nivell de vida adequat i d’altres drets civils, culturals, econòmics, polítics i socials». Per això, en el redactat de «Els principis rectors sobre