La recerca d’una dada de Can Gazà que es resistia a sortir del cau, m’ha obligat avui matí a regirar un bon grapat de documentació de l’arxiu i quan això s’esdevé el temps perd el pas perquè em distrec molt i m’encant tafanejant per plecs i altres reculls que res no tenen a veure amb
Avui és el meu darrer dia a la Universitat d’Estiu de ca n’Estranya i el meu tutor decideix començar-lo veient una estona les cuites d’en Mic i en Cinc Segons. Cosa tenen d’excel·lent aquests dos personatges que aconsegueixen retenir una estona llarga l’atenció del meu preceptor que va molt malsofrit per culpa de l’esclat de
El lledoner de la família té l’ombra densa i responsable, i no tem la severitat del sol migdienc del dia de santa Marta, la santa de l’aigua beneïda, el salpasser i la tarasca. Voreja els trenta anys, el lledoner, i encara viu qui el plantà. És joveníssim, encara, un marrec d’arbre que pot arribar a
Calibrava el gest amb precisió dibuixant-se la mirada amb un carbó i un somriure mut. Repassava cada moviment amb la traça de qui mai va ser aprenent i amb exactitud. Com la idea que s’enreda pels cabells, volta la corbata, i s’estreny el nus d’un bigoti tragicòmic diminut. Així comença la cançó “Chaplin”, dels Blaumut,
Amb els meus preceptors, ahir horabaixa anàrem a celebrar l’aniversari d’un parent a un terrat d’una finca prop de la mar de Ciutat, un indret agombolador que et permet posar-te els ulls d’ocell i adonar-te de la petitesa absoluta i fragilitat extrema de les criatures humanes. Val a dir que el tancament de l’espai fa
L’olor de gessamí és massa presumptuós per prendre’l amorosament per molt que aquesta nit senyoregi la lluna plena. Ho confirma el ca, que fa la darrera volta del dia fent avinent que també l’afecta l’aire bascós i les males noves dels focs que ja han comparegut per encongir-nos el cor i socarrar-nos la bellesa. No
Avui, a més de ser sant Jaume -el meu sant, que celebro discretament seguint el costum que no em fa res observar- també fa 80 anys que s’inicià la batalla de l’Ebre, la més sangonosa i cruel de la Guerra Civil. Cal tenir-ho present, sobretot ara que el feixisme es torna a rearmar quan encara
A Can Gazà avui hem dinat de caragols a la mallorquina; tot un luxe. Un amic de l’ànima ens els ha regalat. Són així de generosos, els nostres amics. Excel·lents, els caragols, com totes les menges que cuinam a casa. Menjam tan bé i aprofitadament que no solem agrair com caldria la feina dels responsables
L’olor de la figuera arriba net i calm fins a l’ombra del lledoner on el meu preceptor maleeix el dolor intractable de les seves dents en rebentar les genives. No entén el sofriment, el preceptor. No li troba les anses per dur-se’l a sa boca i tastar la seva agrura. Ni li troba la veu
Sense manies i a empentes m’han desnonat tot recordant-me que tinc el dret a gaudir d’un habitatge digne. L’educació que s’imposa decreta callar i obeir les ordres com a signe de la millor criança.
Les clares rutes del teu cos i el vent a les terrasses altes de la nit. Llegeix-me els ulls. M’aprenc i em desaprenc sense dir res. Tant d’horitzó sobrer i aquesta melangia amb verds i blaus, fulles i somnis, i algun cant llunyà que ni somou els borrallons de pols. Miquel Martí i Pol dit
Anit, en el bar La Tertúlia, de Palma, Nanda Ramon, Laura Camargo i Neus Tur han presentat el llibre d’Antoni Trobat “Un país anomenat nosaltres”. Es tracta de 61 articles publicats al diari Ara Balears entre el 2016 i el 2018, i editats per Illa edicions amb pròleg de Llorenç Capellà i epíleg de Guillem
Fa uns dies, el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià, acceptant parcialment el recurs presentat per dos diputats del grup popular, va retallar el decret de la Generalitat Valenciana que regula l’ús del català en l’administració. Així, desactiva onze articles del decret que prioritzen el català en les comunicacions entre treballadors públics i ciutadans
Avui fa 82 anys que el feixisme s’aixecà militarment contra el govern legítim de la Segona República Espanyola. Cal no oblidar-ho. Ni avui ni mai. El cabdill de la sagnia encara segueix honorat, la seva fundació regada amb diners públics i els seus néts i renéts polítics escampant violentament i impune l’odi per tot allà
Ahir un policia nacional va agredir el periodista Jordi Borràs tot cridant “viva España” i “viva Franco”, dos crits molt edificants, com tothom sap. Diuen que per curar-nos en salut hem de dir que “presumptament” el va agredir. Quedi dit, però de qui em refio és de Jordi Borràs, no d’un ultradretà violent (diguem-li feixista)