vindran els llops a destruir la teranyina que ens atrapa i ens consola a estroncar el cant fred de les copes que ens consenten i ens disculpen les gateres a llepar-nos la sang que ens fan les mossegades de les flors i la set de l’aire vindran els llops a dar-nos de franc la pell
mai és l’adverbi dels anys la clau del pany del misteri mai és la petja del temps l’any llum on viu el plaer mai serem res més que mai
Les clívies esperen quelcom mal d’endevinar. Miren a l’aire i no sols s’ofereixen a l’admiració del distret o a la indiferència de qui exigeix més prodigalitat a l’atzar i a la llibertat de l’aire. Tampoc no reclamen cap conversa displicent ni la sinuositat dels pensaments que es rebutgen per excessivament elaborats. Sembla que es conformen
els ulls marrits, en prendre el camí fressat de la garriga que desconeix l’esgotament de la paraula, s’adonen que ja no tenen la necessitat de perdre res per poder trescar per la memòria esburbada de la llum, dels astres i dels eclipsis
esclata una flor i es trenca la paraula que hauria de prenyar l’udol del llop
han quedat els ulls de cendra que dispensaven els mots, la fúria de la llum que feia callar els estúpids, el pol·len de les certeses que sols afecta els incrèduls, el camí fressat del llibre que et solca pit i espinada
obrint la boca com si fos avenc endormisca els udols que mai no troben cap resposta i s’esforça per enviar un crit d’auxili: sols voldria ser qui, com si fos instrument, frega la pell de qui desitja i se sent a plaer amb el silenci
res no mena a cap prodigi ni a ciutadelles daurades tot es parasita en tèrbols i esporuguits clars de lluna
si escrivís ho faria amb raor: la pols del paper desemparaularia si escrivís, ara, seria per oblidar
la pluja, sota el paraigua, és molt més impetuosa: desdibuixa el panorama i desorienta la mirada no obstant, és quan veig ben clar que no som pedra fitera, cap camí no porta on som ni per trescar dins meu hi ha mapes, senderols o llinyes.
Fa molt de vent i el seu desfici converteix el cervell en una xalupa dins un tifó, com si vessàs del crani, els regalims s’encrostassin tot d’una i les pensades s’escardassin convertint la matèria grisa en sorral de cristalls. I quan ens han estat favorables, de veritat, els vents? Tant als nostres cossos en desig
no calen bitàcoles per anar on vol el cos lliurat d’instruccions, camins plans amb retorn segur i epílegs és la insignificança que reclama l’espai d’eufòria que li negam per excessivament eloqüent, el detall desordenat que exigeix el lideratge de la resistència i la imprecisió més expressiva el que ha de fer rebentar el broll de
Rellegint escrits que mai no es donen per acabats, em trob amb un poema que, impetuosament i boja, volia ser -no m’hi vaig posar per poc- una espira de llum o una gota de sang del temps i al final no s’aixecà un pam d’en terra. Tanmateix no el vaig negligir i quedà en un
no facis com la por vençuda, que arrossega els peus, ni vulguis esquinçar el panorama que et permet desitjar el vol com fan els mussols amb la fosca vesteix-te amb la terra ablanida amb saliva i cedeix la veu a la papallona monarca, que no tem jugar-se la vida de cinc mil·ligrams per fugir del
I vas, i obris qualsevol llibre dels que estimes i no et fa cap efecte o et dones a qualsevol música que t’enruna la supèrbia i quedes reduït a una esquerda. I et demanes si encara hi ha paraules per les quals paga la pena comprometre un alè. I lentament et desglaces en el vas