PELL FREGADA
obrint la boca com si fos avenc endormisca els udols que mai no troben cap resposta i s’esforça per enviar un crit d’auxili: sols voldria ser qui, com si fos instrument, frega la pell de qui desitja i se sent a plaer amb el silenci
obrint la boca com si fos avenc endormisca els udols que mai no troben cap resposta i s’esforça per enviar un crit d’auxili: sols voldria ser qui, com si fos instrument, frega la pell de qui desitja i se sent a plaer amb el silenci
res no mena a cap prodigi ni a ciutadelles daurades tot es parasita en tèrbols i esporuguits clars de lluna
si escrivís ho faria amb raor: la pols del paper desemparaularia si escrivís, ara, seria per oblidar
la pluja, sota el paraigua, és molt més impetuosa: desdibuixa el panorama i desorienta la mirada no obstant, és quan veig ben clar que no som pedra fitera, cap camí no porta on som ni per trescar dins meu hi ha mapes, senderols o llinyes.
Fa molt de vent i el seu desfici converteix el cervell en una xalupa dins un tifó, com si vessàs del crani, els regalims s’encrostassin tot d’una i les pensades s’escardassin convertint la matèria grisa en sorral de cristalls. I quan ens han estat favorables, de veritat, els vents? Tant als nostres cossos en desig
no calen bitàcoles per anar on vol el cos lliurat d’instruccions, camins plans amb retorn segur i epílegs és la insignificança que reclama l’espai d’eufòria que li negam per excessivament eloqüent, el detall desordenat que exigeix el lideratge de la resistència i la imprecisió més expressiva el que ha de fer rebentar el broll de
Rellegint escrits que mai no es donen per acabats, em trob amb un poema que, impetuosament i boja, volia ser -no m’hi vaig posar per poc- una espira de llum o una gota de sang del temps i al final no s’aixecà un pam d’en terra. Tanmateix no el vaig negligir i quedà en un
no facis com la por vençuda, que arrossega els peus, ni vulguis esquinçar el panorama que et permet desitjar el vol com fan els mussols amb la fosca vesteix-te amb la terra ablanida amb saliva i cedeix la veu a la papallona monarca, que no tem jugar-se la vida de cinc mil·ligrams per fugir del
I vas, i obris qualsevol llibre dels que estimes i no et fa cap efecte o et dones a qualsevol música que t’enruna la supèrbia i quedes reduït a una esquerda. I et demanes si encara hi ha paraules per les quals paga la pena comprometre un alè. I lentament et desglaces en el vas
de la nit la fosca no en vol ser flagell ni el vel que la privi de veure-hi la vida
si deixes ta casa per sempre més enderroca-la no vulguis deixar-la en agonia esperant la runa
La pluja tant menuda encara deixa amb set la terra que no és a temps de fregar-se els clivells que la martiritzen, que s’obstinen a convertir-la en ermàs mineral incapaç de salivar. Ho observa amb atenció ferrenya qui es delita llegint tankes de més de cent mil anys, com aquesta de Bisbe Henjō, Yoshimine Munesada:
Ens hem de fer lloc en el silenci i mirar qui mira el que el fa fruir, escoltar qui escolta allò que l’apaivaga, percebre nítidament la fugida lenta del moix que no aixeca ni mica de fressa, no perdre detall als pensaments profunds de la falguera, deixar entrar en els somnis qui vulguem perquè en
es ret la llum a la pua d’aigua perquè callin els ulls mentre la tinta es fa mur i es constitueix la llum freda que deixarem en herència a qui entén el silenci sense cap renou per companyia sal a l’alba tirarà la flor que fuig per desfer les cadenes d’or i escriure amb els
L’aire escampa arreu l’olor penetrant de mort palestina i el plany agònic i inaccessible d’un infant de mesos sota la runa emplomada -que es torna penyal- de qualsevol llar de Khan Yunis La criatura ha mort sense conèixer encara la paraula però bé que ha estat a temps de sentir el més pregon dolor: el