Li deia el vell xarrupant una llimonada natural tèbia: “Per companyia no vull cap animal per no pertorbar-lo amb la meva indiferència. Tanmateix, la companyia està sobrevalorada i, a més, ja li va bé al mercat que ens ajuntem, que ens encollem, que ens emparellem perquè plegats som més bons d’entabanar i d’estafar”. Ell s’havia
No pot evitar assimilar tothom qui veu a un animal. Començà a fer-ho en sortir de la innocència per la precisió d’un professor poc preparat i gandul de llengua espanyola que sostenia que les cares de les persones trobaven el seu mirall bé en un porc o bé en un corb. Ell, que tenia la
Quan deixa venir els records, amb una freqüència que mai no sap si és minsa o excessiva, el primer que arriba, inexorablement, és el de la rata engrutada que matà amb son pare a la seva habitació, més continent d’humitat castigadora que no santuari de la son. Havia de fer els set anys, un diumenge
Ha esperat a canviar l’hora al rellotge de paret que té a l’estudi -i que tanta falta li fa- a les cinc de l’horabaixa, hora nova, i es demana quants n’hi deu haver que la canvien a l’hora establerta. Si hi ha qualcú que espera a què siguin les dues en punt de la matinada
Arriba al control de seguretat de l’aeroport una hora i mitja abans del seu vol i en arribar es troba la zona estibada de gent. Aixecant el cap entra tanta gentada, s’adona que només hi ha dos mòduls de control operatius. No aconsegueix saber què passa. Ni cap guàrdia civil ni cap altre personal de
Tus regularment i improductiva. Els seus constipats no canvien de conducta des de fa anys: acumulació de moc al nas que li produeix un mal de cap molt primitiu i picor a la gargamella que el fa tossir sense expectoració i que, en conseqüència, se li irriten les cordes vocals enfosquint-li i esquerdant-li la veu.
En veure la carta en el batiport de ca seva va somriure per matisar l’eufòria que l’envestí davant aquella troballa. Feia tant que no rebia una carta per correu ordinari que no fos del banc o de publicitat diversa! Anys, segurament. I li sabé greu que no dugués segell: una etiqueta amb la sucursal des
Li agrada conduir amb fosca i no en sap espinzellar els motius. S’hi sent còmode, senzillament, perquè creu que els altres conductors s’hi miren més, van més alerta, hi posen els cinc sentits menant els automòbils cada cop més amples i potents; i més segurs, diuen. A les sis i poc del matí la fosca
En entrar el metge, llegia: “I què dirà l’Ivan Zakhàritx no se sap, i ell mateix ho sap menys que ningú, perquè sap molt bé que no sap res i no pot ajudar de cap manera i que només va fent provatures a la babalà perquè els altres no deixin de creure que sap alguna
En plena becaina el retorna l’avís del mòbil que li acaben d’enviar un missatge de text. No s’acaba d’acostumar a apagar el telèfon quan fa l’horeta i maleeix la manca d’avés cada cop que un avís o una trucada l’hi tira en l’aire. Vuit minuts escassos de dormida magra. Molest, agafa el telèfon i llegeix:
El moix li sortí de l’esquerra, escapadíssim, només el va veure una fracció de segon, des que botà la paret fins que es perdé davall el cotxe. Just en aquell moment a l’emissora de música clàssica que tenia sintonitzada començava l’allegro vivace del tercer concert per a piano de Bela Bartok, que no havia sentit
En el cotxe, Cecilia Bartoli canta estremidorament “Gelido in ogni vena”, l’ària de “Fernace” de Vivaldi, i ell no li fa cas, té el cap a una altra banda. Fa dies que se li acumulen accidents i contratemps que l’ansiegen. La novel·la en punt mort, l’hospitalització de la seva dona i la necessària habilitació de
El bar porta el nom del mont més alt del Japó i el gestiona un matrimoni xinès que amb un grapat de paraules castellanes pronunciades a la manera cantonesa s’entén a la perfecció amb els clients habituals o puntuals. Fa estona que saben què són les tomàtigues de ramellet i com les han d’emprar per
I de cop s’adona que no gira els fulls del llibre com de costum, amb al dit gros pitjant lleugerament en el caire superior dret del llibre i aixecant per la punta el full que pertoca amb el palpís del dit índex. I elevat el caire, els altres dits van girant el full sense frissor,
Anava tan carregat d’espatlles que semblava que a sobre hi duia un cementiri. I tanmateix, el seu pas emanava una dignitat sense cap clivella. Parlava poc tot i tenir una veu agomboladora i, encara que la pressa l’empaitava a l’hora d’estar amb la gent, passava per ser temperat i calmós, signes inequívocs de gent assenyada,