marginàlies

El meu preceptor menor avui s’ha aixecat eixerit, com gairebé sempre, i mentre feia nedar galletons a la tassa de prendre la llet m’ha demanat quina havia estat la primera paraula de totes les que va dir la primera persona del món. Instintivament he dit “ai,  volent significar que m’havia posat en un destret del que m’era impossible sortir-ne. Ha rigut amb ganes i m’ha respost que no era possible que fos un “ai”. Sí, he replicat amb convicció:

-La primera persona del món, en veure’s enmig de la natura, va dir: “Ai!, què hi faig aquí”?

El preceptor encara ha rigut més fort i m’ha enflocat que la primera persona del món no parlava en català. I com ho saps, he inquirit orgullosament. No ho sé, m’ha contestat amb més rialles, jo crec que no se pot saber.

-Idò si no es pot saber, jo mantenc que la primera paraula dita en el món va ser catalana, he pontificat pomposament i teatral. De tant com reia ha estat a punt de fer mala via.

I mentre anàvem cap a l’escola, el meu preceptor menor callava profundament i això volia dir que en cuinava qualcuna de densa. De cop em diu que l’any passat varen estudiar en Claude Monet i que li havien agradat molt les pintures que els mostraren. I el seu esguard meravellat deia clar i català que la primera persona del món va aparèixer en un quadre de Monet.

-I saps una cosa, m’ha dit després d’un llarg instant d’introspecció, sempre confonc un retrat d’en Monet amb en Gaudí, el de la Sagrada Família. No és que s’assemblin gaire però no sé perquè els confonc. Com així?