El meu preceptor major no està gens content del pont que ha pintat. S’exigeix molt i considera que el que ha pintat no expressa el que pensa dels ponts, que són estructures que apropen, que vencen congosts i distàncies. En percebre la seva decepció estàs a punt de dir-li que el pont també és una via que va de cor a cor, del teu al seu, però t’ho estalvies perquè en mirar-te tan blavament entens que, un cop més, s’ha avançat al teu pensament.
I encara que no li agrada, hom hi veu moltes de coses al dibuix, sense cap pretensió d’interpretacions. Que no hi aparegui ni el punt d’arrancada del pont ni el d’arribada; com si el riu que davalla cabalós i sense bravesa, volgués per a ell tot el protagonisme. O les tres zones al·luvials tan destacades amb elements vegetals que fruiten i a recer de la verdor esplendorosa de les ribes. I la blavor de l’aigua, lliure d’elements embrutidors.
I mentre t’entretens a seguir el que proposa el seu dibuix, te treu de l’abstracció que voldries encara més densa tot planyent-se que els seus companys d’aula no sàpiguen qui és en Miquel Barceló ni què és i on la Seu. Necessiten una bona dosi de cultura general, m’adverteix amb certa severitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!