marginàlies

Avui fan festa –és un dir- els que són Nicolau, Pere Pascual, Fortià i Asel·la; molts d’anys a tots. Val a dir que Asel·la va ser romana molt peculiar, com la majoria de santes, tot sigui dit. Diuen les cròniques i les llegendes que va viure sempre en pobresa i dejuni, que es desvisqué pels pobres  i que morí molt vella. Vivia en una casetona de fusta de quatre pams, santa Asel·la, sense trespol, i això que era de família benestant; però ho va vendre tot per viure per amor de Déu, preservant la seva virginitat, resant i dejunant. Santa Asel·la hagués passat per malla del santoral si sant Jeroni, doctor de l’església, no l’hagués esmentada en les seves cartes i hagués dit, entre d’altres refilets, que en ella res no hi havia més atractiu que la seva tristesa; i que el seu silenci parlava a les totes, molt més que es paraules que, en ella, eren silencioses.

D’altres, que no són sants, avui també celebren santificacions com “la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. La constitució política que celebren, com es veu, parla molt i categòrica, al revés que santa Asel·la. I, sobretot, quan infla el pit per dir que “les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional”. Uf!

Posats a commemorar, preferesc celebrar cent mil pics la tristesa jerònia i el silenci de santa Asel·la, que la parla ampul·losa, excessiva, uniformada i armada de la constitució.