marginàlies

Sobretaula endiumenjada d’expressió cortazariana. Visites als seus papers per desar –o per oblidar- reunits a “Papeles inesperados”, una veritable caixa de música per fruir un diumenge havent dinat monacalment, amb un cafè bullent a les mans i les cames estirades sobre la taula baixa de la sala d’estar.

“Deixà de llegir el relat en el punt on un personatge deixava de llegir el relat en el lloc on un personatge deixava de llegir i es disposava a anar a la casa on algú que l’esperava s’havia posat a llegir un relat per passar el temps i arribava al lloc on un personatge deixava de llegir i es disposava a anar a la casa on algú que l’esperava s’havia posat a llegir un relat per passar el temps”.

Bucles i espirals, forats incandescents per contrarestar vies làcties, i cosmos en construcció i expansió, i música que espanta follies, i paraules, moltes paraules a repèl de tot, i poemes que juguen i furguen:

“El que m’agrada del teu cos és el sexe.
El que m’agrada del teu sexe és la boca.
El que m’agrada de la teva boca és la llengua.
El que m’agrada de la teva llengua és la paraula”.

Algú em diu que mentre jo tafanejava pels ravals de Cortázar, ha vist passar pel menjador de la casa Andy Warhol, Polairod en mà, fent retrats sense parar dels que becainaven. I que ja li enviaria les fotografies seriades.