marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
25 ANYS DE LA LLEI DE NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA DE LES ILLES BALEARS
Demà divendres, 29 d’abril, la Llei de normalització lingüística de les Illes Balears farà vint-i-cinc anys, una fita, tot s’ha de dir, absolutament simbòlica perquè d’aleshores ençà la situació del català a l’arxipèlag no és la que, per aquesta mateixa llei, hauria de ser. I per més afront, aquest marc legislatiu aprovat per unanimitat en el seu moment –i que coincidí amb l’obertura a Palma del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana- és menystingut pel Partido Popular de les Balears, que en reclama la derogació. Per això i per allò, val la pena rellegir el magnífic preàmbul d’aquesta llei per brufar l’esdeveniment.
Les Illes Balears s’incorporen a l’àrea lingüística catalana amb la conquesta de Mallorca pel rei Jaume I (1229), Eivissa i Formentera per l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí (1235), i Menorca pel rei Alfons el Liberal (1287).
Des d’aleshores, el català és la llengua pròpia de les Illes Balears i ha estat sempre l’instrument amb què els illencs han fet les seves màximes aportacions a la cultura universal, i el vehicle que ha fet possible l’articulació del geni del nostre poble de manera que la seva empremta quedàs marcada de forma inesborrable en el llegat cultural dels pobles d’Occident.
Des del segle XIII, la llengua catalana, al costat del llatí per a certs usos, esdevé la llengua de la Cancelleria i la de l’Administració en general, així com de la predicació i d’altres activitats públiques i formals, i també és la llengua emprada pel poble com a eina d’intercomunicació social.
Al segle XVIII, els decrets de Nova Planta anul·len els òrgans d’autogovern de la Corona d’Aragó i la llengua catalana comença a sofrir un procés de marginació creixent en els diversos àmbits d’ús públic i formal. Així, el 1768, per una pragmàtica de Carles III, la llengua catalana és bandejada en la major part de la documentació oficial, civil i eclesiàstica, i diversos textos legals proscriuen, devers la meitat del segle XIX, l’ús de la nostra llengua a l’ensenyament. Al segle XX, a part del breu parèntesi de la Segona República, el català sofreix una marginació encara més accentuada, tant a l’escola com als mitjans de comunicació, i, també, en l’ús oficial i públic en general, que culmina durant la dictadura franquista.
Finalment, la generalització dels moderns mitjans de comunicació, sobretot ràdio i televisió, dels quals quedava exclòs el català, ha fet que la nostra llengua arribàs a córrer el perill de desaparició si no se’n redreçava el rumb.
Així mateix, cal comptar amb l’arribada, en temps recents, d’un nombre considerable d’immigrants d’altres àrees lingüístiques, als quals la nostra societat no ha pogut oferir els instruments que els poguessin facilitar la seva normal integració.
És així que la nostra llengua, que ha estat i és vehicle d’una cultura universal, es troba, actualment, en una situació de desemparament. Conseqüències d’aquesta situació són: un excés de barbarismes a la llengua parlada popularment, el desconeixement de les formes d’expressió culta tradicional, la generalització de certs prejudicis lingüístics i diverses actituds d’infravaloració envers el propi idioma.
Amb el restabliment de la democràcia, la Constitució i l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears han establert un marc legal que permet iniciar un procés de recobrament i de promoció de la llengua pròpia de les Illes Balears que pot alleugerir parcialment la situació actual.
La llengua catalana i la llengua castellana són totes dues llengües oficials de la Comunitat Autònoma, amb el mateix rang, si bé de naturalesa diferent: l’oficialitat de la llengua catalana es basa en un estatut de territorialitat, amb el propòsit de mantenir la primacia de cada llengua en el seu territori històric. L’oficialitat del castellà, establerta per la Constitució a tot l’Estat, es basa en un estatut personal, a fi d’emparar els drets lingüístics dels ciutadans, encara que la seva llengua no sigui la pròpia del territori.
D’acord, doncs, amb aquest marc legal, la Comunitat Autònoma té el dret i el deure d’acabar amb la situació de anormalitat sociolingüística i es compromet a regular l’ús de la llengua catalana com a llengua pròpia de les Illes Balears, i del castellà com a llengua oficial de tot l’Estat. És així que haurà de garantir els drets lingüístics i farà possible que tothom conegui les dues llengües, precisament, per poder fer efectius aquells drets.
També cal comprometre tots els ciutadans de les Illes Balears, qualsevol que sigui la seva llengua habitual, en la salvaguarda i extensió de la llengua catalana, dins una situació social en què tots els ciutadans coneguin les dues llengües i assumeixin la defensa i normalització de la catalana, perquè és un component essencial de la identitat nacional dels pobles de les Illes Balears.
La Comunitat Autònoma té, en suma, com a objectius dur a terme les accions pertinents d’ordre institucional per tal que el català, com a vehicle d’expressió, modern, plurifuncional, clar, flexible i autònom, i com a principal símbol de la nostra identitat com a poble, torni a ser l’element cohesionador el geni illenc i ocupi el lloc que li correspon en qualitat de llengua pròpia de les Illes Balears. Per això ha de ser present en els diversos àmbits d’ús oficial de l’administració, dels mitjans de comunicació de masses, de l’escola i de la vida social en general, amb el corresponent respecte a les modalitats lingüístiques pròpies de la tradició literària autòctona, però sense perjudici de la unitat de la llengua catalana.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Català per aquí, català per allà, llengua històrica, pròpia, primacia en els seus territoris … bla, bla, bla, tot això ho bandejarà en quatre dies el senyor de cognom Bauzá (amb accent a la castellana), de nom José Ramon (a la castellana), nascut a Madrid (capital de Castella), amb les seves camises pulcres a ratlles, coll blanc i la seva colla… si déu no hi fa més que nosaltres (vull dir vosaltres els illencs).