marginàlies

Avui fa 200 anys que va néixer a Palma, al carrer de les Monges, Marian (o Marià) Aguiló i Fuster, un dels imprescindibles de la cultura catalana recent. D’ell en diu Josep M. Llompart a la seva “Literatura moderna a les Balears”:

“Quan la Renaixença començava a prendre el bull, En Marian Aguiló va anar a Barcelona per encetar els estudis a la facultat de Dret. Allà féu amistat amb En Piferrer i En Rubió i Ors, i, en lloc d’estudiar Dret, va començar a fer versos, a entusiasmar-se més i més amb aquell moviment del qual arribaria a esser un dels principals promotors, i a dedicar-se en cos i ànima, cada vegada amb més passió, a l’apostolat de la llengua. Era un excursionista infatigable. Va córrer amunt i avall pels nostres dominis lingüístics cercant cançons populars, tradicions, paraules, modismes, que recollia i catalogava. No se sap cert si acabà la carrera d’advocat. Hom ha dit que els diners que li enviaren de ca seva per pagar el títol els va desprendre en un viatge literari a la Catalunya francesa. En Marian Aguiló tenia temperament de poeta.

[…]

“Ell escrivia per al poble, volia un públic quant més extens millor, i no com altres que bastien aparatosos romanços històrics per enlluernar els amics o per veure de guanyar un premi en els Jocs Florals. Aquesta actitud pot servir també per explicar en part -qui sap si barrejada amb altres obscurs factors racials i ambientals- la pruïja moralitzadora, alliçonadora, de quasi tota l’obra del poeta.

[…]

“Marian Aquiló tenia una idea clara de les possibilitats de la Renaixença i de cap a on s’havien de dirigir els esforços de restauració de la llengua literària. Aquesta claredat de visió mancava a molts d’altres. El seu cosí Tomàs [Aguiló i Fuster], per exemple, referint-se al mallorquí parlava de “dialecte”. Ell, en canvi, va parlar sempre de “llengua”, i, més concretament, de “llengua catalana”, amb plena consciència de la unitat de l’idioma literari.

[…]

“La poesia de N’Aguiló -ho hem vist abans- s’adreça al poble. Són molts els mallorquins que saben una famosa cançó: S’estrella de s’auba”. Però ben pocs tenen idea que els versos d’aquesta tonada són de Marian Aguiló. Ell va escriure per al poble, i el poble ha rebut la seva poesia i l’ha feta autènticament popular incorporant-la, com una més entre tantes composicions anònimes, al tresor del cançoner. Heus ací la victòria suprema del poeta”.