marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

9 de juliol de 2014
0 comentaris

100 ANYS DE L’INICI DE LA GRAN GUERRA

Aquest mes de juliol fa cent anys que es declarà la Primera Guerra Mundial, la Gran Guerra, que esfondrà imperis i matà vuit milions de persones, en nombres rodons. La ferotgia, la mortaldat, la destrucció i el patiment absoluts no serviren per res, tanmateix, perquè denou anys després esclatà la Segona Guerra Mundial per demostrar que els graus d’horror que poden fluir de l’ésser humà no tenen mesura.

 

De fet, cap guerra no resol res; en tot cas aferma la voluntat dels contendents de declarar-ne una altra en qualsevol moment i sota el pretext que sigui. Així, recordar aquest centenari guerrer només té sentit si ha de servir d’aliment per contrarestar l’avès de resoldre les qüestions entre estats, pàtries o nacions a bastonades.
No crec que el pacifisme i l’antimilitarisme siguin gens candorosos ni impossibles. Ha de ser sobre ells que s’ha de muntar necessàriament l’entesa mantinguda entre persones i pobles. L’imperi de les armes, ara per ara, segueix determinant solucions, la qual no significava que el seu dictat eixampli els horitzons de llibertat, ans al contrari: institueix tota mena d’esclavatges. Per això, entre moltes altres raons, estic completament d’acord amb Julià de Jòdar i el seu article “
De nacions i exèrcits”, que presenta avui elSingular.cat, i que acaba així: “Quan la gent es mou pacíficament cap a la seva llibertat, el militarisme -ni que sigui teòric- hauria d’entrar a formar part de l’índex de matèries prohibides per la moral pública”. http://www.elsingular.cat/cat/notices/2014/07/de_nacions_i_exercits_101715.php.
Per temps que passi, en parlar de guerres record sempre la pel·lícula de Dalton Trumbo “Johnny Got His Gun” (Johnny va agafar el seu fusell), de 1971, i que parla, precisament, d’un ferit en la Primera Guerra Mundial. El desgraciat Joe Bonham convertit -a conseqüència de l’esclat d’una granada- en un cervell amb tors únicament, que, després d’aconseguir comunicar-se amb els cuidadors a través del codi morse, és abandonat en un magatzem militar per determinar fins quan pot durar una persona en les seves circumstàncies extremes. Sense braços ni peus; sense la cara on hi fan estada els sentits de la vista, l’oïda, el gust i l’olfacte, Johnny s’enfronta a la seva realitat clamant la mort que no li atorguen per poder observar la lentitud amb què es consumeix.

Les guerres mai no han alliçonat, vet aquí la tortura que imposen.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.