Gramenetum

El passat dilluns dia 9 de juny va tenir lloc a Madrid un acte organitzat per la Confederación Española de Religiosos (CONFER) per demanar perdó públic a les dones i famílies víctimes supervivents del Patronato de Protección a la Mujer.
Hi vaig assistir i vaig sortir ben sorprès per l’exercici d’hipocresia de la representació eclesial present. Potser ningú s’hauria d’haver sorprès després de conèixer la declaració d’uns dies abans, en nota de premsa del 29 de maig anterior, del president de la CONFER, Jesús Diaz Sariego, en la que deia: ”nosotros no hemos vivido esa experiencia que también hay que contextualizar en un contexto de la época”. I a més afegia: “muchas mujeres que han pasado por estos centros les ha servido como promoción personal y profesional”
I quin era “el context” de l’època, que segons l’església ho justificava tot? Doncs el de una institució franquista amb la col·laboració de les ordes religioses, potser la institució més longeva del franquisme i també la menys poc coneguda i la més oblidada, per reprimir i empresonar en reformatoris les dones, sobretot joves, considerares “caigudes o en risc de caure”, en la terminologia de l’esglèsia.

Per recuperar i reivindicar la memòria de les víctimes del Patronato
Aquest Patronato va marcar de manera directa la vida de desenes de milers de dones de l’Estat espanyol i en va atemorir la resta. Una institució de principis del segle XX que es recupera l’any 1941 i activa fins a l’any 1985 per tal d’exercir un control patriarcal ferri sobre les dones i castigar qualsevol conducta transgressora que qüestionés les estrictes normes morals del franquisme, a través de l’internament de les joves a centres gestionats per ordres religioses.
Les perpetradores essencialment van ser monges: adoratrices, trinitarias, terciarias capuchinas de la Sagrada Família, hermanas de la caridad, oblatas o cruzadas evangéliques, aquestes darreres són una ordre secular.
Enguany fa 40 anys de la seva desaparició. Havien passat deu anys de la mort del dictador, vuit de la proclama de la Constitució espanyola i de la Llei d’amnistia.

Demanar perdó amb la boca petita i sense convicció
L’acte de petició de perdó per part de l’església catòlica va ser a la sala d’actes de la Fundación Pablo IV, un lloc no neutral, per descomptat, malgrat l’afirmació en sentit contrari del presentador de l’acte, el propi Sariego. Però resulta més indignat que uns dies abans, el 6 de juny el representant de la CONFER va comunicar al grup impulsor de víctimes supervivents que no s’emetrien els testimonis referents al robatori de bebès en els centres religiosos. La CONFER tampoc acceptava les referències als casos de suicidi. Per descomptat això no va ser acceptat per part de les víctimes, però els organitzadors es van fer els desentesos. Què podia sortir malament?

Imperdonable
És per això que davant aquesta actitud intransigent de la CONFER la major part de la sala va aixecar-se per dir «NO». Va ser una protesta molt espontània, comprensible i natural que va capgirar el sentit de tot plegat i va donar un altre caràcter a l’acte, de l’acceptació d’un perdó fred a l’exigència de compromís i justícia.
Es van aixecar cartells amb el «NO» i es van corejar l’exigència de Veritat, justícia i reparació. Per fer-vos una idea aproximada podeu veure un vídeo de l’acte aquí, efectivament “retallat” per la CONFER. Aquesta reacció col·lectiva de las persones assistents, excloent evidentment les monges presents, va significar una emotiva explosió de sentiments i de sororitat en una lluita compartida i llargament amagada o menystinguda que finalment surt a la llum.

Exigeixen Veritat, Justícia i Reparació
Davant la CONFER el perdó exposat es va fer patent que no era suficient, que la petició va més enllà i sobretot que es demana «obrir els arxius» i el compromís per investigar, per treure a la llum tot el que va passar i per començar la via de la reparació de manera inexcusable.
Els dies posteriors hem viscut també la coincidència de la declaració del president de la Conferència Episcopal espanyola Luis Argüello. En relació amb el recent cas de corrupció que afecta l’entorn del president Pedro Sánchez, Argüello ha expressat que «veure el president del Govern demanant perdó és un gest humanament reconeixible, però políticament irrellevant», matisant que «el perdó s´ha de traduir en un altre tipus de mesures». Sembla que a la CONFER no han llegit les declaracions del seu capitost.
És clar que demanar perdó és un acte irrellevant si només es queda aquí. Potser caldria que això s’ho apliquessin a ells mateixos i a l’església espanyola en general. Aquest Argüello, però és el mateix que també acaba de demanar eleccions anticipades i alguns comentaristes l’han contestat que no les demanaven mai durant la dictadura.
Definitivament es tracta de la pitjor injustícia sistemàtica contra les dones per la seva extensió territorial i en el temps.

Sobre aquest tema també podeu llegir:

Sànchez Palacios, J.L [Josep Lluís]. (2025). Fils vermells, Bloc Gramenetum-Més Vilaweb.

Redacció. (2025). El fil vermell, retalls d’una època. Revista Infograma.cat