Reflexions sobre el món actual evidencien que no és un món just. No és just que centenars de milions de persones pateixin fam i malalties curables i que morin de tot això la quantitat ingent de gent que en mor. Tampoc és just que quantitats incommensurables d’homes i dones pateixin qualsevol de les injustícies de les que cada dia en parlen els mitjans de comunicació.
La majoria d’aquestes coses, fa uns anys, només passaven en el tercer món, lluny de nosaltres, i els nostres governants miraven cap una altra banda, però ara, amb la globalització, les tenim, cada dia, més a prop. Zygmunt Bauman, en el seu llibre Globalització. Conseqüències humanes diu: «Qüestionar les premisses ostensiblement inqüestionables de la nostra forma de vida és sens dubte el servei més urgent que devem als nostres congèneres i a nosaltres mateixos.»
Una altra qüestió que ha aparegut a les meves reflexions és que «la història la escriuen els vencedors». Acaba d’aparèixer el llibre EL COMÚ CATALÀ – La història dels que no surten a la història de David Algarra Bascón, Potlatch ediciones, i en el pròleg, de Félix Rodrigo Mora, hi trobem: «Catalunya és una creació del poble català, de la gent del poble, no dels comtes… És absurd que es continuï datant l’origen de Catalunya en la ruptura comtal amb els carolingis. Aquest fet va ser de segon ordre i no explica res sobre per què i com es va formar i constituir el poble català, amb la seva llengua, les maneres de viure i la cultura, a partir de la gran revolució civilitzadora de l’Alta Edat Mitjana del sud-oest d’Europa… la constitució de Catalunya en els segles alt-medievals es va fer en combat contra el règim esclavista carolingi i islàmic.». Tot això ho han esborrat de la història oficial i només la perspicàcia sociològica ha fet i està fent que persones conscients de que la oficialitat respon a la voluntat del poder, s’ha dedicat i es dediquen a investigar la història real, això si, de forma independent i fora del món acadèmic que està controlat pel poder.
A l’Alta Esdat Mitjana, la gran majoria de les comunitats humanes vivien autogovernant-se pel sistema de «consell obert», que avui és oficial amb restriccions i sota el qual es governen alguns petits ajuntaments, cada dia menys per com ha anat canviant la societat. I aquí torno a pensar en Zygmunt Bauman, que defineix la societat actual com «societat líquida» i diu «…són els signes dels temps actuals. Res és per sempre, sòlid; tot és efímer, líquid.» i segueix «… hem anat patint transformacions i pèrdues com el de “la durada del món”, vivim sota l’imperi de la caducitat, la cultura d’“usar i llençar”, l’oblit i el desarrelament afectiu es presenten com a condició de l’èxit, on es renuncia a la memòria com a condició d’un temps post històric i desaparició dels referents als quals ancorar les nostres certeses i exigeix als individus flexibilitat, fragmentació i compartimentació d’interessos i afectes; s’ha d’estar sempre ben disposat a canviar de tàctiques, a abandonar compromisos i lleialtats …».
Félix Rodrigo Mora és un ideòleg de la «Revolució Integral». Es tracta d’una proposta «per a renovar un model obsolet en el qual tot està en venda i on el capitalisme dictamina un sistema injust de treball i solitud, lluny de la cooperació, l’ètica i allò natural.»
A partir del maig-68 van créixer cada cop amb més força els nous moviments socials més coneguts, l’ecologisme, el feminisme, la contracultura, l’hipisme i el pacifisme. Ara, avui, al cap de gairebé 60 anys tenim un món ecològicament pitjor, la situació de la dona a la societat és majoritàriament indignant i les empreses d’armament cotitzen a borsa. Molts dels antics dirigents d’aquests moviments són polítics institucionals o empresaris adinerats.
En què ens han convertit? Tornant a Zygmunt Bauman, en el seu llibre Vida líquida, diu: «La societat ens obliga a ser únics, però ella mateixa dóna les pautes per aconseguir-ho. Per satisfer aquesta necessitat d’individualitat, res de cercar en el nostre interior: l’autenticitat es troba bevent un determinat producte, portant una marca de roba interior, parlant amb un determinat mòbil, conduint un determinat cotxe … Tots portem o volem portar les mateixes marques, anem o volem anar de vacances als llocs que s’han posat de moda, llegim els mateixos best-sellers … i tots ens creiem singulars.»
Aquest individu assetjat Bauman el defineix com «homo eligens», home elector (que no hem de confondre’l amb l’ésser humà que realment tria).
L’«homo eligens» és un jo permanentment impermanent, completament incomplet, definidament indefinit, autènticament inautèntic.
L’«homo eligens» i el mercat de consum conviuen en perfecta simbiosi. El mercat no sobreviuria si l’«homo eligens» o consumidor no s’afeccionara a les coses.
Com ens en sortirem? Amb l’autoconstrucció del subjecte. Cosa sobre la que hauré d’escriure un altre dia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!