La trampa del record, per Joana Bonet Camprubí
La primera persona i les seves menudeses no només s’han estès, sinó que s’han interioritzat en l’hegemonia actual de la cultura confessional. I situen en primer pla el món dels records, plantejant el dilema sobre la seva fiabilitat. Mentim quan rememorem? Ho fem involuntàriament perquè el que sempre ens ve a la memòria és l’última recreació del record esmentat? Fins i tot ens apropiem d’imatges mentals que han relatat altres persones? Són molts els interrogants sobre com discorre la memòria, que va embolicant la reconstrucció d’una vivència com capes de ceba, fins a l’extrem de deformar-la, embellir-la o endolcir-la. “Els records es revisen amb el temps i els seus significats canvien a mesura que envellim, cosa que avui la neurociència reconeix i denomina ‘reconsolidació dels records'”, assegura Siri Hustvedt en l’apassionant recopilació d’assajos Vivir, pensar, mirar.
Tothom se sent propietari d’una història, i el que aquesta història té d’intransferible representa un petit tresor. El jo es descompon en mil partícules, i l’experiència (auto)biogràfica atrapa avui tant com la ficció en tots els formats -dels realities televisius als blogs i bitàcoles digitals-, fins i tot qüestionant el seu paper quan resulta tan fàcil, tan consumible i mancat del pudor d’antany. El que sovint oblidem és que l’ésser humà -desproveït d’una metodologia analítica rigorosa com a eina de treball, a la manera de l’historiador o del biògraf- reinventa sovint el seu propi passat.
A Slate llegeixo una entrevista (traducció) amb la matemàtica i psicòloga de la Universitat de Califòrnia Elisabeth Loftus, que ha intervingut decisivament en reconstruccions d’accidents de trànsit o en interrogatoris a testimonis en judicis -com el d’O. J. Simpson o el de Michael Jackson- per mostrar el grau de contaminació del record. Tant en la identificació de criminals com en la reconstrucció d’un assassinat, aconsegueix posar en dubte sovint la credibilitat dels testimonis directes, sense que això signifiqui que han mentit: tan sols evidencia que la memòria és mal·leable. Això sí, molts experts en la matèria afirmen que embellir els records és garantia de superació, pur instint de supervivència.
Aquestes conclusions ens xoquen, just quan la videomania s’ha convertit en un gest quotidià, gairebé en una obsessió. I gravem tant les coses intranscendent com les transcendents. Com la pallissa brutal dels mossos a Juan Andrés Benítez, que sense les càmeres dels ciutadans s’hagués amagat entre l’amnèsia del record i la tendència a ficcionar-lo.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!