Virus ve del llatí i significa ‘toxina’ o ‘verí’ i és incapaç de créixer o reproduir-se si no és dins d’una cèl·lula hoste. El bioquímic Andrew Scott , en el llibre “Piratas de la célula ( Historia de los virus de la molécula al microbio)” presenta algunes teories sobre l’origen dels virus, la primera diu que podrien ser cèl·lules primitives degradades. Actualment se’n coneixen més de 5.000 tipus diferents. Els virus representen el 95% de la biomassa marina i en una gota d’aigua de mar n’hi ha uns 10 milions. La majoria no provoquen malalties als animals grossos sinó que són fags que ataquen bacteris. Resulten essencials per a l’ecosistema marí. Per a una introducció accessible i no tècnica, vegeu Introducció als virus.
Segons la revista Nature “Un “home de referència” (un que pesa 70 quilograms, entre 20 i 30 anys i 1,7 metres d’alçada) conté de mitjana uns 30 bilions de cèl·lules humanes i 39 bilions de bacteris … lluny de la proporció 10: 1 … a partir d’una estimació del microbiòleg Thomas Luckey del 1972″, confirmat al document de Savage, 1977. L’estimació del nombre de virus varia des de 60 bilions que diu Edgardo Moreno segons aquest article, a 380 bilions segons aquest altre article.
Quan naixem, segons podem llegir aquí ” … En pocs dies tenim cobertes de microbis totes les parts externes del nostre cos, és a dir tota la pell i pràcticament tot el tub digestiu. Encara que no ho sembli, el tub digestiu també és part “externa”, perquè està comunicat directament amb l’ambient a través de la boca i l’esòfag. …” i ” … Si calculem la relació existent entre les longituds d’un humà mitjà d’1,70 metres i la Terra, 12.756 quilòmetres, dóna 7,5 × 106. Si fem el mateix entre un humà (1,70 m) i el bacteri de vida lliure més petit conegut, Mycoplasma genitalium, de longitud 0,23 µm, la relació obtinguda és del mateix ordre (7,4 × 106). Per a un bacteri, el cos humà és la seva biosfera. Biosfera què, com la Terra, ofereix una enorme diversitat d’hàbitats. …”.
El concepte de Vida que intento resumir a continuació està extret del llibre El Assalto al Hades de Casilda Rodrigáñez i complementat amb altres informacions. No l’esmenta la Casilda però el que diu Scott al seu llibre “Principis vitals: els mecanismes moleculars de la vida” està en la mateixa línia del seu llibre: “No hi ha cap força essencial misteriosa com es pensava abans. L’energia necessària per aquest ‘ball de vida’ prové directament del sol“.
El biòleg Máximo Sandín diu “La Lluita contra bacteris i virus és una lluita autodestructiva”
“La vida es manté produint-ne més de si mateixa“ (Lynn Margulis & Dorion Sagan, Què és la vida?) (archive). Aquesta és la base de la Hipòtesi de Gaia que postula que el clima, la vida i la geologia actuen de forma conjunta i s’autoregulen tendint a l’equilibri. L’autor d’aquesta hipòtesi/teoria és James Lovelock nascut el 1919 i avui, abril 2020, viu a Cornualla. Va ser a partir de 1965, quan el va contractar la NASA per a investigar les possibilitats de la vida a Mart, que va descobrir les diferents composicions atmosfèriques d’alguns planetes. Entre tots dos i altres col·laboradors van concloure que la Terra és una construcció biològica. No és que hi hagi éssers vius que ‘poblen’ la Terra; és que tots els éssers vius som una part de la Terra viva; som un moment dels cicles de Gaia, un recés de flux gaiàtic.
08 Programa Redes – Los saltos de la evolución con Lynn Margulis y Dorion Sagan (10 de jun de 2002). Eduard Punset dialoga amb la biòloga Lynn Margulis i el seu fill Dorion Sagan (fill també de Carl Sagan) en un programa dedicat als processos evolutius forjats a partir d’associacions de microorganismes. Margulis va reinventar la teoria de l’evolució i és molt coneguda principalment per haver difós la teoria endosimbiòtica, que explica l’origen de les cèl·lules eucariotes per la simbiosi d’una cèl·lula sense nucli amb un bacteri. L’exposició de Lynn Margulis en una de les famoses conferències a Lindisfarne, pel juny 1980 -i, evidentment, no va ser casualitat- va completar la hipòtesi de Lovelock, al donar l’explicació de com es va transformar la Terra en un ésser viu.
Amb la química atmosfèrica de Lovelock tenim el macrocosmos; amb la bacteriologia de Margulis tenim el microcosmos, però movent-se entre el macrocosmos del planeta i el microcosmos de la cèl·lula hi ha el mesocosmos de la ment. És aquí, en la biologia perceptiva de Maturana i Varela, on el coneixement es converteix veritablement en l’organització dels vius que dóna llum a un món. va dir William Irwin Thompson, el 1987, en el llibre recopilatori de les conferències Implicaciones de la nueva biología.
Sobre el que és i representa la vida en relació a la totalitat de l’Univers, m’ha interessat particularment el que diu Antonio Mampaso en aquest altre video, a partir del minut 29:30, després de la intervenció de Dorion Sagan. Dóna, per mitjà d’uns quants nombres, una visió molt didàctica i molt fàcil de recordar del conjunt de l’Univers.
Parlant de macrocosmos i microcosmos m’ha vingut al cap un personatge singular, Benet Rossell, que opinava que “mirar a través d’un forat és una manera de capturar el que normalment es nega a ser percebut, ja que amb dos ulls, hi veus, però amb un de sol … hi mires! Instruments com el microscopi i el telescopi són eines per percebre altres realitats, petites o grans; paradoxa entre el «micro» i el «macro» … ”
Jordi Griera, en el seu darrer llibre “Vent d’alliberament” diu “Quan em pregunten la meva edat, alguna vegada responc que no ho sé, que tinc uns quatre mil cinc-cents milions d’anys, o potser el doble, ja que s’han trobat aminoàcids de la vida en meteorits com el de Murchison, anteriors a la formació de la Terra.” Sobre el meteorit Murchison, que comenta la Lynn Margulis a la pregunta que l’Eduard Punset fa al seu fill Dorion Sagan, en el minut 39:30 del programa Redes citat més amunt, hi ha un parell d’estudis científics, on diu que hi ha estudis previs al Murchison que diuen que uns aminoàcids havien estat lliurats a la Terra primerenca per asteroides, cometes i partícules de pols interplanetàries on podia haver desencadenat l’aparició de la vida; un del 1961 del Dr. Joan Oró, al qui vaig sentir directament a Àger el 1998 quan va presentar el projecte de l’actual observatori. Un altre del 1992 de C. F. Chyba i Carl Sagan, pare de Dorion en el seu primer matrimoni amb Lynn Margulis. Sobre això, em comenta en Jordi Griera: “Era la línia de pensament del gran Fred Hoyle i la seva panspèrmia” teoria, -ho diu a l’enllaç- a la que J. Oró també hi va donar suport.
El 2017 el Congrés Català d’Esperanto es va celebrar a Àger amb el lema “Més enllà dels límits” partint de les relacions entre “El cosmos i nosaltres” i un programa de luxe; Amri Wandel, un dels dos ponents astrofísics, que ens van explicar el Parc de Telescopis i el planetari Ull del Montsec, en Esperanto, va fer tres conferències, una d’elles que s’havia programat amb el títol “Astrobiologia i la vida extraterrestre, una evidència científica”, que lliga amb el tema que ens ocupa, al final es va titular “Astrobiologia, recerca de vida en el cosmos” en la que explica el que diu en aquest article en anglès i que intento resumir dient que va actualitzar l’Equació de Drake i que: “Si s’assumeixen valors ‘optimistes’ per als paràmetres de Drake, (Fb~Fc~1), i una durada d’emissió d’uns quants milers d’anys, la distància probable a les civilitzacions més properes detectables per SETI és de l’ordre d’uns quants milers d’anys llum. Finalment, calculo la distància i la probabilitat de detectar senyals intel·ligents amb radiotelescopis actuals i futurs com Arecibo i SKA i com podria restringir els paràmetres de Drake.”
Tornant al fil inicial, una cosa és la panspèrmia, teoria segons la qual l’aparició de la vida a la Terra és d’origen extraterrestre i per tant que les “llavors” o l’essència de la vida prevalen disseminades per tot l’univers i que la vida va començar a la Terra gràcies a l’arribada de tals llavors al nostre planeta i l’altra cosa és la formació de les cèl·lules eucariotes que en el minut 32:14 del vídeo ho explica així: “En el principi dels temps les cèl·lules no tenien nucli. Aquests organismes similars als bacteris, el material genètic dels quals està dispers per tot el citoplasma, es coneixen com a procariotes. Autoreplicants, els bacteris no tant sols han sobreviscut fins avui, sinó que les seves estratègies de vida, els ha permès colonitzar fins els racons més inhòspits del planeta. Després aparegueren les cèl·lules eucariotes, més complexes, amb un nucli envoltat de membrana que enclou el seu material genètic i amb altres orgànuls amb distintes funcions surant en el seu citoplasma. Els teixits del éssers superiors es formaren gràcies a la unió de cèl·lules eucariotes.”
Tanmateix Casilda Rodrigáñez abunda en el procés de l’autoreproducció de la vida. En la nota de presentació de la quarta edició d’El Assalto al Hades el març del 2010, diu: “I no obstant això jo crec, que la prova més evident del mecanisme simbiogenètic de l’evolució, és el propi model sinèrgic d’organització dels complexos conjunts de sistemes que, per exemple, formen el nostre propi cos. El sorprenent funcionament dels conjunts hipercomplexos de sistemes, òrgans, cèl·lules, molècules, etc., amb milions de relacions simultànies, en totes les direccions i sentits, en tots els nivells d’organització (molecular, cel·lular, etc.), de una manera unísona i harmònica, s’explica pel mecanisme simbiogenètic d’integració d’allò simple a allò complex, segons el qual el propi desenvolupament de la forma simple fa la unió per constituir una forma més complexa. La sinergia es fa des d’allò simple i amb l’impuls de la forma de vida més simple, l’autoregulació i dinàmica pròpia no s’anul·la sinó que passa a formar part d’allò més complex. Per això cada part que integra un organisme complex ‘sap’ el que ha de fer i ho fa sense que ningú l’hi digui, sense línia de comandaments ni jerarquia. La vida i la seva diversitat de 3 mil milions d’anys com a mínim; és així, funciona així i no té parangó amb cap mena de disseny artificial.
La hipòtesi Gaia no és només un descobriment en el camp de la geologia i la biologia; com diu Lovelock, és un mirall per veure les coses d’una altra manera; és a dir, un concepte que al seu torn conceptualitza novament les altres coses; els dóna un significat diferent; és un descodificador de codis mantinguts en secret per la Humanitat durant 5000 anys; una representació i una projecció simbòlica diferent de totes les coses. Per això creiem que Gaia obre el camí per a la descodificació del nostre món simbòlic i en certa manera ens obliga a emprendre una revolució de la nostra semàntica.
Autopoesi, autoregulació i an-arquia.
Potser la paraula ‘autopoesi’ resulti estranya per a molta gent. ‘Autopoesi’ és un terme utilitzat pels biòlegs Humberto Maturana i Francisco Varela per designar la capacitat de la vida d’autoorganitzar-se i de reproduir-se a si mateixa. Segons aquests autors, un sistema autopoesic és un sistema que en comptes de ser programat des de fora, es fa a si mateix, però que està obert per a rebre i produir.
El sistema autopoesic es defineix, llavors, com una organització tancada (que es fa a si mateixa i no està programada des de fora) i una organització oberta (que produeix, dóna i rep).
Per comprendre què és la vida, més enllà de la nostra semàntica, cal comprendre que les condicions que van permetre l’aparició i la consolidació d’un ens orgànic són les mateixes que poden permetre la seva permanència, el seu equilibri estable, la seva autoregulació. Per això l’autoregulació, que és, malgrat tot, un fenomen sensible relativament perceptible i assequible per a les nostres ments, ens acosta a entendre el concepte de autopoiesi.
La vida, doncs, és un sistema autopoesic amb capacitat autoreguladora, en altres paraules: ni hi ha creadors ni hi ha legisladors externs al sistema.”
No són, doncs, romanticisme ni idealisme, les afirmacions de Kropotkin o de Maturana sobre la recerca del plaer o sobre la nostra addicció a l’amor, que tots dos vinculen a l’ajuda mútua i a ‘l’harmonia del que és biològic’; o de Reich que diu que el procés sexual és ‘el procés vital productiu per se’. També des de la psicoanàlisi Deleuze i Guattari diuen que el desig és el principi immanent de les nostres vides i que per això el Poder no pot tolerar una posició de desig en els éssers humans. … el desig de benestar compartit és qualitat de la matèria viva. … Aquesta saviesa innata (sobre el que és bo = perquè produeix plaer, benestar, perquè és agradable, i sobre el que és dolent = perquè produeix patiment, malestar, inconveniència) la tenim tots els ens orgànics vius, inclosos els humans com ha estat constatat , entre d’altres, per Stettbacher: encara no coneix cap paraula, encara és només ‘tot sensació’, i de moment depèn completament d’aquest primer nivell de percepció: la sensació. Les experiències viscudes al mapa de les sensacions engendren, ja en el ventre matern, un segon nivell de percepció: el sentiment … El plaer suscita en ella [la criatura abans de néixer] el sentiment de “bé”, i el malestar provinent, per exemple, d’un dolor o d’una por o d’una molèstia, suscita el sentiment de ‘mal’.
Eliminar aquesta saviesa és l’objectiu de la llei per substituir-la per la seva ordre, ja que la llei de la nostra civilització humana no pretén l’expansió de la vida sinó la seva devastació i explotació. Per això diem, obeint l’ordre antigaiàtica, que és bo deixar que els infants plorin al bressol i que és dolent tenir-los als braços perquè es ‘malacostumen’; és a dir, invertim el bé i el mal, que en canvi els nadons tenen perfectament clar, perquè encara estan en una posició de desig i encara no se’ls ha desposseït de el tot el material llegat per la nostra espècie, enriquida amb milions d’anys d’experiència de vida, i per això ploren i es resisteixen a les nostres accions. .. Amb el desig reprimit i el cos cuirassat, els infants aprenen a obeir i a estimar a qui els reprimeix, i les dones executem les ordres de repressió de les nostres criatures, perpetuant la Vall de Llàgrimes al servei de la realització del Poder, i per a major glòria de Déu.
Per això els mites sobre els orígens de la nostra societat patriarcal tenen com un dels seus principals objectius, donar-li la volta al significat de les coses, sigui Èdip, sigui Medea, o el país de Canaan per donar suport al canvi social.
Des de mitjans del segle passat, l’arqueologia ha desenterrat les societats humanes anteriors al patriarcat, que fins ara havien romàs ocultes, bandejades a l’Hades segons les mitologies encarregades d’esborrar els nostres orígens i la nostra condició. L’arqueologia ha demostrat que hi va haver una civilització en sintonia amb la vida, amb una manera de interrelació cooperativa … És l’obra de Marija Gimbutas arqueòloga que ha excavat 3000 llocs en l’anomenada Vella Europa, obra que descric en aquest article: Origen del Patriarcat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!