Anna Rosselló i Josep Travesset a Abya Yala-L’Amèrica marginada

Jen en Esperanto: Anna Rosselló kaj Josep Travesset ĉe Abya Yala – la marĝenita Ameriko


El 21/4/2020 va morir, de matinada l’Anna Rosselló. Li vaig escriure aquest comiat:

«El primer pensament, Anna, ha estat que no has pogut veure realitzat el teu somni de la independència. Ens encoratja que saps que seguirem treballant fins al final, també, com tu mateixa. Ens reconforta saber que has marxat assossegadament. Que la terra et sigui lleu, Anna!»

Anna Rosselló i Elias és una escriptora catalana i esperantista compromesa amb els drets de les nacions sense estat, especialment de les que va visitar a l’Amèrica del Sud i Centreamèrica i la seva pròpia: els Països Catalans. Ha escrit vint-i-dos llibres on explica les aventures i coneixences dels amerindis d’Abya Yala. També ha escrit assajos diversos sobre els catalans i les seves memòries, on hi relata la repressió franquista que va patir ella i la seva família. El 1956 va traslladar-se al Brasil amb el seu marit Josep Travesset i la seva filla de dos anys i mig, Carme, fugint de la repressió franquista i també a causa de la misèria de l’estat espanyol en aquella època. Després de residir a Sao Paulo i recórrer diverses parts del Brasil, van iniciar un viatge a través de tot el con sud per conèixer de pròpia mà les nacions ameríndies que havien estat esclavitzades pels colonitzadors espanyols. També assistiren a diversos col·loquis i congressos organitzats per les universitats o les entitats amb les quals contactaven. El viatge el van fer en un carruatge tirat a cavall que anomenaven cotxellar, amb el qual viatjaren pels estats de Brasil, Bolívia, Perú, Equador, Panamà, Costa Rica, Hondures, etc., quedant-se a les portes de Mèxic on no els deixaren entrar. D’allí giraren cua vers Panamà i després de vuit anys al continent americà retornaren a Barcelona.

Els primers 1980 vaig conèixer la història de la família Travesset Rosselló a través de l’Associació Catalana d’Esperanto, i concretament per les informacions del Llibert Puig, l’esperantista català més important de la segona meitat del segle XX i artífex de la recuperació de l’Associació Catalana d’Esperanto (ACE)

Al libroservo (servei de llibres) de l’ACE vaig comprar i llegir dos dels seus llibres:

No són tres-cents milions. Estudi sobre les ètnies sotmeses a l’estat espanyol, 1983; 2a ed. rev. i aug. 1988 i O catalao (un català a l’Amazònia), 1984

Tot seguit vaig parlar amb l’Anna Rosselló per telèfon. Vivien al Guinardó. Li vaig preguntar on es podrien comprar els seus llibres, concretament l’últim citat, ja que l’havíem regalat a un company de treball (Pirelli de Vilanova i la Geltrú) que va ser destinat al Brasil. Vam parlar del protagonista del llibre “O Catalâo” i em va dir que havia mort i que aquella comunitat ideal que s’havia format havia desaparegut i que els descendents s’havien “urbanitzat” a Sâo Paulo, em sembla recordar, o potser a Rio …

El meu interès era recuperar-lo i l’Anna em va dir que anés a visitar-la, que me’l regalaria. No recordo que va passar. Jo llavors estava ficat en molts enrenous, esperantistes, ecologistes i catalanistes, i suposo que “la feina” me’n va distreure i no hi vaig anar.

Van passar els anys, massa, i el juny del 2012, quan jo era el president de l’Associació d’Amics del Museu d’Esperanto de Subirats, associació creada per a vitalitzar el museu, estàvem confegint el programa d’activitats i, sincronies de la vida, vaig trobar per internet una notícia del 2010 de Vilafranca del Penedès sobre «els encausats pel dret de decidir» entre els noms dels quals hi havia el de la Carme Travesset de Sant Pere de Riudebitlles. Vaig consultar un conegut del Penedès i em va trobar l’adreça de correu electrònic de la Carme.
Ens vam trobar. El Josep Travesset havia mort feia 10 anys, l’Anna en tenia 88 i també vivia a Sant Pere de Riudebitlles. Em van regalar un exemplar da cada llibre tots autografiats i me’ls vaig llegir i vaig preparar una presentació que vam fer al Museu d’Esperanto per la Festa Zamenhof el 15 de desembre del 2012 i l’Anna hi va assistir acompanyada del seu segon nét, en Marc.

***

Josep Travesset (Balaguer, 1916 – Barcelona, 2002) Anna Rosselló (Flix, 1923 – Sant Pere de Riudebitlles, 2020)

• Anna Rosselló, 1923, Flix (Ribera d’Ebre). El seu pare era secretari de l’Ajuntament; era carlí i durant la guerra va patir la persecució primer d’un bàndol i després de l’altre, morint a la presó el 1941 -oficialment va caure per les escales. Orfe de mare des dels 6 anys, se’n quedava del tot als 17. En un viatge que va fer a Andorra per retrobar-se amb els seus germans grans exiliats a l’Estat francès, va conèixer el seu futur company.

• Josep Travesset, 1916, Balaguer (Noguera). Militant nacionalista de molt jove, va prendre part activa al 6 d’Octubre de 1934, proclamació de l’Estat Català. Va patir la guerra, la retirada, camps de concentració, la gran “pertorbació humana” d’Alemanya i les presons de Saragossa i Barcelona. L’any 1950 va tornar a l’Estat francès i d’allí a Andorra. Era esperantista i va desenvolupar una forta activitat escrivint articles en esperanto a diversos diaris i revistes d’Europa, Àsia i Amèrica, donant a conèixer l’idioma dels Països Catalans. L’agost del 1951, la Junta Directiva del Sindicat de les Valls d’Andorra, el designa membre de la Comissió de Publicitat

Instal·lats a Barcelona, se sentien ofegats per tota la repressió tant nacional com social. “A la postguerra, a Barcelona el temps s’havia deturat!” Manuel Cruells en el pròleg a L’Amèrica marginada, diu: “… [es] produí un desequilibri a la societat catalana amb una gran dispersió de catalans [pel món] i amb un desordre legalitzat i autoritzat que planava sobre els catalans que no es van poder dispersar…”.

Va néixer la seva filla Carme i decideixen emigrar al Brasil i aprofitar aquesta emigració per a estudiar els problemes intrínsecs de les migracions i la història i situació actual dels pobles aborígens d’Abya Yala, la mal anomenada Amèrica Llatina

L’any 1956, la Carme tenia 2 anys i mig i s’embarquen cap Abya Yala. Al port de Santos els esperen esperantistes que els ajudaran a instal·lar-se. El Josep treballarà de delineant. Patiran els problemes de la immigració. Viatjaran pel Brasil i connectaran amb les comunitats aborígens. L’Anna tenia una màquina d’escriure i deixava constància de totes les vivències.

La Chacana -Símbol de la cosmogonia andina. Abya Yala significa “terra en plena maduresa” o “continent de la vida”, es podria traduir per “terra de riquesa” o “terra de l’abundor”. Nom d’origen kuna (Panamà-Colòmbia) que va ser adoptat pel Consell Mundial dels Pobles Indígenes, argumentant que “Anomenar les nostres ciutats, pobles i continents amb un nom estranger equival a sotmetre la nostra identitat a la voluntat dels nostres invasors i a la dels seus hereus”

Més enllà de la foscor, s’endevina el camí … Il·lustració del llibre Guatemala punt i retorn

Viatge projectat.

• Viatge realitzat. Els trajectes vermell són en vaixell. Del 1956 al 1960 van viatjar pel Brasil. Van construir un cotxe-llar, van comprar un cavall i el 10 d’agost de 1961 van iniciar el llarg viatge fins a Guatemala.

Els habitatges, les vivències i els problemes típics d’un país de forta immigració, on van viure fins al final del 1961, són els ingredients del primer llibre, una novel·la, El llostrejar dels Montsec, que el 1971 es publicava a Barcelona amb un altre títol, De burgés a socialista, completament retallada per la censura de l’època i el 1986 es va reeditar integra, amb pròleg de Marta Ferrusola, amb el títol El més gran desert és una gran ciutat, que tracta de les penúries d’un petit empresari de Barcelona que ha de tancar l’empresa per la crisi i es veu obligat a emigrar al Brasil.

L’estada de quatre anys al Brasil els va fer conèixer moltes històries d’immigrats d’arreu i les causes i les circumstàncies d’infinitat de problemàtiques que les provocaven. Una altra novel·la publicada el 1991, Quan el temps s’atura… relata les vicissituds d’una parella jove que es van conèixer en plena guerra. Com que la guerra els havia tocat al bàndol de la República, eren catalogats entre els vençuts. I com a tals, no tenien accés a llocs de treball estable. No se’n surten. La seva vida era paupèrrima. El temps s’havia aturat quan un dia els arriba una carta d’uns amics, ex-veïns que havien emigrat al Brasil. Els explicaven les mil meravelles. Es traspassen el pis, compren els passatges i s’embarquen. Arriben al Brasil i descobreixen que els havien enganyat. S’excusen dient-los que si els haguessin consultat, els haurien advertit.Com que eren amics, els perdonen i decideixen començar des de zero i … uns pugen, i els altres baixen … i ens fan conèixer les condicions de vida dels immigrants al Brasil.

Un viatge remarcable va ser a l’Amazones, on van contactar amb una comunitat indígena que sorprenentment s’anomenava O lar do catalâo amb una organització autosuficient creada per iniciativa d’un català, el senyor Arnau, exiliat que es va casar amb una indígena de l’ètnia tupí-guaraní i a partir d’aquí van anar creant un paradís, un oasi enmig de la selva amb la seva biblioteca, servei mèdic, escola en la que s’ensenyaven diverses llengües, el català entre elles. D’aquesta excursió en va sortir l’any 1984 un llibre deliciós, O catalâo (un català a l’Amazònia) que està exhaurit però que es troba a llibreries de vell a preus molt assequibles.

El 1985 publiquen una altra novel·la Després de la bel·licosa nit que comença amb la retirada dels republicans el 1939; una noia i dos nois, un de cada regió dels PPCC, arriben a Catalunya Nord a casa d’uns oncles de la noia, adopten un gosset. Els inicis de la 2a guerra mundial fa que decideixin marxar, preparen la sortida cap el Brasil, travessen Occitània -una altra nació maltractada que també queda il·lustrada a la novel·la-, embarquen a Bordeus. Al Brasil coneixen una altra noia catalana, formen dues parelles, troben feina i s’estableixen. Tanmateix, els esdeveniments europeus els deixen perplexes i fan que de mica en mica es van convencent de que el món s’acaba, deixen la feina i recorren bona part dels itineraris coneguts pels autors, sense cap objectiu que intentar esvair-se de la crua realitat -hi surt tot, trobades amb nadius i totes les seves penúries, privacions i lluites, seringueiros que són els que obtenien làtex per a la fabricació de cautxú natural i entre ells guerrillers que en saber que eren catalans es va iniciar un debat que va capgirar i va donar sentit al seu viatge.

D’aquesta mateixa època va aparèixer una altra novel·la, el 1991, De l’Alt Maestrat sense retorn… Un matrimoni d’aquesta comarca, exasperats per la pobresa d’aquells anys, emigren a Barcelona on encara passen més misèria i al final van a parar a diferents llocs de la part oriental del Brasil on els passen moltes, moltes coses …

Un altre viatge és relatat al llibre De Sao Paulo a l’illa de Sao Louiz passant per Brasilia, de 1990, en el que a part d’assistir a la inauguració de Brasilia, van descobrir molt més cap al nord, la gran barbàrie de les multinacionals que per seguir robant les terres als originaris i per estalviar-se feina, enverinaven l’aigua dels rius en els que es banyaven i que usaven per al consum. Això ho segueixen fent actualment. Hi ha vídeos a internet.

A la tornada deixarien el cotxe-llar al museu d’Ibirapuera i publicarien el llibre del viatge.

Al Mato Grosso van patir 50ºC de calor i dalt els Andes, 30ºC sota zero. Assetjaments d’onces, mossegada de serp, accidents de tota mena. Unes aventures inversemblants es troben en un altre llibre del 1995, Pels Andes, entre el passat i el present a 4.800 m sobre el nivell del mar, creuant els Andes per la part més ampla. Accidents de tota mena, inclemències brutals, 30oC sota zero. Pujant i baixant, passant per Oruro, Cochabamba, La Paz, Llac Titicaca, Cusco i Machu Picchu, fins a Lima. Coneixen aborígens cultes, molt conscienciats i ens mostren com se senten, emocionalment, per la situació en que es troben, menystinguts, perseguits, foragitats, maltractats, espoliats i assassinats pels poderosos. El llibre està il·lustrat amb uns dibuixos preciosos de diferents monuments, figures i paisatges dels llocs visitats, fets pels nostres viatjants.

Entre llames i alpaques a 4800 msnm ———- Amb un grup de quítxues a Bolívia

A Bolívia, pel mig dels Andes a més de 4.000 m d’altura, entre afraus feréstecs i gorges abismals, un vespre d’una boira espessa i un vent rabiüt, havien d’ajudar la Nineta a tirar del cotxe-llar. Quan van aconseguir arribar dalt d’un planell i es disposaven a descansar van aparèixer uns indígenes que només parlaven quítxua però que amb mímica van entendre que els convidaven a passar la vetllada a la seva comunitat. Afortunadament entre ells n’hi havia un que coneixia el castellà i que va anar fent d’intèrpret. Al cap d’una estona s’adonen que aquest xicot coneixia, no tant sols Europa sinó fins i tot els detalls de l’Estat espanyol. Tot xerrant els diu que ell no és d’aquesta comunitat sinó que hi passava uns dies ja que vivia a quatre kilòmetres d’allí a prop d’Oruro, (la ciutat d’Evo Morales) i que tan feien reunions en un lloc com en un altre, quítxues, aimares i també en Miquel, que era un català que l’endemà vindria i el podrien conèixer. Van passar uns dies junts amb unes reunions i uns debats interessantíssims sobre la història i l’actualitat de les cultures quítxues i aimares i un bon dia en Miquel els va explicar la seva història. Havia arribat a un llogaret aimara essent ben jovenet, amb el seu pare adoptiu que ja havia mort. Va aprendre l’aimara i es va integrar com un més de la família. Havent escoltat aquesta història, Josep Travesset, recordà que a la retirada el 1939 es va trobar en un poble del pre-Pirineu que després d’un bombardeig, un nen que es deia Miquelet es va quedar orfe i un veí el va adoptar i se’l va emportar, retirada enllà, camí de l’estat francès; i hi va intuir alguna relació… En Miquel se sentia aimara però el record i la memòria dels fets que mantingué a través del seu pare adoptiu i sobretot el sentiment nacional dels aimara, és el que dóna títol al llibre, publicat el 1987, La força de la identitat.

Les barques de totora del llac Titicaca. Una altra novel·la, Illapa de Huancané, publicada el 1985. Al Perú, a Huancané, prop del llac Titicaca, hi vivia Illapa (Llampec), un aimara que es va quedar orfe de pare als sis anys i amb la mare malalta. El va adoptar un matrimoni de Lima que tenia una segona residència en aquest poble. Se’l van emportar a Lima on va anar a escola, conegué el mar, visitava museus i finalment va estudiar Dret. Es va interessar per la història del seu poble i n’aprengué molt. Conegué a un quítxua, Yura, que va fer una conferència a la Universitat i es van fer amics. L’Illapa va viatjar a Europa, als PPCC i al País Basc, d’on eren descendents els seus pares adoptius. Tenia un despatx a Lima, però a Huancané, ell i en Yura, feien reunions per organitzar els congèneres amb la finalitat d’avançar en la supervivència de les seves cultures. Els camperols es van organitzar i van aconseguir que els cedissin uns latifundis abandonats i en poc temps 300.000 aimares aconseguien unes collites abundants. El 1962, -després que l’Anna i el Josep passessin pel Perú-hi hagué un cop d’estat i els latifundistes ho van aprofitar per fer fora la gent d’Huancané, de les terres que havien recuperat i es va embolicar la troca … molt.

Amb nens de les comunitats aborígens que vivien de forma paupèrrima però d’una hospitalitat i solidaritat incommensurable

A Cusco se’ls va presentar un inca que es deia Komer demanant-los si eren catalans. Resulta que en Komer tenia dos amics catalans que treballaven, un d’ajudant de cuiner, que era de Barcelona, i un d’intèrpret, que era de Tàrrega. Els van convidar a anar a un centre cultural on hi feien moltes activitats i van assistir a un col·loqui interessantíssim. Els van demanar que fessin una xerrada sobre el viatge i sobre la visió de la situació de les cultures originàries i acceptaren. Hi hagué un torn de preguntes en el que van destacar dos joves Pfuru i Puca, amb els que també van travar una bona amistat. Més de 16 anys després, el 1978, a Barcelona es va celebrar el VIIè Congrés de l’Associació Internacional per a la Defensa de les Llengües i Cultures Amenaçades, al que hi van assistir en Josep i l’Anna. En Komer també hi era. Es van trobar i al demanar-li pels altres tres, la resposta va ser que el 1975 a rel d’un altre cop d’estat al Perú van haver de passar a la clandestinitat i fins i tot fugir del país i …aquesta és la trama que produí un nou llibre de la sèrie, el 1992, amb el títol Germanor entre colonitzats

Van estar a punt de desaparèixer sota una tempesta de sorra a la costa del Perú, prop de Nazca

Però d’on surten tants volcans? L’Equador en té 41, els va comentar l’acompanyant, senyor Velez, descendent d’espanyols, membre del grup esperantista d’Esmeraldas, quan anaven a visitar amics indígenes que havien de fer una reunió en un lloc prop del volcà Chimborazo de 6.272/6.310 m. per a constituir el Consell Multinacional Indi d’Equador. Tota l’excursió d’uns 500 km, feta en el cotxe del senyor Velez des de Quito al Chimborazo passant per una carretera al bell mig de les dues carenades andines, van observar els següents volcans: Atacazo, Antisana, Iliniza, Cotopaxi, Tungurahua, El Altar i Chimborazo. El títol del llibre de 1994, que descriu aquest interessant viatge és A l’ombra del Chimborazo.

El perill de ser assassinats pels contrarevolucionaris paramilitars, un terratrèmol entre Calí i Bogotà amb innombrables morts i edificis derruïts i el fet que la carretera travessava uns terrenys pantanosos que oferia poques garanties, els va fer decidir embarcar des del port d’Esmeraldas a l’Equador fins a Panamà, deixant Colòmbia fora de l’itinerari. A més, de Colòmbia a Panamà no hi havia via terrestre pel que també haurien d’haver embarcat allí.

A El Salvador van conèixer un immigrant d’Alacant que els va explicar les mil penúries que passava i ells li van preguntar per què no tornava. Els va dir que no podia perquè a la família i als amics els havia dit que tenia un gran èxit i que havia fet una gran fortuna i que estava construint la mansió per a fer venir la família; preferia la mort abans que res. Aquest cas el van novel·lar situant-lo a Guatemala i canviant l’origen a València. El llibre, publicat el 1988 es titula Jofre Montalt no és pas mort! i el va prologar qui va ser el primer president de l’Associació Catalana d’Esperanto, recuperada el 1982, en Manuel Casanoves i Casals.

• Els apunts acabarien conformant una vintena de llibres.

A Guatemala s’hi van estar alguns mesos intentant que els donessin el visat per entrar a Mèxic. Mentrestant van visitar volcans i ruïnes Maies amb el jeep del Dr Gomez i acompanyats també de l’estudiant Matutano, ambdós estudiosos de les cultures originàries. Van haver d’agafar l’avió per anar a les ruïnes de Tikal. Feien xerrades al Liceu un cop per setmana i molts universitaris interessats els visitaven al cotxe llar per a informar-se del viatge i del que estudiaven. Tot això es reflecteix en el llibre Guatemala punt i retorn del 1987.

Van retornar i van entrar a Costa Rica 18 mesos després d’haver-ne partit. Estaven preocupats per la anunciada entrada en erupció del volcà Irazú. En el viatge d’anada van conèixer una parella jove de Cartago descendents de bascos, catalans i gallecs. Van fer molta amistat. Conjuntament van visitar el volcà Irazú de 3.430 msnm i fins i tot van assistir al casament de la parella. En arribar a la capital van intentar connectar amb els seus amics. Els van dir: “… l’erupció va ser a la nit, ràpida i sobtada, tothom dormia, quantitats increïbles de lava colgaven les cases i els seus habitants, els morts i desapareguts es compten per centenars…” És el tema del llibre de 1993, Quan l’Irazú s’irrita… Això passava el 1963 i segons la Wikipèdia va ser l’última erupció del volcà

Retornen al Panamà amb la finalitat d’embarcar cap al Brasil per acabar el seu viatge i deixar el cotxe-llar en el Museu d’Ibirapuera, editar el llibre i retrobar els amics fets. El 8-3-64 reben una nota de l’ambaixada del Brasil anunciant-los un vaixell per a mitjan del proper mes. A primers d’abril es produí un aixecament militar que es va consolidar i llavors van decidir tornar cap a Catalunya.Mentre feien els tràmits per a embarcar des de Panamà cap a Barcelona, van fer noves coneixences, fruit de les quals aparegué un nou llibre: L’avi de les Illes Tule (Múu Inatulegui). Aquest llibre descriu la coneixença amb el Dr. Roig a Colón, que els va portar a l’arxipèlag Kuna Yala, que tenien una certa autonomia, al Carib de Panamà per presentar-los Múu Inatulegui, un patriarca de l’ètnia tule. El seu nom real era Tihuar. “L’idioma tule és ple de paraules compostes, com l’esperanto” els digué el Dr. Roig. “Ĉu vi parolas esperanton?” -“Jes”. I a partir d’aquí van parlar en la Llengua Internacional. Múu vol dir avi, ina sinifica medecina, tule home i let saber; inatulet vol dir metge. Aquest avi que era doctor en medecina havia estudiat a la universitat de Panamà i havia viatjat dues vegades a Europa. Va ser una trobada molt productiva en la transmissió de les dades històriques d’aquesta nació Tule.

De l’any 1977 al 1983, Televisión Española va fer un programa que es deia 300 millones, que s’emetia per a tots els països membres de la Organización de Televisiones Iberoamericanas (OTI) via satèl·lit, des d’Estats Units a Xile, a més de Guinea Equatorial a l’Àfrica. Això dels 300 milions consistia en una enganxifosa propaganda de la Madre Patria, de la Fiesta de la Raza i del día de la Hispanidad. Anna Rosselló i Josep Travesset van reaccionar amb el llibre No són tres-cents milions. Estudi sobre les ètnies sotmeses a l’estat espanyol del que se’n van fer dues edicions, el 1983 i el 1988. Hi descriuen les seves experiències dels contactes amb les ètnies originàries d’Abya Yala, les múltiples organitzacions de defensa de les seves cultures, les reivindicacions fetes als organismes internacionals, en les que algú va dir que si mai es fa justícia, “Europa haurà de seure a la banqueta dels acusats”. Al final del llibre s’hi inclouen els mapes de la distribució de les llengües originàries del sud i del centre d’aquell continent. El llibre va causar un cert rebombori a la societat catalana del moment i en la segona edició s’hi publiquen tot un recull d’articles d’escriptors, periodistes i altres personalitats del món sociopolític de l’època, apareguts a la premsa des de la primera edició. També s’hi afegeixen articles de rebuig a la celebració del 12 d’octubre i també a la celebració del Vº Centenario que el mateix programa ja propagava 10 anys abans del 1992 i que es va continuar propagant els anys següents. Segons els càlculs dels autors, els hispanohablantes rondaven el 125 milions.

L’Amèrica marginada és un llibre de reedició urgent tal com diu la Maria Freixas (*) ja que esdevé un exemple de solidaritat internacionalista, relatada a quatre mans. Són les cròniques de viatge d’aquesta parella que va endinsar-se en la quotidianitat dels pobles colonitzats, acompanyats de la seva filla de tant sols 6 anys i d’un cotxe-llar tirat per l’euga “Nineta”. Durant gairebé 4 anys van recórrer més de 15.000 km a peu dels 25.000 totals, des del Brasil fins la frontera de Mèxic, passant per Bolívia, Perú, Equador, Panamà, Costa Rica, Nicaragua, Hondures, El Salvador i Guatemala. Una aventura inusitada realitzada per una parella ben singular.

(*) http://unamestraapalestina.wordpress.com/2012/03/13/anna-rossello-memories-duna-dona-lluitadora/

Davant cada contratemps: miraven enrere, les coses passades -bones i/o dolentes-les arxivaven i encaraven el repte del futur. Res els deturava ja que era molt més fort l’impuls per a seguir. “Si caus aixeca’t i torna a refer el camí”. No es van sentir mai derrotats. Les ensopegades no els van fer perdre mai l’objectiu final. Després de tota l’experiència encara van quedar més conscienciats de la feina que calia fer per a la defensa de les llengües, cultures i nacions sense estat. I la Carme va créixer impregnada d’aquesta consciència. Anna Rosselló al llibre Memòries d’una dona lluitadora. Vençuda sí, doblegada mai! ens explica, a l’inici d’aquesta autobiografia fascinant, plena de lluita i tendresa, que ha estat vençuda per raons com no haver pogut evitar l’empresonament de la seva filla i les brutals tortures que va rebre a la comissaria de la Via Laietana l’any 1975. … la batalla quotidiana per a sobreviure al franquisme amb dignitat, les reunions clandestines, els enfrontaments amb la policia feixista; seguiments, escorcolls, amenaces i, sobretot, l’enteresa en el reclam de justícia quan la seva filla va ser empresonada diverses vegades per ser independentista.(*)

(*) http://unamestraapalestina.wordpress.com/2012/03/13/anna-rossello-memories-duna-dona-lluitadora/

L’Aureli Argemí, en el pròleg de L’avi de les Illes Tule, diu “l’apropament als altres no pot realitzar-se, quan de veritat vol ser un apropament, si no és amb la predisposició de captar, conèixer, deixar-se amarar, per, després, assumir, interpretar i reconèixer, des de dins, els pobles «descoberts»; si no és amb l’actitud d’anar pel món dels homes amb la intenció d’aprendre i no de donar lliçons, de considerar iguals el qui són diversos.” D’alguna manera és com buidar-te de tot el que saps i que intueixes, com a mínim, dubtós, per a aprendre de nou; desaprendre per aprendre, cal inhabilitar patrons mentals deformats i fer possible l’habilitació de nous circuits cerebrals. Unes persones capaces de dur a terme aquesta aventura acostumen a ser éssers impregnats de dimensions no habituals i per això en els seus llibres s’hi tracten moltes esferes de la realitat. Josep Travesset i Anna Rosselló tendeixen més a unes maneres d’expressar-se riques en sentiments que a abstraccions intel·lectuals. Sovint la seva prosa és poètica, i un pols emocional, més que una altra cosa, caracteritza la vida dels seus llibres: humanitat, germanor, amor, intuïció, esperança, universalitat, però també tristesa, impotència, desesperació, però mai, mai pèrdua d’esperances, -vençuda, si, però doblegada, mai!; simplement i directa, aquests són els sentiments expressats. És significatiu que els prologuistes dels seus llibres abasten bona part de l’espectre social, cultural i polític del nostre país, de l’època en que van ser escrits.

Tota una vida de treball i esforç a favor de les causes esmentades. Crec que no se’ls ha fet justícia i els dono les gràcies pel llegat escrit que ens deixen. “No s’han aturat mai en la lluita internacionalista, ni tampoc en la de les nacions oprimides, especialment la nostra la dels Països Catalans, sense ambigüitats ni reticències, com la nació total”, diu Manuel Casanoves en el pròleg de Jofre Montalt no és pas mort!.

Josep Maria Espinàs: “… penso que quan acabarem aquesta conversa ens costarà molt d’explicar-nos com és possible que uns catalans d’aspecte tan senzill hagin estat capaços de fer el que ara els diré: recorre durant anys la mal anomenada Amèrica Llatina amb una mena de tartana, més de 15.000 quilòmetres a peu i amb una filleta de 6 anys.”

Foto de l’entrevista del 30 de gener del 1985 al programa Identitats de TV3 presentat per l’Espinàs

http://www.tv3.cat/videos/2699830/Josep-Travesset-i-Anna-Rosello

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *