El meu nét m’ha entrevistat

Segona República (1931-1936)

De la Segona República et puc dir que a nivell familiar, quan es va produir el «6 d’octubre» la Guàrdia Civil va arrestar el pare de la teva àvia perquè el va confondre amb una altra persona que es deia com ell i se’l van endur de casa quan s’estava afaitant i no van deixar que s’acabés d’afaitar i amb la cara ensabonada i mig afaitada el van prendre cap a Barcelona i el van tancar a un vaixell que es deia Uruguai, que el feien servir de presó.
El 6 d’octubre va ser una cosa semblant al que va passar l’1 d’octubre del 2017. Dos anys abans el 1932 el parlament espanyol va retallar a bastament el projecte d’Estatut. Les relacions entre els dos governs es van anar complicant. El Parlament de Catalunya va aprovar la llei de contractes de conreu, que era una reforma agrària molt suau, però els propietaris i els partits de dreta s’hi van posar en contra i van aconseguir que el parlament de Madrid no l’aprovés i després de sis mesos de negociacions el president Companys va proclamar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola. El govern espanyol ordenà l’arrest de Companys i el seu govern que no s’alliberà fins les eleccions de febrer de 1936.

La Guerra Civil (1936-1939)

El meu pare, que era músic, tocava a la banda del POUM. L’any 1937 el govern de la Generalitat va prohibir el POUM i en quedar-se sense feina el meu pare va ser enviat al front i en ser fuster de professió el van destinar a fer fortificacions i cap al final de la guerra va anar a parar a la Batalla de l’Ebre. Allà ell va explicar que els últims mesos els soldats eren els anomenats de la Lleva del Biberó, nois de 17 anys que els van fer anar a la guerra perquè els més grans havien anat morint. Per menjar tenien unes calderes grandioses on hi feien brou que consistia en aigua i uns sacs plens d’ossos que deixaven assecar al sol per al dia següent. Quan tenien el brou fet hi buidaven botelles de conyac perquè era l’única manera de fer passar la por als soldats per pujar al front, perquè cada dia de cada cent soldats que hi anaven, en tornaven deu.
La Guerra Civil va ser la conseqüència d’un cop d’estat fet per uns generals contraris a la democràcia. El general Franco va acabar sent el principal, i els exercits franquistes entraven als pobles matant a tort i a dret i colgaven els morts en foses comunes i encara avui els descendents dels morts estant cercant els cadàvers. Es calcula que a Espanya hi ha 2.382 fosses comunes, on hi pot arribar a haver 45.000 persones.
A la banda republicana es van produir fets lamentables des de l’inici de la guerra fins que el govern de la Generalitat va poder controlar la situació en qüestió d’un parell de mesos. Com a reacció a l’aixecament franquista els anarquistes van iniciar la seva revolució i un sector eixelebrat va muntar uns cotxes fantasma que anaven a pobles on no els coneixien i assassinaven a burgesos i religiosos, generalment destacats en l’explotació dels obrers, però també hi hagué molts casos de venjances i d’altres veritablement incomprensibles. Un d’aquests casos el va protagonitzar positivament el meu avi Serafí Roig, que tenia una botigueta molt petita a la Font de Ferro i el van avisar que els del cotxe fantasma havien segrestat el seu cunyat, Valentí Sans, organista de l’església arxiprestal i l’anaven a executar. Hi va anar corrents i ja l’estaven apuntant, amb, literalment, cagat a les calces i el meu avi va aconseguir salvar-lo dient als eixelebrats «revolucionaris» que què feien volent matar a un pobre desgraciat que tocava l’orgue per a guanyar-se el pa. I no el van matar. La seva mort es va produir a primers dels anys seixanta i jo en vaig ser el testimoni oficial familiar amb el meu incipient DNI, cosa que no tothom en tenia en aquells temps. O sigui que va sobreviure uns 25 anys gràcies al meu avi.

La Postguerra i el Franquisme (1939-1975)

Jo vaig néixer el 1945 i als 3 anys em van portar a una escola de monges on abans de començar les classes ens feien cantar el «Cara al sol», que era l’himne de la Falange. Als 5 anys em van portar a una escola de capellans escolapis. Les classes es feien en castellà ja que el català estava prohibit. Cada dia anàvem a missa i resàvem el rosari i teníem l’assignatura de religió on ens van ensenyar que els bons anaven al Cel i els dolents a l’Infern. A casa no es parlava del que havia passat, ni a la guerra ni de perquè estava prohibit el català. Si feies alguna pregunta et responien «nen, calla!» L’any 1953, jo tenia 8 anys, un nen va dir a l’escola, metre jugàvem al pati, que s’havia mort l’Stalin i un altre li va dir «calla, comunista»; jo no vaig entendre res. Quan vaig arribar a casa li vaig preguntar al meu pare, qui era l’Stalin i va començar a donar tombs com si no sabés que respondre i al cap d’una estona em diu: «la mateixa paraula ja ho indica ‘stalinfern’ o sigui ‘està a l’infern’ o sigui que era una mala persona.
L’àvia va anar a un altre col·legi de monges i les coses que recorda molt són que que la pessigaven als braços fins a deixar-li blaus perquè anava en màniga curta, ja que a les dones els estava prohibit ensenyar els braços, perquè era pecat i anirien condemnades a l’infern.
Les ensenyaven a cosir i una vegada que feien broma amb les agulles cantant allò de «En Pinxo va dir a en Panxo: “Vols que et punxi amb un punxó?” I en Panxo va dir a en Pinxo: “Punxa’m, però a la panxa no!”» la monja les va obligar a que delatessin quina havia començat i la va castigar a punxar-se a la mà fins que sortís sang.
Els divendres de Quaresma era dia d’abstinència que volia dir que estava prohibit menjar carn. L’àvia va portar un entrepà de pernil i la monja li va fer llençar el pernil a la brossa. Quan el seu pare ho va saber va anar a dir a les monges que el que havia de ser pecat era llençar l’aliment a la brossa, que era molt car i a més a casa seva no eren pas rics.

Per Setmana Santa, a tot el poble, ens feien anar a l’església a «matar jueus»
Quan l’àvia i jo vam haver de decidir a quina escola portaríem les nostres filles, vam tenir molt clar que no seria a cap escola religiosa.

L’ambient cultural durant el franquisme va ser un desastre. La majoria dels intel·lectuals, escriptors, pensadors, professors, mestres, polítics democràtics s’havien hagut exiliar, o estaven a les presons franquistes o havien mort a la guerra. Els escolars ho vam acusar a bastament, ens feien de mestres militars, capellans i monges majoritàriament franquistes amb ideologia feixista i la majoria de nosaltres hem hagut d’instruir-nos pel nostre compte, de grans, a les biblioteques i a internet. He descobert un web molt interessant que s’hauria de propagar als instituts: Europa indígena.

Acabada la guerra, la cultura popular catalana estava prohibida. No es podia fer teatre en català i les obres que tractaven temes socials i dels drets humans també estaven prohibides. La gent que escrivia llibres, novel·la, assaig i el que sigui havia de ser en castellà i a més havien de passar la censura abans de ésser editades. De mica en mica la gent es va anar organitzant i va anar treballant per a recuperar la cultura, primer clandestinament, d’amagat i després de la derrota del feixisme a Europa, Franco es trobava sol i va haver d’anar acceptant que s’anés recuperant la cultura catalana. Tot i amb això supervisaven tot el que es volia publicar i autoritzaven només el que volien. Un amic meu escriptor, l’Oriol Pi de Cabanyes, va escriure una novel·la que es diu «Oferiu flors als rebels que fracassaren» la versió original s’ha publicat recentment i te 260 pàgines quan la versió censurada en tenia 172.

La víctima exemplificant va ser el President Companys i la majoria de presoners els van anar afusellant any rere any; al Camp de la Bota un total de 1706 persones des del final de la Guerra Civil fins al 1952 i a tot l’estat espanyol de forma similar i enterrades en foses comunes com les de la guerra. I les condemnes i execucions van anar succeint fins un mes i mig, el 27-9-75, abans de la mort del Franco el 1975.

En resum, la repressió franquista va ser molt dura i abasta multitud d’aspectes i sectors socials.

A part de les penúries de la postguerra, en aquells anys els electrodomèstics no havien arribat a Espanya i per tant no teníem ni rentadora, ni frigorífic, ni televisió ni rentavaixelles ni ordinador. A partir dels anys 60 van anar arribant i mentrestant la roba es rentava a mà en un safareig, per tenir les coses fresques anàvem a comprar barres de gel que posàvem en un armari que anomenàvem nevera, junt amb els aliments i begudes, la televisió va ser en blanc i negre durant més de vint anys. Les cuines i forns eren de llenya o carbó com ara les barbacoes i les de gas o elèctriques no van arribar fins més tard junt amb els escalfadors d’aigua. Tampoc no teníem ni vàter ni dutxa. Teníem una comuna de clot sec a un sota-escala. La mare ens banyava en gibrells de zinc a la cuina on hi escalfava l’aigua. L’avi tenia una radio de làmpades antiga damunt un moble raconer. Teníem estufes o brasers de carbó o llar de foc. Després vam anar tenint vàter, rentadora amb escorredora manual de rodets, televisió i termo elèctric pera la dutxa i fins i tot banyera.

La Transició Democràtica (1975-1986)

La transició és una fal·làcia, des del meu punt de vista, La prova més fefaent és que la monarquia la va instituir Franco i així perdura. El «Tribunal de Orden Público» el van convertir en «Audiencia Nacional». I així els jutges franquistes van continuar a la justícia democràtica i els que no s’han mort encara hi són avui després de més de 40 anys. La policia política espanyola estructurada dins el Cos General de Policia, no va desaparèixer formalment fins el 1986, o sigui que va desaparèixer el nom però no va ser depurada i per tant el personal va seguir fent el mateix que abans. El Cos General de Policia i la Policia Armada van ser substituïts pel Cos Superior de Policia i el Cos de Policia Nacional, respectivament. L’actual Cos Nacional de Policia (CNP), que va ser creat en 1986, va integrar tots els cossos policials.
Els polítics franquistes es van reconvertir i van seguir tallant el bacallà en la democràcia.

Un altre tema són els símbols franquistes públics, com ara noms de carrers franquistes, símbols franquistes a edificis públics, escultures públiques franquistes, etc. encara avui dia n’hi ha molts que no s’han tret.

Pel que fa a casa nostra, molts càrrecs i polítics del franquisme en zones rurals de Catalunya van passar-se tranquil·lament a CiU (Convergència i Unió) per tal de seguir al poder en democràcia. CiU es la formació política que més alcaldes franquistes va absorbir a Catalunya amb diferència abismal amb la dreta espanyolista, UCD i Aliança Popular (el futur PP). Convergència també reaprofita una gran quantitat d’edils provinents de la desfeta de la UCD d’Adolfo Suarez, tot i que el 1979 CIU havia signat un pacte amb el PSUC i el PSC per rebutjar pactes amb la UCD, ja que els consideren hereus del franquisme. Un cop col·lapsa la UCD el 1981-82, però, aquests alcaldes majoritàriament es passen a CIU en les eleccions de 1983.

Pel que fa a coses que han estat importants a la meva vida va ser el coneixement de l’Esperanto, idioma internacional.
Amb l’esperanto, cadascú pot establir, no tant sols els contactes més directes i sense discriminació, amb persones i famílies de cultura diferent, sinó també contribuir a la realització d’una comunitat transnacional, dins el respecte de tota identitat.
Quan vam fer l’Aplec Esperantista a Vilanova i la Geltrú em va commoure que el pintor Armand Cardona Torrandell s’oferís pintar el cartell

i el dia memorable va ser la inauguració del carrer Zamenhof, l’iniciador de l’esperanto, a Vilanova i la Geltrú, el 27 de setembre de 1980.

Nom i cognoms: Joan Inglada Roig
Edat: 74 (any de naixement 1945)
Lloc de vida: Vilanova i la Geltrú (Garraf)
Temes: vida quotidiana, postguerra, menjar, electrodomèstics, moment personal important i perquè, fotografiar ???

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *