El meu bloc

Als meus gairebé 73 anys, a principis del 2018, se’m va acudir fer una cosa que em va donar unes satisfaccions que encara no sé com explicar.

Vaig fer una consulta als meus amics i coneguts de tot l’estat, sobre una proposta amb objectiu desllorigador del procès cap a la independència, que ja fa uns anys que se’m va ocórrer, en relació a la constitució republicana; en concret, que un dels primers articles hauria de contenir el que escric més avall.
Hem vist que tenim aproximadament un milió de veïns “desorientats” que han votat els defensors de l’article 155. Ni que no tots siguin «desorientats», caldria pensar en com donar un cop de mà als que puguin necessitar-ho.
I no només a ells, sinó també a tots els espanyols que diuen que el referèndum per a la nostra independència hauria de ser estatal.

Una proposta d’«ajuda per a orientar-se» crec que podria consistir en incloure un article (*), entre els primers de la constitució republicana que digués, aproximadament, el següent:

«En el moment que la constitució espanyola inclogui la possibilitat de confederació de repúbliques ibèriques, la república catalana convocarà un referèndum d’adhesió a la confederació».

(*) Hi ha una resposta que diu que «Un article així en una constitució seria una anomalia. Cap estat sobirà pot subordinar qüestions crucials relacionades amb la seva sobirania, a decisions preses per un altre estat.», per la qual cosa potser seria oportú posar-ho com a disposició transitòria.

Ningú m’havia fet cas, però llavors, gent de Democracy.cat (DC) em van respondre i vàrem mantenir la següent conversa:
DC- No sé si la primera cosa a considerar és federar-se amb Espanya. Crec que no.
Jo- No havia pensat en aquesta opció. El meu objectiu no és considerar CONfederar-nos amb ningú. El meu objectiu és descobrir que pensaria el milió de veïns i fins i tot els que demanen el referèndum a nivell d’Estat si poséssim aquest article en la constitució de la república. Potser la meva redacció falla.
DC- Tinc por que distregui, que confongui. Però potser només sóc jo.
Jo- Podríem preguntar-ho a alguns espanyols de confiança, en privat…
DC- Sí.

—————————–

Vaig demanar la opinió sobre la meva proposta a un grup d’amics i coneguts de tot l’Estat i van respondre un 27,3%.
Les respostes:

1) És molt molt interessant la teva proposta i hi estic d’acord … la meva opinió ja saps que és conquerir una República Federal Ibèrica. D’acord amb el que dius seria una federació de repúbliques.
I com tu assenyales tot els processos han de ser mitjançant referèndum perquè no hi ha manera més democràtica. De totes maneres ara a Catalunya heu obert la porta perquè això sigui així.
Estic convençut que els pròxims en seguir els vostres passos serem els andalusos. Sempre ha estat així i crec que seguirà així per molt temps. L’única cosa que m’inquieta és que hi ha molts catalans amb molt aire de superioritat cap a nosaltres, que em recorden als centralistes «mesetarios» que segueixen considerant a Andalusia com a tercer món i la seva colònia del pati del darrere.
Gent com tu no sé quanta n’hi haurà ara a Catalunya … Fa temps, quan tu i jo érem joves, hi havia una enorme solidaritat dels treballadors. Desitjo que hagi augmentat perquè el futur socialista no el dissenyaran els burgesos … serem nosaltres perquè és la nostra necessitat i obligació històrica …

2) Bé, parlaré amb franquesa. Normalment, no participo en discussions polítiques al web. Però just després del referèndum a Catalunya, un infeliç votant de Ciutadans va escriure alguna cosa triomfal i no vaig poder evitar respondre-li.
Al meu entendre, no es pot fer res per educar els espanyols. El coneixement democràtic bàsic és inexistent.
Es creuen ser el melic del món. Tots els seus diaris, programes de televisió, llibres, escoles, els reforça això.
Per tant, considero que la teva proposta és molt fraternal i amable, però els espanyols simplement no l’entendrien.
“A por ellos!”, el seu crit de guerra, guia tota la seva filosofia: la seva civilització àrida sempre supera a la resta.

3) Un article així en una constitució seria una anomalia. Cap estat sobirà pot subordinar qüestions crucials relacionades amb la seva sobirania, a decisions preses per un altre estat. Aquest és el meu primer argument en contra. Una altra cosa seria incloure algun article en la constitució preveient procediments per a la incorporació a entitats supranacionals (com la UE), o per a la constitució de possibles confederacions o federacions, però sense esmentar ningú en concret.
Citar Espanya en un article així és molt complicat. Podria deixar d’existir Espanya, per exemple. O fent això s’exclou a Portugal. Quina certesa hi ha que una possible federació ibèrica tindria com un dels seus subjectes a una entitat anomenada Espanya? ¿Queda fora Euskadi? ¿Andalusia no és candidat a membre de la federació, si no és subordinada a una entitat anomenada Espanya?
O independència o federació. Però una independència que inclogui en el seu articulat la federació és com voler fer iogurt sense llet, o com voler barrejar aigua amb oli. Justament part del procés de decisió que s’està plantejant consisteix en OPTAR, i les opcions no són només continuisme o independència, sinó que hi ha almenys tres vies: continuisme, federació, independència. Recordem el primer referèndum, que incloïa les tres opcions: (no, no), (sí, no), (sí, sí).
Dret a decidir vol dir tenir aquest dret i després exercir-lo i, per tant, decidir, així que cal optar.
Reflexió addicional de caràcter molt personal: crec que amb independència del que es pugui desitjar, la realitat social, econòmica i política de Catalunya i del seu entorn no fan viable la independència, quedaria un país molt estrany. Només un detall entre molts: la independència seria letal per a la llengua catalana fora del principat. Però bé, no és ja només que no vegi la independència desitjable (que no ho sé), és que crec que no és viable.
Però clar, la situació actual (i tendint a empitjorar amb l’onada de nacionalisme espanyol, conservadorisme i centralisme) tampoc és viable. Per això crec que l’únic futur viable per als pobles de Ibèria és la república federal. El millor futur polític per a Catalunya potser s’aconseguiria tractant menys amb Madrid i més amb Lisboa, ciutat que té molts punts per ser la capital del futur estat.
Darrera reflexió: federació i confederació. La diferència rigorosa és d’interès acadèmic i porta a discussions bizantines. Normalment qui diu preferir la confederació el que vol dir és que espera pagar menys, i això jo ho veig inacceptable. Diguem-li federació, confederació o comuna, però l’important és que sigui una república social i solidària on ningú s’escaquegi de pagar el que li correspongui segons el seu nivell d’ingressos, ni de rebre el que li correspongui segons el seu nivell de necessitats.
Fi: en la meva visió, a la república federal d’Ibèria hi hauria un estat federat anomenat República Catalana i un altre anomenat República Portuguesa, i uns quants més, però cap anomenat Espanya ni res que s’hi assembli. Però ja veurem.

4)Jo mateix estic molt desorientat entre els meus “compatriotes” espanyols entre els quals mai m’he reconegut i no sé com posar-hi remei a la incultura de la inquisició i del linxament, que és la característica més constant que he anat veient des de petit.
Ja coneixia aquesta proposta d’article des de feia uns dies, quan el vaig veure en el perfil de Facebook d’algú que proposava una república confederal oberta a tota la península ibèrica, amb capital a Barcelona.
Deixa’m que et comenti la cosa fent un circumloqui.
Em deia Míkel de Epalza i Mas, premi Sant Jordi i Premi Nacional de Traducció per la seva traducció de l’Alcorà al català, quan era catedràtic de la Universitat d’Alacant (ja va morir), que, per a ell, qualsevol traducció només servia per a una generació, uns trenta anys.
Doncs bé, jo m’inclino a pensar el mateix sobre les estructures polítiques: cada generació ha de meditar, decidir i plasmar les estructures polítiques que li serveixin. I en això només accepto les martingales a què em obliguin a la força bruta.
El que passa és que en les societats de l’actual Estat espanyol jo no veig les condicions mínimes per a què la gent pugui pensar lliurement. Em produeix paüra l’adoctrinament imperial espanyolista al qual sotmeten els meus fills a l’ensenyament públic de Madrid, i el mateix he de dir de gairebé la totalitat dels meus conciutadans, des dels menys instruïts fins als catedràtics d’universitat. A la universitat, una quasi catedràtica em va interrompre una vegada, no fa massa mesos, per a anomenar pel nom constitucional de “castellà” el que ella va insistir, en la seva intervenció que interrompia la meva, a anomenar “espanyol”, que és la norma insistent en la societat madrilenya; tot això malgrat que l’assumpte en discussió només tractava d’un tema de arabisme.
Sóc molt pessimista sobre la possibilitat que hi hagi sectors nombrosos de la societat madrilenya que posin la democràcia per davant de la llei (per anomenar-la d’alguna manera) que s’usi de pretext en un moment determinat. Per descomptat que n’hi ha, però no hi veig massa crítica.
Recordo aquella famosa intervenció de Felipe González, quan li estaven preparant el camí al govern, que “Cal ser socialista abans que marxista!”
I potser calgui algú que digui ben clar i ben fort que cal ser demòcrata abans que legal, que la Democràcia està per sobre de la Llei, i que ens deixem de conyes.
A part dels poders fàctics de sempre, tenim al davant l’apatia d’uns i el col·laboracionisme dels més. Personalment, l’únic argument que trobo contra la independència de Catalunya és sumar forces contra la barbàrie, però em temo que no hi ha massa voluntat a aquest costat de la Franja, i l’únic que s’aconseguiria és enfonsar-nos en la misèria tots units.
L’Espanya en què jo em sentiria còmode seria una en la qual l’Estat reconegués a tots els ciutadans com a subjectes dels mateixos drets i on la coordinació en assumptes compartits entre territoris no passés en cap cas per la imposició, sinó que l’última paraula estigués a cada territori. Què passa? Que no ens posem d’acord? Benvinguts a la realitat! Les solucions no poden passar per imposar res a ningú perquè aquí tots som igual d’adults i, si no, es trenca la baralla.
Mentre el criteri de normalitat i de referència sigui Castella, ja podem plegar. Per exemple, el tema lingüístic: mentre l’Estat (o com vulguem anomenar-lo) no tracti com a propis tots els idiomes dels ciutadans hi haurà ciutadans de primera i de segona en el lingüístic. I el mateix per a tantes altres coses, com les interpretacions restrictives de les lleis. Una altra cosa, a discutir, seria com gestionar les etapes des de la situació autoritària (per dir-ho suau) actual i una en què no hi hagués imposicions.
Diguin el que diguin les lleis i els articles de les constitucions hagudes o per haver, jo veig el problema en la mentalitat, que està formada pels que treuen profit de la situació. A mi mateix m’agradaria independitzar-me d’aquesta Espanya real que veig plasmada en un Madrid on la majoria dels ciutadans fan servir la paraula Espanya com a sinònim de Madrid. Jo visc en un exili interior on molts temes són tabús si no vull estar sempre a la brega (baralla o també gresca, en castellà).
Fins i tot en el Departament de ??? de la meva universitat, on la meitat del professorat pot fer servir el català de forma activa o passiva amb total espontaneïtat (encara que ningú no el té com a llengua nativa), hi ha elements del més ranci espanyolisme que no cal ridiculitzar perquè sembli ridícul si no fos pel poder de l’Estat que té al darrere.

Resumint: ¿La meva opinió? Crec que una frase així o semblant en l’articulat d’una constitució només seria del grat d’alguns teòrics del confederalisme ibèric però no seria entès per àmplies capes de la població. Els més empàtics potser dirien: “per tornar a estar units no caldria separar-se.” I és que la meva experiència amb els meus conciutadans és que la majoria són incapaços d’entendre què és una confederació i es limiten a termes del tipus: “El que s’ha veure és qui mana. ” I això en el sentit de qui pren les decisions sense tenir en compte els altres, com el patriarca les pren per a tot el clan, i els altres ajupen el llom i «achantan la mui».
Sincerament, jo veig la gent aquí a uns desnivells molt baixos. Els estàndards de les converses són per plorar.
¿El que a mi m’agradaria? Amb el material humà de partida que veig, només espero coses dolentes. Intento sembrar al meu voltant el respecte per les dades i per les persones, però fins i tot això ensopega amb obstacles immensos. Pensar més enllà em resulta un exercici de poca utilitat pràctica. Les persones amb les que puc unir forces són individus bastant aïllats en situacions precàries, sense comptar que en alguns casos les possibilitats d’acció coordinada estan minades per maximalismes que a més atomitzen el camp d’acció.
Com canta Lluís Llach, “a mi no em mena cap bandera que no és digui llibertat”, però, en l’entorn humà en què visc, la llibertat no sol ser un valor que es respecti en cap cap d’altri. El que veig és gent que vol fer el que li doni la gana però que els altres no ho facin. En aquest context un text com el que comentes no té gaire sentit, la veritat.
M’has preguntat la meva opinió i estic intentant ser el més sincer i clar que puc, fins i tot sacrificant la claredat en deixar la llengua solta i dir el que em va sortint com si estiguéssim asseguts dient el primer que se’ns passi pel cap.
Per tornar al meu ideal, que considero irrealitzable, m’agradaria una Espanya on ningú imposés a ningú res, on totes les llengües tinguessin el mateix rang, reconeixent el paper dominant de cada llengua en els seus territoris tradicionals (i, llavors, el català, per exemple, seria simplement el “espanyol oriental”, si no fos perquè, a dates d’avui, la paraula “espanyol” té les connotacions que té), i amb totes elles al mateix nivell en l’administració compartida, si hi hagués unes estructures de coordinació perquè hi hagués una mateixa representació internacional, per exemple. En un Estat més o menys unitari, amb una capital, el districte federal hauria de ser reflex de tots els components i no al revés, incloent les llengües. Però no veig els madrilenys volent ser capital de l’Espanya real, sinó que el que volen en general és que el que ells anomenen Espanya sigui un reflex de Madrid, d’un Madrid castellà, per a les coses serioses i només per a les coses folklòriques tolerarien diferències. O sigui, com sempre: Madrid decidint com poden ser els altres. Des d’aquest punt de vista veig a Barcelona com una candidata més racional per a capital d’una Espanya confederal que Madrid.
Potser la meva visió estigui molt condicionada pel fet que mai m’he arribat a integrar a Madrid excepte en la mesura en què he amagat el meu origen andalús. Fins i tot avui dia les dues visions amb què em trobo són les que els andalusos no som gent de fiar (curiosament, la mateixa visió que he trobat a Europa sobre els espanyols) i la de que els andalusos som simpàtics i els caiem bé a tothom (o sigui, que fan la rialleta com esperant que expliquem algun acudit). Quan vaig arribar a Madrid en els anys vuitanta només estàvem per sobre dels gitanos. Després ja van arribar moros, negres i sudaques i ja ningú parla de nosaltres, rebutjats per aquests nous immigrants en incloure’ns en la categoria general d’”espanyols” (és a dir, madrilenys).
Però com a constant: el menyspreu pels diferents, es diguin com es diguin, per part dels més llestos i per part dels més ximples. A nivell individual pot haver-hi excepcions, però quan s’ajunten «un parell de dos» ja sorgeix tota una bateria de prejudicis i “veritats objectives” que no s’està disposat a discutir, com la unitat de la nació espanyola i altres mites del mateix calibre. I és que les Lleis Fonamentals del Regne s’hauran derogat sobre el paper, però la seva ombra és molt, però que molt, llarga i es projecta sobre una població molt rural, molt pobletana, molt llanuda i pallussa. Madrid segueix sent un llogaret manxec pel que fa a la mentalitat.
Si en un altre moment se m’acut alguna cosa, ja t’ho diré. Però crec que et fas una idea de la meva opinió encara que hagis de triar-la d’entre tot aquest galimaties que em ve al teclat a aquestes hores de la matinada.

5) A mi em semblaria perfecte.

6) Jo voto com a ciutadà de Catalunya, no com a català, perquè sóc basc.
En qualsevol cas, si bé potser donar una esperança de “reunificació” en una república confederal pot arrossegar alguns espanyol(iste)s a l’acceptació provisional d’una república catalana, no crec que això tingués gaire influència a Espanya, com a país monàrquic, retrògrad i imperialista que és.
La meva opinió és absolutament contrària: cap concessió a Espanya, cap escletxa. Porto tota la vida sota aquesta llosa, i vull respirar amb llibertat almenys uns quants anys dels que em queden, sense amenaces de tornar-me-la a trobar a sobre.

7) M’havia promès no tornar a parlar del tema català, perquè ha acaparat excessives hores dels últims temps de la meva vida, m’ha enfrontat a amics i m’ha portat a la saturació. Però tu, bon amic català, em demanes que ho faci i intentaré donar-te una resposta el més resumida possible -qüestió veritablement difícil- de la meva postura al respecte.
Sota un punt de vista teòric, a mi que Catalunya sigui independent o no ho sigui, tant me fa. Què més em dóna que als treballadors catalans els exploti la burgesia espanyola que la catalana? Hi ha burgesies bones i burgesies dolentes, depenent del país al qual pertanyen? Hi ha classe treballadora i classe burgesa, la seva enemiga. Punt. Per això, és lògic pensar que la classe obrera sigui internacionalista. En els esdeveniments de l’1 d’octubre i els que van seguir immediatament l’estat va mostrar la seva brutalitat i el seu salvatgisme (són els senyals d’identitat de tots els estats) i els polítics la seva incompetència, la seva irresponsabilitat i el seu mestratge en l’art de la manipulació. Només el poble català va estar a l’altura de les circumstàncies. Va ser emocionant constatar la sensibilitat revolucionària, aquesta vena llibertària, que és ja part constitutiva de l’ADN de molts catalans. Com es pot portar a un poble així a la vora de l’abisme i després assegurar que realment no estaven configurades les estructures d’estat necessàries com per establir una república?
Sota un punt de vista emocional, m’agraden Catalunya i la seva gent, com tu bé saps. Em sento a gust amb la idea que catalans i espanyols anem junts en aquesta història de pertànyer a un mateix país i altres, però comprenc perfectament que si una part important del poble català no se sent confortablement dins d’ell, com en realitat passa, cal consultar, exclusivament al poble català, sobre la seva preferència per mitjà d’un referèndum pactat dins de la llei. És, al meu entendre, l’única solució raonable al problema català, en els contextos nacional i internacional en els que ens movem en l’actualitat.

8) Jo crec que no cal que figuri a la Constitución Española la possibilitat de federar-se. L’important és que crec que enlloc ho prohibeix. Si no ho prohibeix vol dir que seria possible si hi ha voluntat. Sempre tenint present que una (con)federació implica una independència prèvia d’aquestes repúbliques.
Altra cosa seria transformar l’estat actual en una (con)federació i això jo ja ho he deixat per inútil.

9) Dius que el teu interès és orientar el milió d’espanyols desorientats. Aviam, a mi em sembla el següent,
a) Els espanyols miren Catalunya i la resta dels PPCC com una propietat i en aquest sentit la teva proposta no canviaria res. Una prova la tens en el fet què aquest milió no fa res per federar-se i/o confederar-se amb Portugal, que al cap i a la fi era Espanya.
b) En el cas improbable que es fes un referèndum per tot l’estat espanyol, de lògica aquest només podria decidir que Catalunya té dret a fer el referèndum d’autodeterminació. Llavors tant se valdria el teu suggeriment perquè ja haurien donat el vist-i-plau.
c) Quan Catalunya aconsegueixi la independència romandrà dins la Comunitat europea i de facto continuarà com si estàs confederada amb cadascun dels estats que en formin part.

10) Si em poso com a objectiu una resposta breu, em donarà més feina, es podran perdre matisos…
Si m’esplaio massa, la idea essencial pot quedar camuflada.
A veure com ho faig!
Si la República Catalana és com voldríem que fos, no ha d’haver-hi cap dificultat per a que cadascú defensi les opinions que tingui per convenients i haurà de ser normal que es facin referèndums per aprovar, o no, les propostes dels ciutadans.

> Corol·laris:
– D’acord amb els supòsits anteriors, qui vulgui proposar una confederació de repúbliques ibèriques en tindrà perfecte dret i no caldrà l’existència d’un article específic en aquest sentit en la constitució de la república.
– Quan hagin viscut de facto a la república, podria ser que els veïns “desorientats” ja hagin deixat d’estar-ho.
– Tal com evolucionen les coses, pot ser que Espanya es desintegri, implosioni i que idees massa concretes quedin fora de lloc.

11) 1.- Jo no faria cap referèndum mentre a) Espanya no tingués una constitució seva absolutament independent de nosaltres i b) es redactés una proposta de confederació que deixés clar que l’interlocutor no és el tot sinó la part.
2.- Per a mi la prova del cotó són Portugal i Gibraltar: si algú fa una proposta de confederació tan favorable, harmònica, respectuosa i potenciadora de la suma de les part que Portugal i Gibraltar demanen per favor de poder-ne ser membres, llavors, jo demanaré que s’estudiï.

El que tu pretens de fer pedagogia jo ho enfocaria d’una altra manera: un pacte d’estat (republicà) entre els indepes i els comuns, eventualment sociates també, en què tots els signants es comprometin a no criminalitzar mai el dependentisme i les aliances de partits catalans amb partits estrangers afins (vg podemites d’allà i d’aquí) sempre que compleixin els requisits de tenir plena independència de criteri i no dependre del finançament estranger. Aquest pacte hauria d’incloure unes regles del joc per tal que els partidaris de la confederació, encara que fossin minoria parlamentària, poguessin posar en marxa un referèndum sobre el tema.

12) Crec que no cal enredar el personal, ni el d’aquí ni el d’allí, tot i que aquest darrer m’és igual.
Ja és prou difícil tot plegat per embolicar-ho més.

13) Em sembla perfecte i molt oportú. Per la història de la relació entre Espanya i Catalunya i l’entorn social en que estem immersos és una proposta tàctica força adient.
Ens fa por un referèndum? NO.

14) [Al grup d’opinió] n’hem parlat una mica, però hi ha unanimitat. La idea és interessant però ara mateix prematura. Primer hem de marcar el marc de gestió i consolidar-nos. Sembla com si si el debat constituent s’hagi ajornat.

15) La proposta seria per animar a molta gent que se sent espanyola a integrar-se en el projecte d’una república catalana que accepta una llarga i forta unió amb Espanya.
Puc dir-te que em semblaria una molt bona iniciativa i que ja des d’ara es fes pública pels partits sobiranistes. Per això puc dir-te que pots comptar amb la meva acceptació del teu projecte.
Deixa’m dir, encara que sembli pessimista, que Espanya no ens deixarà mai que l’abandonem, ni amb federació ni amb confederació. Amb prou feines ens accepta com autonomia. M’han dit que els del PP han fet saber a les autoritats d’Europa i la UE que abans de perdre Catalunya abandonarien Europa, les Nacions Unides i tot i que acceptarien de grat una nova Dictadura Militar a Espanya. Aquesta amenaça ha fet afluixar les autoritats europees i per això, amb la boca petita, s’han posat al costat del govern espanyol.
Davant d’això, penso que si no és amb el miracle que alguna gran potència, els Estats Units, Rússia o la mateixa Xina posi a la nostra disposició els seus exèrcits, la seva flota de porta-avions i cuirassats i l’exèrcit disposat a desembarcar a casa nostra si els militars espanyols fessin cap moviment d’envair-nos, dic que si no passa aquest miracle, no hi tenim res a fer. I com que jo no crec en miracles, penso que no hi tenim res a fer. Ara bé, plantar cara, guanyar eleccions, ampliar la base dels nacionalistes, tot això no ho hem d’abandonar mai, i fer per manera que a Espanya li hagi sortit un os que no pot rosegar. És el nostre únic consol. Ja veus com estic decebut, empipat, desenganyat. Però no deixaré mai de viure amb una certa esperança.

16) La teva proposta és una estratègia que s’ha de valorar.
És possible que hi hagi gent que pensi com tu, que una confederació de repúbliques podria ser una solució… momentània.
Perquè jo no crec que ens puguem federar amb Espanya en una confederació de repúbliques ibèriques tenint present que Portugal no hi jugaria pas, i el País Basc va completament a la seva, Galícia està adormida… Només nosaltres volem ser independents per tantes raons com ens emparen.
Tu dius que això és de cara a saber què opinarien aquest milió de veïns ‘desorientats’, que així podrien orientar-se en un camí diferent en el qual s’han enrocat. El meu parer és que en convenceríem pocs. És simple. No estimen Catalunya, estimen Espanya. O es pensen que l’estimen. En realitat no tenen criteri, només van en contra de Catalunya i el que representa. I viuen aquí, sembla mentida.

17) Jo penso que si hi ha catalans que han donat suport a l’article 155 és perquè han volgut donar-li suport, perquè no poden concebre una Catalunya al marge d’Espanya.
No crec que això s’arregli fent pedagogia o escrivint un apartat o un altre dins de la possible constitució republicana.
L’odi a Catalunya i a les seves llibertats i a la seva llengua, a la seva cultura i a la seva gent és multisecular i pren mil formes i matisos.
Nosaltres hem de continuar treballant perquè la república sigui una realitat. I és clar: això no és fa en mitja dotzena d’anys. Cal una feina soterrada, de pactes i intercanvis entre partits, de reunions, d’intercanvis d’informació, de complicitats, de suports mutus que crec que no s’ha fet.
Però si els mateixos independentistes estan barallats, encara, entre ells. I tots hem vist mostres d’aquest odi arreu.
El primer que cal és deixar-nos d’odiar a nosaltres mateixos. Entendre que al nostre país hi ha diverses opcions polítiques i que tots són legítimes i necessàries per alliberar-nos d’Espanya. Totes, llevat les que volen destruir-nos. A aquests ens cal combatre sense defalliment ni concessions. Si els feixistes haguessin estat jutjats, empresonats, multats o inhabilitats per exercir càrrecs públics, ara no hauríem arribat a una situació on tenen majoria al govern espanyol i tenen el suport d’altres forces afins. La comprensió i legitimitat que els hem atorgat només s’entén des del nostre paper de víctimes irredemptes, des de la incapacitat de portar-los davant dels tribunals internacionals i denunciar els seus crims de guerra, la seva neteja ètnica i el seu genocidi. L’acceptació de tot plegat és el que ens ha dut a la seva posició de força. I de força desmesurada. Frenar-ho amb més
concessions i més tolerància no ens pot aportar res de bo.
Caldrà esperar a tenir alguna mena de suport internacional, perquè quan descongelem la república els enemics de Catalunya, ja dins d’una república lliure, s’hi repensin. Si no és així, no sé pas com convèncer-los perquè voluntàriament deixin de ser espanyols i acceptin una Espanya trencada i amputada sense Catalunya.

18) Tot i què els de casa han estat republicans tota la vida, l’avi inclòs, que era de l’Estat Federal, jo em considero independentista convençut.
M’agrada la història i els principals autors d’abans i d’ara m’han demostrat que amb els castellans que han governat i governen no hi ha res a fer, han estat i són intransigents amb una sola raó, defensar el “modus vivendi” de tota la vida, és a dir, com abans els feudals, poca feina i viure bé. I això serà molt difícil de canviar-ho, tant si són de dretes com si són d’esquerres. Avui per avui, la única colònia que els queda és Catalunya i per això no volen que marxem. Ho tenen molt clar.
De tota manera, ara ja tinc 83 anys i no penso fer altra cosa que anar a votar, ja que no puc anar a cap manifestació més, doncs les cames no m’ho permeten. Ja he vist tantes coses que no crec, ni puc, intervenir-hi més. Però el meu desig seria veure el nostre país independent dels castellans, que foren que es van inventar l’Espanya, abans coneguda per Hispania, inclòs Portugal, país que va tenir la sort de sortir-ne.
L’Espanya oficial és de la primera Constitució de 1812, és a dir, que sols té dos-cents anys, unint els regnes que no eren castellans amb el seu i que van guanyar amb guerres, que és l’única cosa que saben fer i ho han demostrat més d’una vegada.
Podríem parlar d’altres qüestions que poques persones saben i que no les han dit mai a ningú, ja que no els interessa, però deixa-m’ho aquí.

19) Jo no tinc gaire cosa a dir. Tot això em sembla un circ. El que penso és que la unió fa la força, i que hi ha moltes més coses que ens uneixen, del que ens pensem. I que cal tocar de peus a terra i buscar solucions reals i factibles pel moment present, no tant per al futur que mai arriba. De vendre fum ja fa 7 anys que uns pocs en viuen i es fan milionaris, i no ha servit per res de bo.
Jo soc partidari de canvis estructurals profunds i realistes, i ben fets, amb visió holística i revolucionaria integral.
No soc partidari de constitucions, ni de règims de partits, ni de que sigui un xollo ser polític i fer-se milionari a costa del poble. Ni de sistemes judicials com els que tenim que son tirànics. Ni de sistemes d’adoctrinament massiu com els que tenim i patim. Ni soc partidari de cap república (no sé d’on treuen que és quelcom virtuós i benigne… la meva conclusió és que quasi totes son tiranies igualment)
Però l’important és ser efectiu i humanista. Ara per ara tenim un sistema monstruós i antivida, al país en general i a totes les comunitats autònomes. I és urgent tenir un discurs i fets que siguin integradors, inclusius, que proposin canvis profunds, però sense fer mal a ningú, sense ferir ningú, sense crear nous conflictes, sense assenyalar ni amenaçar ningú.
Es a dir, ser un ser humà amb respecte cap als altres i les seves idees, i buscar els punts d’unió i arribar a consensos.
Els partits no volen al poble unit (ni tant sols els independentistes, ho he comprovat jo mateix in situ al meu poble on mana un fanàtic de erc). Per tant, hem de trobar aquesta unitat com sigui, amb o sense partits, als barris i a tot arreu.
Això sí, vivint interiorment la unitat, i estant lliures de fanatismes i supèrbies, i tenint clar que la identitat de cadascú és única i no som ningú per a imposar cap identitat, etc. El respecte a les identitats seria clau per assolir aquesta unitat entre la gent. Ara vivim situacions de molt conflicte, insults, atacs, desqualificacions… I molts d’ells no son necessaris ni útils.
Hi ha un concepte molt interessant, que es diu “guanya-guanya”. Es refereix a que aplicant interès i enfocament a cada acció que fem, a que els beneficis de les nostres accions siguin per a totes les parts, i no només per a nosaltres, ens convertim en benefactors i creadors de riquesa per tothom.
Es a dir, que cada cosa que jo faci, miri de que sigui beneficiós per a totes les parts implicades o afectades, i de retruc, per a tothom. A cada interacció, intercanvi, acció política o social.
I això és una altre cosa que no es porta gaire. I en l’anomenat procés català no s’ha portat gens. Hi ha hagut més conflictes encara, per haver actuat en massa, enfocats a que hi hagi “guanyadors i perdedors”, “majories versus minories”, “catalans versus colons o espanyols”… etc. Un clar exemple és aquelles vagues generals que han fet els independentistes, tallant carreteres de tot el país, i perjudicant a milers i milers de persones. I a sobre, les valoracions encara les feien positivament i com si hagués estat un èxit, un “triomf” ( el Junqueras es jactava públicament de que “hem posat dos milions de persones al carrer i paralitzat el país, i ho podríem fer durant una setmana…)
Fa pensar tot això.
Per a mi, els líders del procés no son integres, no tenen visió holística ni de futur, no son humanistes amb proves demostrades, i més aviat son oportunistes. Mira ara el Mundó com abandona la política, després de haver fet campanya electoral. El Mas que fa “un altre pas al costat”.
Per cert, jo vaig pronosticar fa temps que els de CUP s’ensorrarien en unes properes eleccions, i vaig encertar de ple.
Vaig encertat amb els 37 diputats de ciutadans, que finalment son un menys.
Vaig pronosticar que tot això del procés no anava enlloc i només portaria més conflictes, perquè no era sòlid com a projecte social ni polític.
La gent votem normalment sense militar en partits, i per això fem vots “de càstig”, vots “del mal menor”, etc.
Repeteixo que no soc ni vull ser de cap partit. Només que tinguem uns líders íntegres i que toquin de peus a terra, i acceptin la crua realitat on ens trobem ara mateix.
En fi, sobretot, el missatge és allò del “guanya-guanya”. Que mirem de que cada acció que fem, sigui beneficiosa per totes les parts.
[Allò] de les identitats és fonamental, i hauríem d’aprendre a […], respectar la identitat dels altres, i no posar-los etiquetes, insults, etc. Es a dir, s’hauria de intentar que cadascú fos “ell mateix”, i només ell mateix està autoritzat a posar-se la identitat que li agradi.
Una cosa que ajuda molt a tot això, és la filosofia de l’escepticisme. Aplicar uns principis bàsics, per a mantenir la calma interior davant les diferents corrents que ens venen constantment. A YouTube hi ha dues classes que es troben fàcilment, del professor Octavi Piulats, sobre filosofia i escepticisme. Son una joia, i per prendre notes i practicar-ho.

20) M’agradaria pensar que hi ha un gran nombre de persones [bones] a Espanya i llavors la proposta de fer una confederació seria magnifica. Sempre he pensat que la gent es bona de mena, però amb tant de temps alliçonant-los a que : «lo que no es España es malo», ja no sé que pensar. De totes formes, em sembla, que si no volem una gran confrontació, es l’única fórmula que podria funcionar.

21) Els de DC et comenten que no sigui la primera cosa a considerar, jo opino com ells (parlem de Confederació, no de Federació). Crec que cal plasmar la teva idea però no en primer terme.

22) Em sembla interessant el que proposes de l’article però Madrid és un erm on el concepte de Repúbliques ibèriques no sé si calarà molt en determinats sectors. I el de confederació és un concepte que dubto que vulguin entendre. Aquí el PP guanya vots amb cada pas que es dóna cap a la independència catalana i molta gent, inclosos alguns familiars meus, es creuen els conceptes de “sedició” i aplaudeixen el que ha fet Rajoy. De tota manera em sembla constructiu al punt que proposes i no ho veig del tot erroni però molt possible que sigui procliu a manipulacions i ús de la post-veritat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!