Arenys de Munt, 4 de març del 2018
Estimat P.,
Em demanes si tinc un pla per tirar el país endavant. Doncs, no. No tinc cap pla, perquè ja fa anys que no planifico re. Ni sóc en cap organització ni partit. Des de la primera consulta d’Arenys de Munt, gairebé que m’he retirat a llegir, escriure i pensar. I em miro les coses del país molt de lluny, gairebé com si jo fos mort. Però això no vol pas dir que ho sigui. A mesura que vaig veient com es desenvolupen els fets, em van venint coses al cap, que no dic perquè ara mateix necessito més calma i repòs que cap altra cosa. Però, com que m’ho demanes, i perquè en quedi constància et diré, així de bursada, el que m’ha passat pel cap aquests darrers mesos, sense cap més altra finalitat de descarregar la meva consciència i fer-te’n partícip, més que no pas amb cap voluntat de definir cap estratègia real i precisa per res ni ningú.
Dit això, jo crec que de moment caldria refer, abans de re, la força i la cohesió populars. Tal com a partir d’Arenys de Munt és van organitzar les assemblees populars per pobles i comarques, ara caldria tornar el poder a la gent. Segurament ja es fa amb els CDR, però hi ha massa polític «infiltrat» arreu. Aquest, per mi, ha estat un dels grans defectes del procés, que era popular i de la gent i ha acabat sent a mans de gent amb carnet de partit. Quan s’ha donat això, els partits han pres la batuta i s’ha portat tot en clau de partit. Fins i tot va arribar un moment en què l’ANC defensava –com CiU i ERC– que els partits s’havien de presentar a les eleccions espanyoles. Per mi, aquell va ser el darrer moment del poder de la gent. Per tant, caldria tornar el poder al poble, organitzat en estructures comarcals i, després nacionals, sense la ingerència dels partits. No pas del polítics dels partits, que hi poden i hi han de ser, sinó del control dels partits a través de la seva gent. Perquè una cosa és participar i una altra –com ha passat– controlar i dirigir el moviment popular. No es tractaria pas de crear aquest poder popular només per crear-lo i recrear-nos-hi, sinó per encarnar tant com fos possible l’ideal independentista en cada comunitat, proposant actes tan ideològics com d’acció. Crear xarxa i reconstruir l’ANC, que hauria de ser l’òrgan suprem de decisió de la voluntat popular. Això, per mi, hauria del ser el primer pas.
A partir d’aquí, establir punts de contacte amb els partits polítics a fi de traçar línies conjuntes (o no) d’acció. El propòsit, però, no hauria de ser sotmetre’s a la legalitat espanyola vigent. Ara ja no, sinó crear espais d’acció per trencar d’una vegada per totes amb el marc constitucional espanyol. Em fa molta angúnia que hi hagi tants polítics catalans a Madrid, parlant per ningú, de vegades amb grans paraules i discursos molt durs i altisonants, però totalment inútils i esterilitzadors. Perquè, mentre es podria utilitzar tota aquesta energia per anar a cercar el suport internacional, o crear una autèntica xarxa d’alliberament nacional, tenim gent autosegrestada per voluntat pròpia –que això encara és més gros– a Madrid. Cal que, si volem el reconeixement internacional, hi hagi un estol de polítics arreu d’Europa (però, si convé, desplaçats en algun altre país del món) fent els contactes que s’hagin de fer amb l’únic propòsit d’obtenir el seu suport a la nostra causa. Ja he dit molts cops que Jesús no era al Senat romà, ni Gandhi ni Michael Collins al Parlament britànic, ni En José Martí al Parlament espanyol. I que no es pot aconseguir la independència formant part de l’estat del qual et vols independitzar. No entendre això de forma radical i neta per mi ha estat també un dels errors crucials de l’estratègia independentista ensucrada que ens han venut. Mentre no ens separem de l’estat espanyol en el dia a dia, al pont aeri, no hi haurà independència mental i real. I tot serà com un joc d’intencions entre les classes polítiques dominants catalanes i les espanyoles.
Mentrestant, cal, com l’aire que respirem, controlar el país. Això sí que es pot fer des de les estructures autonòmiques catalanes. Mentre se cerca el suport internacional i reconstruïm l’organització popular, s’ha de controlar el país. Vull dir, que ens hauríem d’haver assegurat que els mossos estarien al nostre costat i no requisant urnes i tancant col·legis electorals! En quina vergonya de país vivim, en què la policia del nostre país, tanca els col·legis on els polítics del nostre país ens van dir que anéssim a votar? Si no controlem els mossos, no controlem res. Per tant, cal que, de la mateixa manera que els espanyols han sabut portar aquesta política al seu terreny, tornar-la a recuperar. I crear un cos de defensa del país. S’hi haurien d’afegir tots els agents que tenim: guàrdia urbana, policies locals, agents rurals, bombers i qui sigui. I que estiguin coordinats i preparats per quan calgui, sense escarafalls ni renúncies. Això ja sé que és molt fàcil de dir, però si no ho fem estarem sempre amb el cul a l’aire.
Controlar el país és essencial, sense això no fem més numerets, no fem més votacions o paravotacions o referèndums o parareferèndums. No ens havíem d’haver deixat emportar per les presses de la Cup. Un any i mig. Un any i mig. Doncs ja tenim un any i mig i el més calent és a l’aiguera. Cridar «els carrers seran sempre nostres» sense que el país sigui nostre és un contrasentit esclafidor. De fet, al primer cop de porra, els carrers van deixar de ser nostres. No pas perquè la gent no s’hi resistís, que ho va fer. Sinó perquè davant de les hòsties els polítics, que havien dit que tot seria una bassa d’oli, es van acollonir i es van desdir de tot. Per això et dic: controlar el país és el primer que el govern hauria de fer. I fer-ho de sotamà, sense anar explicant que farem això o farem allò. Des de quan un general d’un exèrcit explica els moviments del combat a les tropes enemigues? Els polítics catalans, en una mena de bonisme tan estúpid com esterilitzador, ho han fet. El resultat, tots ja el sabem. No n’hi ha prou de comprar urnes. Ni n’hi havia prou de posar-les, després, als col·legis electorals. I llestos i aquí no passa re. No. Si poses urnes, cal defensar-les. Començant per tenir un pla per fer-ho. Deixar-nos a tots a l’embat de les porres, deixar-nos a tots amb la cara trencada i el cos abonyegat, deixar-nos a tots indefensos davant la brutalitat policíaca, diu massa coses també dels nostres polítics. I no pas en positiu. No pots convocar la gent perquè doni la cara i quan la dóna, tu deixar que la hi trenquin impunement. I després dir: «Hòstia! No ens ho haguéssim pensat mai! Però mira que dolents que són els espanyols!». I renunciar immediatament a tot.
Afortunadament (i això ha passat a desgrat del que els polítics havien pensat), ara tenim gent a l’exili. Una part del govern és a Brussel·les i l’Anna Gabriel a Ginebra. La internacionalització del cas ja ha començat. I ara de debò. Cal potenciar-ho amb tanta força i recursos com puguem i en siguem capaços. Els advocats d’en Jordi Sànchez i d’en Jordi Cuixart ja han presentat una denúncia formal davant dels tribunals de les Nacions Unides. Aquesta també és la via. La independència de Catalunya no l’aconseguirem –i ja ho deia En Papasseit als anys 20!– amb reverències. Cal anar als tribunals internacionals, cosa que deu fer més de vint anys que dic i que he intentant promoure a través de les Cups d’Arenys de Munt, d’Arenys de Mar i de Berga, però inútilment. És una llàstima (i això ens torna a posar a palès la mentalitat infantiloide de la nostra gent) que tots els qui van anar a donar suport al President Puigdemont a Brussel·les no fossin capaços de presentar cap denúncia de res davant de cap instància internacional. La qual cosa va convertir –com de costum i tristament– aquell desplegament brutal de catalans en un acte purament emocional. I ja t’he dit un fum de cops que només a cops de cor, no anem enlloc. I que ens sobren coreògrafs i ens manquen estrategues de nivell. Jo també insistiria novament a trencar amb la legalitat vigent. Però un cop s’hagin donat les mínimes condicions de control que no es van donar a l’octubre passat. Cal anar del control a l’acció. No pas de l’acció al descontrol. O com jo dic en el meu àmbit de recerca: quan trobes la resposta, si convé, a nivell públic, llavors fes la pregunta. Però no preguntis si t’has de quedar en calçotets.
A grans trets, això és una mica el meu pla. Era el pla que més o menys també preveia quan vam engegar la primera consulta. Però una cosa són les barricades i els baixos fondos de la lluita social i una altra parlar, parlar i parlar. De vegades l’excés de paraules fa una densa cortina de mots que no permet veure els fets. A Catalunya això passa massa sovint. Una cosa és la posició i una altra la raó. Una cosa és el títol i una altra la raó. Una cosa és la imatge i una altra la raó. I he vist i veig que quasi sempre valorem el títol, la posició i la imatge, més que no pas la raó. Precisament per això mateix des de Pere II el Gran no hem tingut cap altre gran estratega de pes. Bé, no l’hem tingut fins que apareix En Macià, que, per cert, i com sabràs, no era un polític, sinó un militar. Hem perdut massa baves al 1714. Durant els anys precedents al referèndum vinculant, acostumava a dir: «Déu nos ens guard d’un altre Pacte de Gènova!», en el sentit que els pactes que vam fer a Gènova al 1705 ens van abocar a l’ensulsiada de l’11 de setembre del 1714. Sembla que tenim una merda congènita enganxada a la sabata de fa segles. O que no tenim polítics de talla. En Jaume Santandreu, capellà, poeta i polític manacorí, deia que «quan algú porta tota la vida vivint a dins d’un tub, quan en surt no deixa de tenir forma de tub». Doncs això també ajuda a explicar que no es pot fer la independència amb polítics autonomistes i que han viscut en i per l’autonomisme massa anys. Amb massa energia posada a Madrid i amb el que Madrid pensarà i deixarà de pensar. O si negociarà ara, demà o la setmana que ve. Cal ser conscients que la nostra independència és el pitjor dels crims per a un espanyol. I que ens ho voldran fer pagar amb tota la brutalitat que puguin.
Al nou escenari que volem, caldria tenir present que l’estat espanyol no és una ONG, sinó un estat. Ens ha observat i deixat fer. Ens ha deixat dir i redir i predicar. Però quan ha calgut, ha actuat com a estat. Nosaltres hem actuat com una colla d’amics, per dir-ho amb bones paraules. En aquest nou escenari, caldrien polítics que estiguessin disposats a tot. No a tot dins la legalitat espanyola, perquè, llavors ja hi tornem a ser. Disposats a tot per descongelar la República i fer-la efectiva i aconseguir els suports internacionals que necessitem. I això ja hem vist que no passarà demanant perdó. No passarà si et crida un jutge espanyol i tu, que acabes de proclamar la República, hi vas tan tranquil·lament i acceptes d’anar a presó. Des de quan la República suposa acceptar les ordres d’una justícia que té més d’espanyola i de les jons que de justícia? Per tant, cal una mica més de claredat mental. Saber si som o no som República i què caratsos vol dir acceptar el que diem i proclamem. Cal una mica més de força i convicció personals, sense les quals els nostres actes són aigua en forquilla. I, dit això, tornar-hi. El procés és un procés. A Arenys de Munt en Partal em va dir que duraria dos anys. Jo deia que anava per llarg. Doncs va per llarg. Esperem que no gaire més. Però un procés és un procés. No s’ha acabat. Tenim la gent, la il·lusió de la gent, la força de la gent. Tenim el projecte, l’ideal superior de llibertat, tenim les raons. Tenim la força. Tenim el passat. Tenim el present. Només cal seguir per guanyar el futur. És qüestió d’estratègia, és clar. És qüestió intel·ligència, és clar. Però ara també és qüestió de temps.
Una abraçada,
Jordi
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!