El meu bloc

Cal canviar l'acció per a què canviï el resultat. - Bloc personal de Joan Inglada Roig

23 de març de 2018
0 comentaris

Lluís Albalate i Guillamon – Cal Jombo

Si coneixia bé la vaqueria de cal Jombo, ho dec al fet que el meu germà més gran, el Josep, era l’encarregat de la vacada. El seu treball, però, no es limitava a cuidar les vaques de llet suïsses o holandeses, sinó de totes les operacions que es necessitava fer des de la neteja de l’estable i de les vaques fins a preparar la llet per sortir a distribuir-la entre els clients.
Per anar a cal Jombo, passava sempre per la sinia dels Rovira, perquè el Jombo, a més de les cases per a la familia, secció de preparació de la llet i lleteria, tenia una bona sinia que completava la dels Rovira i entre les quals no hi havia cap paret, marge o mur.
Aquest tros de sínia del Jombo és el que, amb tota la raó, es podia anomenar Sinia de l’Aigua Calenta, perquè era aquí on desembocaven les aigües calentes i sobreres de cal Xoriguer.
Després de deixar enrera les taules de verdures, entrava a la part de la casa. Davant, encara que suficientment separat, hi havia el gran femer, sempre fumejant, amb bones basses d’aigua bruta, que allunyaven el personal. Pollastres i gallines es passejaven per aquests indrets amb la seva dèria de picar i remoure continuament l’herba i la terra esponjosa per la pallissa estesa.
S’entrava a l’estable per dues portetes, una quasi enfront del femer i una altra més endavant a nivell de la caseta on preparaven la llet. Com que jo era molt menut, l’estable em semblava una sala rectangular molt llarga. Potser hi havia unes dotze vaques lleteres, que donaven segurament molta llet però més segur que donaven també molta feina.
El Josep, abans de tot, vigilava la netedat de les bèsties, després la pulcritud dels sòls. Al llarg de l’estable, una canal ampla i amb desnivell facilitava la sortida de l’aigua de neteja així com dels orins de les vaques. Uns quants cops cada dia es feia neteja dels excrements que queien sobre una catifa de palla i que, amb un carretó, es traslladaven al femer. El Josep tenia cura igualment de donar alfals, pinso i altres aliments a les vaques.
Quan tot era ben net i higienitzat, arribava la delicada operació de munyir les vaques. No és tasca fàcil ni molt menys. Qui no en sap i té la gosadia de tocar-les, es troba sense llet i, si es descuida, amb una forta guitza de la vaca. Aquest no era el cas del meu germà que, des de vailet, va fer vida entre vaques i les coneixia i dominava com ningú. Era tanta la confiança amb les seves vaques que un dia em va agafar i em va posar dintre la menjadora o grípia. Vaig passar autèntic pànic. Ell, sense jo dir-li res, em va treure tot seguit.
Una vegada havia munyit cada una de les vaques, recollida tota la llet en galledes, desinfectades cada cop que s’usaven, anava a la planta baixa d’una caseta separada per un carreró però sempre dintre del mateix recinte de la vaqueria. Aqui el meu germà revisava un a un tots els pots grans de metall, amb els quals sortiria a repartir la llet.
Sempre veia que el meu germà fregava els envasos metàl.lics amb una brotxa com d’afeitar però de pels durs i amb aigua bullent.
Seguidament sortia a esbaldir-los amb aigua corrent neta i fresca, a un dipòsit situat al costat del pou. Cada dia, abans de sortir al carrer, esperaven la visita del veterinari que inspeccionava la qualitat de la llet.
Ara venia el preparar la tartana. Anava a cercar la preciosa euga blanca, la raspallava, si era precís, li posava els guarniments adequats, el collar i altres peces i l’enganxava. Un cop carregats els pots de llet, arnb suau cop de regnes, marxava carreró avant a sortir al carrer de Tarragona, davant mateix de la porta principal de la fàbrica Xoriguer, i, passant la plaça de Cap de Creu, baixava pel carrer de les Tires. L’euga era tan bonica, polida i presumida, que els cavalls d’un bon tros lluny ja renillaven.
El meu germà Josep era baix d’estatura però ample de pit i de molta força. Per a ell, per culpa de les vaques, no hi havia mai festa completa. Les vaques exigeixen una atenció i preocupació permanents. Abans de dinar, el Josep sempre prenia la sesta del “borrego”.
Era difícil que el ferum de la vaqueria el portés a casa. Era un home que començava la netedat en ell mateix. I vet aquí que l’home més pacífic dels Albalate, el més allunyat de la política i de les lluites sindicals, va ser mort a un dels fronts de la incivil guerra civil ara (1988) fa cinquanta-un anys. Que Déu perdoni els seus botxins i ell sigui ja en el goig etern del bon Déu!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!