El meu bloc

Cal canviar l'acció per a què canviï el resultat. - Bloc personal de Joan Inglada Roig

28 de febrer de 2018
2 comentaris

Lluís Albalate i Guillamon – La Sínia

Mare, me’n vaig a la sínia! i, encara no dit, amb l’última síl·laba als llavis, corria cap el número 15 del carrer de les Tires. La Sínia dels Rovira era com el jardí de casa o si voleu la segona residència. Com la porto gravada al cor! Només entrar al porxo, amb el sostre vermell pels tomacons, a mà esquerra, hi teniu la quadra, habitada sempre per un magnífic cavall, després ve la pallissa, enfront l’entrada al menjador dels dies de festa i, al fons, una peça espaiosa on trobeu de tot: bótes, estris, caixes, sacs, llibres, llavors, de tot. Del menjador bo passem a la cuina, amb la seva llar sempre encesa.

Recordo el Biel, la senyora Marieta, l’avi Pau, la padrina Tecla i tots els fills esmorzant a mig mati. El porró, els bitxos, els trossos de pernil i cansalada, la verdura fresca, les olives, la fruita… Només que el Josep acabava, sortíem a córrer per la sínia. Nosaltres sempre hem dit “sínia” no solament a la màquina per extreure l’aigua del pou sinó al conjunt de l’horta.

Davant de la casa creixia —i encara creix— una ombrosa figuera, que respectàvem molt i mai no hi pujàvem perquè sabíem que era de branques traïdores i amb poc de pes podies venir a terra. A l’estiu era un umbracle deliciós. Quan érem molt menuts, passàvem moltes hores a l’ombra de la figuera. Junt al mur de la dreta i amb uns quants maons, ens dedicàvem a bastir cases. Entre maó i maó, uns quants punys de fang acabat de fer. Al voltant de la figuera hi havia un rectangle ple de plantes decoratives. Recordo molt bé les flors de Sant Francesc, aquelles petites margarides morades i els rosers amb roses exuberants.

Si no ens quedàvem a jugar a costat de la casa, pujàvem al lloc on era instal·lada la sínia. Era un cobert rústic al qual s’arribava després de passar per davant del femer. No hi entràvem quasi mai a l’interior del cobert per no molestar el cavall, que girava, tapats els ulls, i junyit al pal. A la part de fora es comprovava el seu treball. Una enorme roda, amb una cadena sense fi, plena de catúfols, disposats adequadament un després de l’altre, s’encarregava de prendre l’aigua del fons del pou i la vessava a un petit safareig, des del qual passava a dos de molt més grans. Aquí hi disfrutàvem de debò. Unes vegades fent perillosíssimes curses per les voreres dels safareigs i, pujant a la plataforma on era fixada la roda de la sínia, saltàvem a terra, resseguiem el cobert i un altre cop a dalt del primer safareig.

Tan perillós com era de relliscar per la finor i inclinació de l’obra on les dones rentaven la bugada, mai no vàrem caure dintre l’aigua. Aquí, a les hores fortes de sol, se sentia sempre la borinor dels insectes sobretot libèl·lules o espiadimonis. A la teulada hi tenien el seu niu un munt de vespes que, amoïnades un dia per nosaltres, ens van deixar els clatells plens de picades. Ens feren pixar i fer fang i aquest fang ens va servir de remei, untant-nos nosaltres mateixos les picades com si es tractés de la millor pomada del senyor Miret [farmacèutic]. El fet és que va servir.

Però, a l’estiu, si havia cosa que ens agradava era caminar a peu nu pels reguerots mentre passava l’aigua fresca cap a la taula on regava el senyor Biel. L’aigua era transparent. Recordo amb quin mestratge el senyor Biel tancava un quadre i feia passar el rierol d’aigua al quadre veí. Amb dos cops d’aixada ho tenia arranjat. El rec es feia per immersió. Quin be de Déu de taules hi havia a la sínia dels Rovira! Quasi tocant el mur que dóna als darreres de les cases de la plaça de Cap de Creu i del carrer de Tarragona, hi havia una tenda, o sigui, el viver on plantaven amb llavor les tomaqueres, alberginieres i les pebroteres. Era una terra molt molla amb forta proporció de fems i escorça de pins, la mateixa que fan servir els mariners per tenyir, amb aquell color vermell tan fort, les xarxes. A les incomptables taules o quadres de l’horta, dividits per caminals estrets, s’hi cultivaven una varietat impressionant d’hortalisses.

Anoteu les dues collites de patates, una pel maig i l’altra pel novembre; la col·lecció de cols, coliflors, bròquils i espigalls; l’enciam a l’estiu i les escaroles a l’hivern; les bledes, els espinacs, els raves, les faves, les cebes i alls tendres; els tomàquets i tomacons; els fesols, pebrots i albergínies; els apis, que colgaven, arrambant terra al voltant perquè es fessin blancs i tendres i que plantaven a la taula del costat del mur on hi havia la marialluïsa.

Tanta varietat de producció no deixava que s’adormissin els hortolans, els quals, després d’una collita, preparaven tot seguit la terra, llaurant-la, adobant-la, aplanant-la i tirant les ratlles per a la nova plantació. El cultiu dels tomàquets, tomacons i fesoleres exigia la instal·lació d’un conjunt de canyes que, de quatre en quatre, cada una a l’angle d’un quadrilàter, s’ajuntaven, creuant-les i lligant-les amb filferros. Les canyes procedien en part del canyar que hi havia al fons esquerre de la sínia però la gran majoria les compraven.

El canyar era un lloc molt bonic per jugar. Amb els nostres petits cossos, passàvem entre canya i canya fins arribar al centre on hi havia una petita clariana. Allà ens reuníem a conjurar com els indis.

Recordo que les faveres tenien un verd blanquinós i llurs papallones també eren quasi blanques. Si eren maques les verdures penjant de llurs plantes, la vivor dels seus colors resplendia encara més al peu de la figuera, quan, ben rentades, tomàquets, pebrots i albergínies prenien aquelles múltiples tonalitats verdes i vermellenques els primers i morades les últimes.

Els dijous, a la tarde, a l’estiu, l’activitat arribava al màxim quan tota la família es dedicava a preparar els coves de verdura que, a l’endemà, vendrien al mercat de Vilafranca. Hi anaven sempre el Biel i la Marieta i l’Andreu, quan ja era més grandet, i podia posar una mà, junt amb l’oncle Pepet -un altre hortolà- per donar ajut al cavall a la temible pujada de Canyelles. Encara recorden els primers temps d’enquitranar la carretera quan les pobres bèsties es quedaven clavades a terra per culpa del quitrà viscós per la calor.

En arribant a Vilafranca, deixaven el cavall a cavalleries especialitzades i les persones dormien als mateixos carros.

Ara es paga un munt de pessetes a fi que els nens de ciutat es posin en contacte amb la naturalesa. Nosaltres vam tenir institut i universitat agrícoles des dels tres anys. Per això, lluny de Vilanova i després d’un munt d’anys, la sínia dels Rovira resta intacte al meu pensament, i el meu cor se’n va vers aquells primers amics, que encara ho són, després de setanta anys. Que siguin aquestes ratlles l’homenatge cordial a l’Andreu i al Josep i a la Maria, que, molt menuda, començava a trastejar amb nosaltres.

  1. Tants anys com han passat i aquesta història relatada pel meu oncle m’ha ajudat a tancar un cercle. Una amiga s’hi ha traslladat al C/ de les Tires 12, on durant tants anys en Lluis Albalate Guillamón hi va viure. Ella, ceramista, hi ha posat un atelier maquíssim

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!