De qui és el mèrit del 9-N?
Mas no pot apropiar-se d’un èxit que és de tots i, molt especialment, de la gent
El 9-N ha estat un èxit rotund. I com amb més perspectiva s’analitza, més clar queda. Un èxit que es veu avalat, de forma inversament proporcional, per la precisament desproporcionada reacció del Govern espanyol, que com més desmesurada i virulenta resulta més posa en evidència la magnitud de l’assoliment aconseguit a Catalunya. Però, de qui és en realitat el mèrit de l’èxit del 9-N?
Que el Govern espanyol ho focalitzi sobretot en la figura d’Artur Mas -amb l’anunci inclòs d’una querella que no acaba de materialitzar-se i que, si prospera, provocarà amb tota seguretat l’efecte contrari al perseguit i, lluny de representar-li cap perjudici, servirà per enlairar-lo als altars del catalanisme- no vol dir que ell en sigui l’únic responsable. El paper del president de la Generalitat ha estat inqüestionable i la seva determinació per tirar endavant el 9-N ha quedat fora de tot dubte, però ningú pot obviar, començant per ell mateix, que només amb ell el resultat no hauria estat el mateix. És més, quan va plantejar la substitució de la consulta inicialment prevista pel procés de participació finalment realitzat ningú no li va comprar el canvi, i no va ser fins que la resta de formacions polítiques i, de manera molt especial, la societat civil -la gent, més enllà de les sigles concretes d’una entitat determinada- es van col·locar darrere de la nova iniciativa que va començar a posar-se en evidència que l’èxit de la mobilització estava garantit. I va ser justament a partir d’aquesta circumstància que es van tornar a encendre tots els llums d’alarma en el Govern espanyol.
No es pot passar per alt, per tant, que ha estat una vegada més la pressió de la gent -com està sent des de l’inici del procés sobiranista- la que ha forçat Artur Mas a mantenir-se ferm en defensa en aquesta ocasió del 9- N. És per això que no és de rebut que des de la mateixa nit de diumenge el president de la Generalitat hagi pretès arrogar-se en solitari l’èxit de l’empresa i el faci servir, d’una banda, per passar comptes amb ERC i l’estigui capitalitzant, d’una altra, per salvar els mobles de CDC davant les pròximes eleccions. El 2012 l’estratègia del tots amb el president ja li va sortir malament i ara va camí de repetir l’error amb l’anomenat partit del president si no rectifica l’actitud de prepotència i supèrbia dels últims dies. Motius d’orgull no li’n falten, com a tots els que han fet possible un 9-N que ha superat les expectatives més optimistes, però la modèstia acostuma a ser la millor consellera i més quan el compromís de celebrar una consulta amb què es va presentar als comicis de fa dos anys -que encara que algú vulgui fer veure el contrari no és el que va succeir diumenge- continua pendent.
Les eleccions plebiscitàries -si és que al final s’acaben fent- seran la pedra de toc per calibrar les intencions reals d’Artur Mas, que de moment no sembla que siguin altres que les d’assegurar-se el manteniment del lideratge del projecte sobiranista. O això és, si més no, el que es desprèn de la seva voluntat de convocar-les només si es poden dur a terme a la seva manera i amb les seves condicions. El 2012 la gent va decidir a les urnes que els mèrits havien de ser compartits. Caldrà veure si tothom encara se’n recorda.