El perquè del relleu del nou 9-N
De com el bloc sobiranista i el Govern espanyol acaben donant transcendència, per raons contraposades, a un procés de participació ciutadana que d’entrada no valorava ningú
Per què, tot i tractant-se d’una fórmula sense cap més valor que el simbòlic, al final totes les forces del bloc sobiranista -les polítiques i les socials- han optat per bolcar-se completament en el procés de participació del 9 de novembre alternatiu a la consulta suspesa pel Tribunal Constitucional? Per què, tot i tractant-se d’una fórmula sense cap més valor que el simbòlic, al final el Govern espanyol ha decidit impugnar-la davant del mateix Tribunal Constitucional tot i que d’entrada li va restar tota transcendència i la va qualificar de succedani en el millor dels casos i literalment la va ridiculitzar?
En l’enunciat de la primera pregunta hi ha la resposta a la segona: la recomposició de la unitat interna a Catalunya al voltant de la nova modalitat de votació, per molt que no sigui la desitjada per ningú, ha tornat a encendre tots els llums d’alarma en les institucions de l’Estat espanyol davant l’evidència que l’èxit del que en el fons no és més que una altra mobilització ciutadana podia ser un cop més notable. I, a partir d’aquí, els mecanismes per formalitzar el recurs s’han posat immediatament en marxa. El que falta veure és amb quins arguments jurídics, perquè una cosa és impugnar una llei i un decret, com va succeir en el primer cas, i una altra un procés basat en el voluntariat de la gent, com passa en aquest, de manera que prohibir-lo no només conculcaria un principi fonamental com el de la llibertat d’expressió, sinó que traspassaria els límits de la democràcia i s’endinsaria en camins propis de règims anteriros. La realitat, però, és que en aquests moments a Espanya, on la qualitat democràtica és cada vegada més prima, és possible tot, fins i tot el més inversemblant, i per això a ningú no li ha d’estranyar que la persecució del nou 9 de novembre acabi provocant exactament l’efecte contrari, és a dir, l’increment exponencial de la participació que inicialment es podia preveure.
La participació serà, justament, la clau per valorar el desenllaç –l’èxit o el fracàs- de la cita del 9 de novembre. I en aquest principi hi ha la resposta a la primera pregunta: el bloc sobiranista decideix fer-se seu sense reserves el nou format de votació i refer ni que sigui formalment la unitat interna perquè, a la vista de les intencions que s’amaguen darrere de segons quines plantejaments, ningú no pugui tenir raons per utilitzar una hipotètica baixa participació com a argument i excusa per donar per acabat el procés de transició nacional. És a dir, sobretot perquè Artur Mas i CDC no intentin ni diluir ni instrumentalitzar a favor seu una mobilització que a la vista dels últims moviments de les institucions de l’Estat espanyol va camí de batre rècords i que cada vegada és més clar, per a desesperació d’alguns, que serà mèrit de tots.
El relleu que ha anat adquirint el nou 9 de novembre és, sigui com sigui, la millor mostra de com un esdeveniment nascut amb més punts en contra que a favor -un procés de participació ciutadana absolutament descafeïnat- la política l’ha acabat convertint en un esdeveniment de primera magnitud. I tant és així que, encara que al final no es pugui celebrar la votació perquè el Govern espanyol la impugna i el Tribunal Constitucional la suspèn, serà també determinant dels passos que vinguin a continuació, que en el supòsit que el Govern català torni a acatar la prohibició i donar un altre pas enrere abocaran irremissiblement, mal que li pesi al president de la Generalitat, a l’avançament de les eleccions.