Passos Perduts

JOSEP GISBERT

La jugada oculta

Talment sembla que el Govern espanyol busqui portar la situació al límit de l’insostenible per forçar una aparent negociació amb Catalunya que consisteixi en concedir-li el que hagi perdut pel camí

 

Vist com estan evolucionant els esdeveniments en relació al procés sobiranista de Catalunya, i escoltant determinats polítics d’un i altre bàndol que el protagonitzen, un té cada vegada més la sospita que entre tots estan buscant la manera de treure-se’l de sobre, estan preparant el terreny que permeti donar-lo per tancat, estan dissenyant, en fi, l’estratègia perquè sembli que li troben una sortida. Una mena de jugada oculta que té tota la pinta, en el millor dels casos, de fugida cap endavant i que faltarà veure com, uns i altres, se les empesquen perquè el gruix d’una ciutadania que porta des del 2012 exhibint la seva força al carrer en demanda d’independència ho compri.

En què es fonamenta la sospita? Les coses han derivat de tal manera que s’ha arribat a un punt en que el plantejament que en realitat hi ha darrere de l’aposta sobiranista de Catalunya ja no és l’alternativa entre independència o manteniment de l’statu quo, sinó entre independència o involució en tots els sentits (autonòmica i democràtica). I és que la pressió que està exercint el Govern espanyol, i en general tots els poders de l’Estat, és d’una magnitud tan gran -asfíxia econòmica, recuperació de competències, atac a la llengua catalana, pèrdua de drets socials…, a més d’amenaces, insults i improperis de tota mena- que sembla aplicada expressament per portar la situació al límit de l’insostenible i forçar llavors una aparent negociació amb Catalunya que consisteixi en concedir-li, com a màxim, alguna cosa del que hagi anat perdent pel camí. És a dir, oferir-li la recuperació del que de fet ja havia estat seu i presentar-ho, a sobre, com una consecució de primer ordre. Per exemple, el blindatge del català, la millora del finançament…, que alguns entusiastes partidaris de les terceres vies s’han afanyat, potser no en va, a posar sobre la taula.

Algú s’atreveix a garantir que no podria ser aquest el moviment que s’estigués reservant la part espanyola -PP i PSOE alhora- per desactivar l’anomenat conflicte català? Una carta que a Espanya no li representaria cap cost i que a Catalunya, en la mesura que s’avingués a entrar en el joc, la deixaria sense arguments per continuar mantenint viva la reivindicació sobiranista. Talment com si es tractés d’un esquer que no està en absolut clar que els mandataris catalans puguin, o vulguin, esquivar. O resulta que no és Artur Mas qui no es cansa d’admetre que si l’Estat té una oferta caldrà votar-la, o sigui, sotmetre-la a consulta, que no cal oblidar que és en realitat a l’únic a què s’ha compromès, a celebrar una consulta no vinculant i res més? O resulta que no és Francesc Homs qui ara obre la porta que un canvi d’estatus de Catalunya el votin tots els espanyols? O és que no són els dirigents de CiU els que, un dia sí i un altre també, imploren, supliquen, a Mariano Rajoy que mogui peça amb una proposta que els permeti tenir alguna cosa a què agafar-se que no sigui la independència?

Fins a quin extrem la coincidència d’interessos entre les dues parts és plena en aquesta maniobra és, de tota manera, el dubte raonable que es manté en l’aire. El problema és que les jugades ocultes sempre comporten riscos, i a uns els poden sortir rodones, però per a altres poden ser la seva perdició.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Josep Gisbert | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent