L’últim que apagui el llum
Pere Navarro s’ha emocionat tant amb el PSOE que ha fet el que fins ara ningú no s’havia atrevit a fer: liquidar el PSC
Definitivament Pere Navarro ha escollit el PSOE. I ha certificat, per molt que conservi les sigles, la defunció del PSC. Aquesta és la conseqüència de despenjar-se del front de partits que propugna la celebració d’una consulta perquè els catalans decideixin sobre el seu futur col•lectiu i llançar-se als braços dels que no tenen altre objectiu que impedir-la. És, a més, una opció que trenca amb la secular tradició del socialisme català en defensa del dret d’autodeterminació de Catalunya, però que té la virtut -entre cometes- d’aclarir dubtes dins el procés sobiranista actualment en marxa i, en concret, d’aclarir d’una vegada per totes que la posició de la formació de Pere Navarro és radicalment contrària a l’exercici del dret a decidir.
És a dir, ja no es pot comptar amb el PSC per a la causa que Catalunya ha posat sobre la taula. I és innegable que la primera i més directa repercussió d’una decisió d’aquesta envergadura és el debilitament del bloc que intenta que la convocatòria de la consulta sigui possible, perquè és obvi que no és el mateix portar al Congrés la petició de la transferència a la Generalitat de la competència sobre referèndums amb el suport de 87 diputats (CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP sense el PSC) que amb el de 107 (CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP amb el PSC). Però tot i així la majoria segueix sent àmplia i suficientment representativa de l’ampli sentiment que hi ha a Catalunya a favor que els catalans puguin votar, i és una majoria que transcendeix, i molt, les sigles dels partits. De manera que, tot i que les aparences siguin les contràries, el procés sobiranista, en el fons, perd ambigüitat i el gran damnificat acabarà sent, en realitat, el mateix PSC.
Perquè fer una exhibició de força davant el sector crític serveix per demostrar qui mana en el partit i per guanyar-se el favor del PSOE, per no dir plegar-se als seus designis, però allunya definitivament el PSC no només de la nova centralitat cap a la que s’ha mogut la societat catalana, sinó, de fet, de la realitat -fins i tot la UGT està cada dia més compromesa amb l’exercici del dret a decidir-, i el situa en la marginalitat, que sens dubte les successives cites amb les urnes acreditaran. La irrupció del projecte sobiranista va agafar a contrapeu un PSC que estava en caiguda lliure després d’haver acumulat la major quota de poder que mai havia tingut a Catalunya i la gestió de la nova situació, lluny d’afavorir la recuperació, l’ha portat a perdre el nord i totes les cartes de navegació i l’està acabant d’enfonsar. La tradicional cohabitació entre les ànimes espanyola i catalanista ha quedat àmpliament superada i els nous temps l’han obligat a optar per una de sola, i és evident que el PSC ho ha fet amb tota claredat.
Tanta que Pere Navarro pot ser que certament hagi salvat els mobles amb el PSOE, però a costa de tenir el dubtós honor de ser l’últim que apagui el llum del PSC.