Cadascú a la seva
S’està instal·lant cada vegada més la sensació que, malgrat el notable suport social que té el procés sobiranista encetat a Catalunya, els partits polítics catalans ni són capaços de conduir-lo com el moment històric excepcional requereix ni queda clar que s’ho acabin de creure. I és que als passos que estan fent a mesura que es va apropant l’hora de la veritat no és difícil trobar-hi a faltar, com a mínim, nitidesa, convicció, coratge i, sobretot, altura de mires i notar-hi, en canvi, un excés de dubtes i vacil·lacions i, al capdavall, de tacticisme. A què respon una actitud tan poc d’acord amb les circumstàncies?
No cal buscar cap explicació extraordinària, n’hi ha prou de constatar que cada un dels teòrics defensors de l’exercici del dret a decidir està, en realitat, vetllant pels respectius interessos partidistes, que és precisament la garantia que un projecte de la magnitud de l’actual fracassi. Fins i tot algú gens sospitós d’estar darrere de la causa que Catalunya ha posat sobre la taula, com el jugador argentí del FC Barcelona Javier Mascherano, ho veu de manera absolutament diàfana: “Amb el tema de la independència, la meva opinió des de fora és que quan es decideix fer alguna cosa important no acaben d’unir-se, i un país necessita estar unit i anar tots a la mateixa per fer coses importants”. Un retret que descriu a la perfecció l’actuació de la classe política catalana davant la gestió del procés sobiranista i que, de fet, l’està deixant en evidència, perquè si ni en una situació única com aquesta és capaç de posar-se d’acord a base de prioritzar l’interès general i deixar de banda els rèdits particulars, a base de renunciar a l’aspiració pròpia en benefici de l’anhel col·lectiu, a base de pensar en el país i no en el terreny de cadascú, quan ho farà?
Tot moviment social i ciutadà, per important que sigui -i no hi ha dubte que el que s’ha articulat aquests últims anys a Catalunya en demanda d’independència ho és-, necessita traduir-se políticament per culminar amb èxit, i el compromís per sobre de personalismes que una acció d’aquestes característiques implica és el que no sembla que estiguin en disposició d’assumir, per incapacitat o per falta de voluntat, les formacions sobre el paper partidàries del sí a la celebració d’una consulta. Unes perquè han perdut el nord i totes les cartes de navegació (PSC), altres perquè encara no saben què volen ser quan siguin grans (ICV-EUiA), altres perquè es resisteixen a abandonar l’ambigüitat en que tan còmodament s’han instal·lat (CiU), i altres perquè encara no tenen prou determinació i força (ERC i CUP). Sense oblidar, a més, que l’eventual salt a l’arena política d’apostes com la del Procés Constituent de Teresa Forcadas i Arcadi Oliveres, tan lloable com es vulgui, no contribuiria més que a la fragmentació.
Que estiguin tranquils els guardians de les essències del no, del no a tot respecte a Catalunya: o canvien molt les coses o el procés sobiranista, i la il·lusió col·lectiva del poble que l’impulsa, van camí de frustrar-los la pròpia classe política catalana, que, per inversemblant que soni, no s’adona que és l’hora del tots a la una i no del cadascú a la seva. I els poders de l’Estat espanyol, mentrestant, es freguen les mans contemplant l’espectacle.