Passos Perduts

Si l’origen del procés sobiranista actualment en marxa a Catalunya és una demanda d’independència -que és el que va ser la multitudinària manifestació de l’Onze de Setembre del 2012, a partir de la que Artur Mas va decidir posar-se al capdavant del projecte per no quedar fora de joc, i el que ha reafirmat la no menys multitudinària cadena humana de l’Onze de Setembre del 2013-, com no ha de ser sobre la independència la pregunta de la consulta? Sobre què hauria de ser, si no? Perquè el que no passi per preguntar de manera explícita sobre la independència pot ser argumentat amb l’excusa que es vulgui, però, a la vista de com s’ha desenvolupat la seqüència dels esdeveniments, es tractarà, de produir-se, d’un frau polític a tota regla.

La pregunta, com manen els cànons de tot referèndum, ha de ser clara i explícita i requerir una resposta de si o no. El més raonable seria adaptar una qüestió tan senzilla com comprensible com la d’Escòcia -Hauria de ser Catalunya un país independent?-, i si algú considera que és preferible no referir-se directament a la independència i que se sent més còmode amb una altra terminologia podrien estudiar-se alternatives com, per exemple, la d’Estat lliure i sobirà. Però ull amb els eufemismes i l’ambigüitat de les paraules que permeten a cadascú interpretar el que més li convé. Perquè després propicien malentesos, com en el cas de CiU, que en el programa de les últimes eleccions catalanes va introduir el concepte Estat propi per evitar el terme independència i CDC, malgrat això, ho interpreta com a sinònim d’independència i UDC s’acull a la literalitat per precisar que mai no s’ha parlat d’independència. I la militància, mentrestant, en tots i cadascun dels mítings de la campanya l’única consigna que va corejar va ser la d’independència, com a mostra del que, per a desesperació d’alguns, en realitat entenia encara que efectivament no estigués escrit enlloc.

Una pregunta sobre la independència no hauria d’inquietar en absolut, a més, els promotors de les opcions federal i confederal, si de debò les plantegessin fins a les últimes conseqüències. I és que si l’Estat federal és el compost per Estats particulars i la confederació és la unió d’Estats sobirans, sembla d’una lògica aclaparadora que en ambdós casos el requisit previ perquè els estats es federin o es confederin és que tinguin la condició d’independents per poder decidir-ho. I és obvi que els uns i els altres podrien votar tranquil•lament sí a la independència de Catalunya i després defensar la relació que millor els semblés amb Espanya. Una altra cosa són algunes dites terceres vies que, sense cap contingut concret més enllà del maquillatge de l’statu quo vigent, sonen a simples subterfugis per frenar el projecte independentista i aposten per preguntes múltiples amb respostes també múltiples que inclourien totes les alternatives possibles menys, curiosament, la de la independència. Una autèntica cerimònia de la confusió que té només com a objectiu diluir el procés sobiranista amb una pregunta sobre el sexe dels àngels amb la intenció de donar per liquidat el debat com sigui.

Als partits polítics catalans els correspon acordar l’abast i magnitud de la pregunta de la consulta, i seran lliures de decidir el que creguin més oportú. Però en funció del que facin demostraran si connecten amb una població que ha donat carta de naturalesa a l’aspiració independentista o s’obliden que és justament aquest gruix de la ciutadania -i no cap col•lectiu partidari de terceres vies o altres vies mortes- el que ha posat en marxa el procés sobiranista i continua impulsant-lo i el que, si el menystenen, els acabarà passant pel damunt. Els fets, pesi a qui pesi, són els que són, i d’acord amb això només hi ha una pregunta possible: independència sí o no. I que siguin les urnes les que dirimeixin quina de les dues opcions és la majoritària, fet que en ple segle XXI, en el món occidental, no hauria d’espantar cap demòcrata.