Enfrontament directe
És inútil que els partits catalans continuïn perdent el temps reclamant al Govern espanyol la celebració d’una consulta d’autodeterminació quan des de l’últim Onze de Setembre està quedant més que clar que l’única opció que considera en relació al procés sobiranista de Catalunya és la de la confrontació directa sense treva ni quarter. És a dir, no només la consulta no serà en cap cas possible, sinó que la magnitud del conflicte s’agreujarà, i fins a extrems que potser pocs sospiten.
A què obeeix aquesta posició tan dura que, a la pràctica, tanca la porta a tot acord amb Catalunya, inclosos els que es poguessin articular al voltant de les dites terceres vies per descafeïnats que fossin? El Govern espanyol, i en realitat tots els ressorts de l’Estat que controla -polítics, econòmics, mediàtics…-, ha passat de menysprear l’aposta independentista de Catalunya, i d’intentar desacreditar-la com una simple obsessió d’Artur Mas, a prendre-se-la tan seriosament que, a la vista que la tàctica de la por sobre les plagues de tota mena que li caurien al damunt -sortida de la Unió Europea, fugida d’empreses, aïllament econòmic, impagament de pensions…- no fa el més mínim efecte perquè ningú no se la creu, ha optat per elevar el nivell de l’ofensiva i portar l’enfrontament fins a les últimes conseqüències, convençut que, com que tots els mecanismes del poder estan a les seves mans, té totes les de guanyar.
I, així, des dels diferents tentacles de l’Estat espanyol, a més de prosseguir amb l’asfíxia econòmica i el discurs de la por corregit i augmentat -empreses catalanes que traslladaran les seus fora, multinacionals nord-americanes que es deslocalitzaran en bloc…-, s’ha començat a agitar el fantasma de la fractura social a la recerca de la confrontació interna dels ciutadans de Catalunya per raó d’origen, s’està posant amb insistència sobre la taula l’amenaça d’anul•lar la convocatòria d’unes eleccions mal anomenades plebiscitàries -serien uns comicis com qualsevol altres- i de suspendre l’autonomia de Catalunya, i s’estan fent esforços ingents per negar tot valor i transcendència a una declaració unilateral d’independència. I, per inversemblant que sembli, cap autoritat espanyola no ha desautoritzat les advertències d’intervenció militar que periòdicament es llancen des de determinats estaments (personalment no posaria la mà al foc perquè no es produís i perquè, arribat el cas, la Unió Europea mogués un dit).
En aquest escenari, els conflictes a compte del protocol que hi ha hagut els últims dies entre la Generalitat i el Govern espanyol no són en absolut anecdòtics i insignificants com pretenen alguns, sinó la demostració de qui mana de veritat. Una mena d’avís a navegants del que els partits catalans n’haurien de prendre bona nota, perquè ara com ara encara no està clar que siguin realment conscients del que li ve al damunt a Catalunya ni que sàpiguen estar a l’altura de les circumstàncies per afrontar la gravetat del moment. En realitat, el Govern espanyol confia que bona part de l’èxit de l’estratègia d’enfrontament directe radicarà en què la pressió provocarà la ruptura de CiU i la marxa enrere de formacions tan pusil•lànimes com ICV-EUiA i el PSC i que de tot plegat se’n derivarà la caiguda d’Artur Mas i la fi del procés sobiranista o, dit d’una altra manera, la rendició incondicional de Catalunya.
I és probable que certament alguns partits catalans no resisteixin l’envit. Però la gran basa del projecte independentista que està en marxa a Catalunya és que l’impulsa la ciutadania, la gent, i no les forces polítiques, circumstància que des d’Espanya per descomptat es menysprea i que alguns des de Catalunya a vegades fa la sensació que també obliden.