Espai de Dissidència

Som rics en les societats civilitzades. Per què hi ha, doncs, aquesta misèria al nostre voltant? Per què aquell treball penós i embrutidor de les masses? Per què aquesta inseguretat del demà (fins i tot per al treballador millor retribuït) enmmig de les riqueses heretades ahir i malgrat els poderosos mitjans de producció que donarien a tothom el benestar a canvi d’unes poques hores de treball quotidià?
Els socialistes ho han dit i tornat a dir fins a l’infinit. Perquè tot allò necessari per a la producció ha estt acaparat per alguns en el transcurs d’aquesta llarga història de saqueigs, guerres, ignorància i opressió en què ha viscut la humanitat abans d’aprendre a sotmetre les forces de la natura.
Perquè, amb l’abrogació de pretesos drets adquirits en el passat, s’apropien avui de dos terços del producte del treball humà, tot dilapindant-lo de la manera més forassenyada i escandalosa. Perquè tot reduint les masses al punt de no tenir amb què viure un mes o una setmana, no permeten l’home treballar sinó és consentint a deixar-se treure la part del lleó. Perquè l’impedeixen produir allò que necessita i el fan produir no allò que necessiten els altre, sinó allò que més grans beneficis promet a l’acaparador (…)
El benestar per a tothom no és un somni. És possible i realitzable, després del que els nostres avantpassats han fet per fecundar la nostra força de treball(…)
Avui, a mesura que es desenvolupa la capacitat de producció, s’incrementa en una proporció increïble el nombre de paràsits i intermediaris. A l’inrevès del que abans es deia entre socialistes, que el capital arribaria a reconcentrar-se aviat en un petit nombre de mans, que tan sols caldria expropiar uns quants milionaris per entrar en possessió de les riqueses comunes, cada cop és més considerable el nombre dels que viuen a costa del treball aliè. (…)

En el tren rellegeixo La conquesta del pa, de Piotr Kropotkin. En temps d’aquesta crisi induïda per la cobdícia dels rics i la submissió dels polítics, les paraules de l’aristòcrata rus, prenen una dimensió desconeguda. La idea que, malgrat el pressumpte progrés, tornem a ser allà on érem. I que el vell anarquista, acadèmic prestigiós, redactor de la Enciclopedia Britannica, en sap molt més, infinitament molt més, que els cadells rabiosos de les escoles de negocis.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!