BIRBEU BARCELONA

Durant els mesos de la primera onada de la pandèmia es va produir el fenomen que les progressies governants anomenen renaturalització de la ciutat. Els escocells dels arbres del carrer Balmes es van omplir de llucs i si els veies mirant cap a mar, feien un estrany goig. L’escocell es pot tapar amb una reixa –fa elegant- o amb productes sintètics porosos per no caure-hi i haver de demanar danys i perjudicis a l’ajuntament. També s’hi pot plantar flors, llavors rep el nom d’escocell vegetalitzat. Ara bé, qualsevol fill de pagès sap que són “xupons” que surten del peu de l’arbre, i és convenient de treure’ls perquè absorbeixen molta sàvia.

Per instagram abundaven fotografies de les escales de Montjuïc d’on brotaven herbes de les juntes de les pedres. Els poetes han fet formoses composicions a aquesta victòria de la natura vegetal sobre les pedres mortes. Els jardins de davant de casa, dedicats a l’escriptor i amant de la natura Joaquim Ruyra, tot just es podien veure els baladres tapats per les males herbes: blets i catxurros usats per a penjar-los com llufes a la roba o emprenyar les noies llençant-los-hi a la cabellera.

Mentre estàvem tancats a casa, la intervenció municipal ha estat ràpida i amb una certa traïdoria que fins i tot puc compartir en la seva finalitat: hem d’humanitzar la ciutat, hem de destronar el regnat del rei automòbil. Metafòricament se’n diu pacificar la ciutat. Ja ho deien ells romans, Si vis pacem para bellum. Ni que sigui amb caràcter provisional de no se sap quant de temps, han omplert la ciutat de trinxeres fetes amb tanques New Jersey grogues, pilons fàl·lics delimitadors de terreny per mirar de guanyar espai per a les activitats socials que necessiten una distància segura. Els carrers comencen a semblar una combinació entre el joc de l’oca i un tauler de parxís a vuit. 

Són vistosos i perillosos: boles gegants com bombes de catapulta, bancs com sepulcres paleocristians, rases i cràters convexos destrossa-amortidors. Tot va bé per fer una vida lenta a 30 quilòmetres per l’hora com a molt.

Aviso, no farem una república sense automòbils. De moment ens haurem de conformar amb uns vehicles que no facin gaire soroll i no treguin fum. Diuen que el 2022 faran a Barcelona unes proves de taxis voladors per a persones i per a repartiment. Ja ho veurem, o no. Escepticisme. Els vehicles sense rodes ara els podeu veure a la sèrie The Mandalorian, us la recomano. Només per sentir: “Un home d’honor no té per què viure a l’exili” (T1, cap.7), ja paga la pena.

Continua llegint

EL MINISTRE I JO

EL MINISTRE I JO
Pensava que feia més temps però repassant l’hemeroteca calculo que devia ser el febrer de 2017. Havia sortit de passeig, era un matí assolellat i tranquil quan en un parc del barri Sarrià vaig veure el senyor Jorge Fenández Díaz, ministre de l’interior fins feia uns mesos. Estava assegut en un banc acompanyat del “segurata”, ben vestit. La primera inclinació va ser de pensar a saludar-lo. La discreció, o ves a saber que, em va fer passar de llarg. Jo visc a les Corts que, com el seu nom indica, era on els senyors de Sarrià guardaven els animals. La Diagonal separa els que estan amunt (UP) i els que som de davall (DOWN) a major glòria de la discoteca UP & DOWN que copula, entre altres coses, els dos adverbis anglesos.
Era públic que estava passant un càncer de fetge (UP) i, ni que només sigui per solidaritat de pacient, jo també havia passat el meu mal dolent un pam més avall (DOWN), vaig pensar de dir-li alguna cosa. Ara veig que vaig fer bé de no dir-li res. Poques coses hem de tenir en comú. O potser sí. Ell es va anar a curar a la selecta Clínica de la Universidad de Navarra i de l’Opus Dei (UP), jo al Clínic, oficialment Hospital Clínic i Provincial de Barcelona, és a dir, de la Diputació (DOWN). Ell igual lluitava contra el terrorisme islàmic (UP al paradís) que causava terror a la sanitat pública catalana (DOWN).
Diu que quan va estar a Las Vegas va experimentar un procés de conversió (UP). A mi que em va agradar no molt, sinó moltíssim, només hi vaig saber veure la Sodoma del joc, la Gomorra dels diners i una col·lecció de targetes de cases de barrets que pel carrer li anaven donant al meu fill de catorze anys (DOWN). Els camins del Senyor són inescrutables.
Com a supernumerari de l’Opus explica que creu que té un àngel de la guarda, Marcelo, que l’ajuda a aparcar el cotxe. Dubto que aparqui a una zona verda o blava, suposo que fa referència a no ratllar el vehicle quan el deixa al pàrquing de casa, o a la plaça oficial que li pertoqui al Ministerio. Ell creu en l’àngel de la guarda però jo sé que el tinc. Igual que ell deu anar a la missa diària a Sant Gregori Taumaturg, jo sóc nascut davant per davant de l’església de Seròs; el nostre Patró és el Sant Àngel de la Guarda i tant si crec com si no, que no, me n’ha salvat de més d’una perquè hi ha coses que són i prou, no cal buscar explicacions místiques, són maneres de parlar. Continua llegint

GAIREBÉ TOTS SOM PROGRESSISTES

Aquests dies estan intentant configurar un govern de “caràcter progressista”. Més ens val que se’n surtin. Segur que no acontentaran tothom, ni a mi. Posant els peus a terra, és complicat trobar una alternativa millor, pitjor sí. Em preguntava què deu ser això del caràcter progressista? Caràcter és el tret indicador de la natura essencial d’una persona o d’una cosa -estem parlant de partits polítics- pel qual és possible de diferenciar-la de les altres. En què es diferencien les dretes i les esquerres espanyoles pel que fa a la reforma laboral? La immigració? La Unidad de España? Si filem prim, podríem trobar alguns matisos però no suficients per distingir-los amb claredat.

 

El progressisme, com diu el filòsof Ferran Sáez constitueix una mentalitat transversal que subratlla les potencialitats emancipadores del progrés en tots els àmbits de l’existència humana. La seva identitat reposa en valors, no en programes  de partit. Progresismo. Una inmersión ràpida (2017), 136 pàgines en paper – jo soc digital-, una visió sintètica, profunda i completa. Parlàvem de valors? Quins valors? A l’època contemporània, s’accepta que són els republicans, fruit de les revolucions francesa i americana, els que han marcat els ideals de progrés social al món occidental. La llibertat, la igualtat i la fraternitat (avui, solidaritat) són conceptes que els podem trobar a tots els programes de partit -que poca gent llegeix, jo no- i a tot discurs de qualsevol polític, qualsevol. Si tothom els utilitza per igual, és que ja no signifiquen res. Retòrica buida.

Continua llegint

Què espanya Espanya?

ESPANYAR. Jo espanyo, tu espanyes, ell espanya… Em vaig apuntar aquest verb quan el vaig llegir al conte “El darrer dinar de Serguei Alexsandr” escrit per Iosef Bergxenko al recull “Contes russos” de l’escriptor i agent cultural Francesc Serés. El protagonista és un viatger i aventurer que decideix quedar-se a viure a un poble rus preciós. Al cap de pocs dies hi arriba la pesta. Els empestats són aïllats en una casa i, a poc a poc, van morint. Els sans també es tanquen en una casa per protegir-se i fer-se companyia de la por que els produïa l’epidèmia. Es distreuen explicant-se històries, recitant poesies, cantant, menjant i bevent. La casa es va buidant perquè la pesta va fent la seva feina. Tot acaba en desesperades orgies. Els pocs supervivents es dediquen a ESPANYAR portes per buscar qualsevol cosa de menjar. El protagonista se suïcida d’un tret quan agafa la pesta. L’endemà, la pesta abandona el poble.

Espanyar és una paraula composta pel prefix ES, el lexema PANY i el sufix verbal AR.

Vol dir, literalment, trencar panys de les portes. També pot significar fer malbé, espatllar; tot el contrari d’adobar, apanyar o arreglar.

Aquesta setmana se m’ha fet palès què espanya Espanya. La imatge dels civils paramilitars de joc de la PlayStation amb un ariet postmodern (els clàssics portaven un cap d’un marrà castrat bellament tallat amb ribot i gúbia) donant cops durant un minut i set segons a la porta d’un pis de Sabadell. Demà pot ser a casa neva o teva. Això és espanyar. Això és el que sap fer Espanya. És el que porta fent des de fa segles. Com diu el periodista Francesc-Marc Álvaro a l’“Assaig general d’una revolta: Les claus del procés català”  després de perdre tot l’imperi americà, especialment Cuba i Puerto Rico – i al segle vint el nord d’Àfrica i el Sàhara- hi havia una casta militar que, a falta d’enemic extern, l’ha de  buscar a l’interior, és a dir: “els nacionalistes catalans i bascos van ser considerats, a partir de llavors, les noves peces pertorbadores de l’anti-Espanya, desplaçant així en aquesta categoria els insurrectes antillans, els afrancesats, els moriscos i els jueus, tots ells «enemics» d’una idea de comunitat nacional pura i homogènia.” Continua llegint