Arxiu de la categoria: Puigdemont

Quatre fiscals de l’apocalipsi

 

Els al·legats finals de les acusacions dels quatre fiscals al judici al Procés em van fer xalar com un gosset quan et veu arribar a casa. El verb xalar significa esbargir-se alegrement o bé perdre el seny, la raó. El metarrelat, la història que explicaven els fiscals acusadors va ser un exercici de ficció narrativa que ni les millors de les novel·les de ciència-ficció escrites per Pedrolo o Arthur C. Clarke. S’ha de reconèixer que tenen mèrit en saber utilitzar la llengua espanyola per dos raons: primera, ésser capaç de reescriure la història a gust del poder sense immutar-se ni despentinar-se; i segona, fer gala d’un domini excels de retòrica sofista i barroca.  No és un qualificatiu negatiu, ben al contrari. Com m’agraden les llengües, xalava de plaer per l’estructura gramatical, el lèxic i la fonètica espanyola emprada pels magistrats; al mateix temps, xalava per la paranoia d’inventar-se un cop d’estat postmodern. En això estarem tots d’acord, un cop d’estat modern o premodern de tota la vida, amb militars, morts o presa de punts estratègics ningú no el va veure.

Els quatre fiscals em recorden els Quatre Genets de l’Apocalipsi, els quatre cavallers que es descriuen a la primera part del capítol sisè de l’Apocalipsi. Al Tribunal Suprem, els fiscals són tres cavallers i una dama perquè encara no apliquen les quotes de paritat. Que hi hagi una fiscal és un avenç després de dos mil anys del text profètic de Sant Joan. Al pas que anem, arribaran a fer parelles mixtes cap al segle XLI (no és una talla del Primark, és el segle 41è en la numerologia aràbiga). El capítol de Nou Testament parla d’un pergamí a la mà dreta de Déu que està segellat amb set segells, en aquest escenari Jesús obre els primers quatre segells, amb la qual cosa allibera aquests genets que munten en diferents cavalls, de color blanc, roig, negre i cendrós. Segons l’exegesi són al·legories de la victòria, la guerra, la fam i la mort.

 

Continua la lectura de Quatre fiscals de l’apocalipsi

Retrato polític (I): 130è, 130è bis i 130a tris

Publicat a La Manyana el 3-2-18

El primer Presidente del Consejo de Ministros de España va ser Víctor Damián Sáez y Sánchez Mayor confessor privat de Ferran VII. Eclesiàstic i polític tant ultraconservador que el van cessar durant el Trienni Liberal (1820-1823) i el van posar de canonge de Toledo. Amb la caiguda del règim constitucional va tornar a ser Secretari d’Estat. Va dirigir la reacció absolutista amb tal rigor, que va motivar la sol·licitud de la seva dimissió;  se’n va salvar perquè el mateix dia del desembarcament del rei a Espanya (1 d’octubre de 1823), el monarca el va ratificar. El 19 de novembre el Rei Ferran dicta un decret dirigit a Víctor Damián, pel qual es crea el Consejo de Ministros i l’anomena Presidente . Amb l’arribada del monarca a Madrid va ser cessat el 2 de desembre – va durar dues setmanes- i el van nomenar bisbe de Tortosa on està enterrat.

El primer President de la Generalitat de Catalunya va ser Berenguer de Cruïlles (1359–1362) bisbe de Girona. Fou nomenat per les Corts de Cervera primer representant del braç eclesiàstic. Des de la presidència va vetllar pel compliment de l’acord que la Cort de Cervera havia signat amb el monarca Pere III el Cerimoniós per ajudar-lo en la guerra dels Dos Peres. Bon diplomàtic, enèrgic, defensor de la inquisició i preocupat per l’heretgia. Es coneixen les seves accions decidides en contra de la corrupció de l’època. Va impulsar la redacció del Llibre verd dels feus que comportava la substitució dels impostos arbitraris anteriors a un únic impost legal i estable. Continua la lectura de Retrato polític (I): 130è, 130è bis i 130a tris