Adam Majó

Xuts a pals

30 de setembre de 2015
0 comentaris

President 130

 

 

 

En aquest país, i suposo que en molts altres, tendim a sobrevalorar els líders i, com a conseqüència d’aquesta actitud, els líders, humans com són, tendeixen a sobrevalorar-se a ells mateixos. Això passa encara més en el camp de l’independentisme, moviment en lluita constant contra la pròpia por i que, precisament per això, té una certa tirada a agafar-se a figures suposadament carismàtiques que donin sensació de seguretat. Recordeu sinó el paper, en el seu moment, d’Àngel Colom, d’en Carod Rovira, de Joan Laporta o, salvant les distàncies, de Teresa Forcades, tots ells sotmeses a una adoració personal desmesurada que els va conduir, humans com són, a creure’s no només necessaris sinó també predestinats a sortir amb foto gran als llibres d’història. En realitat, després s’ha vist, no eren tant inprescindibles i sense ells el moviment ha seguit avançant. I és que la força d’aquest corrent és la gent i, si bé  és cert que calen portaveus que sàpiguen fer-se escoltar, d’aquests en tenim una pila i, per tant, no hi ha ningú imprescindible. Encara més, en aquest sentit, com menys concentrat estigui el lideratge, més marge de maniobre tindrem i menys vulnerables serem a les pressions externes. Així ho va entendre Junts pel Sí, col·locant al capdavant de la llista a una persona independent, amb prestigi personal i polític, però que, fins llavors, no havia exercit de líder indenpendetista. Per això mateix no s’entèn la insistència en fer president a qui precisamemt ells van fer anar de número 4 conscients que arrossegava un seguit de rèmores (les polítiques fetes els darrers anys, la corrupció…) que l’allunyaven de la centralitat política. I per això té tota la lògica del món que ara la CUP reclami una persona que generi més consens, més propera al centre sociològic, és a dir, més a l’esquerra del què ho està en Mas i el seu partit.

Dit això, i seguint la mateixa lògica de centrar-nos en la feina a fer (mesures de xoc contra la pobresa, més estructures d’estat, desobediència, procés constituent) i no en els noms, també cal reconèixer que tots plegats  ens vam deixar arrossegar per la pressió de determinats sectors  polítics i mediàtics que volien discutir sobre allò que és secundari (els nom del president del govern autonòmic) per tapar allò que és substancial (la construcció, a curt termini, d’una república catalana). Ara, per desencallar la situació, la única solució és que ningú posi noms irrenunciables damunt la taula (ni en positiu ni en negatiu) i que s’arribi a un acord sobre els passos a fer d’ara a març del 2017. Això, i no el nom del 130è President de la Generalitat de Catalunya, és el què de veritat valdrà la pena llegir als llibres d’història del futur.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.