Arxiu de la categoria: Identitat

DE QUINA TRIBU SOU?

Queden molt llunyanes les paraules pujolianes que és català qui viu i treballa a Catalunya. Hi ha molts catalans que treballen fora de casa. Professionals, joves o  no, que busquen fora la feina que no troben aquí. Molts catalans viuen a territori català però no treballen: aturats, jubilats o infants. Per una altra banda hi ha persones que viuen i treballen a Catalunya que no se senten encara catalans, molts sí: marroquins, xinesos, bolivians, pakistanesos, de tots els països europeus… i una seixantena d’apàtrides. És el cosmopolitisme de la globalització, acollir gent de molts països. A mi m’agrada més així que no pas quan ens quedàvem bocabadats veient un negre passejant o un groc fent fotos.

I encara més, n’hi ha que són i se senten catalans i només defensen els seus interessos polítics, econòmics o lingüístics que coincideixen amb els de l’estat espanyol que fa segles que malda per construir una societat uniforme segons “las leyes, costumbres y lengua de Castilla”. A aquests últims -i al final en citaré un exemple- històricament coneguts com a botiflers, els considero espanyols o parricides, matricides, o directament, suïcides carregats d’autoodi de la identitat catalana que des de fa mil anys han anat construint els avantpassats.

En el món accelerat, líquid i en canvi continu que marca l’inici del segle XXI, coincideixo amb l’escriptor Antonio Baños, en el llibre La República possible (2017), quan diu que “La identitat no és res del passat. És un debat bàsicament de futur. Si català fos aquell qui viu i treballa a Catalunya, seríem molt poquets. Qui som i per què som és el gran debat del segle” Ens hi va el ser o no ser dramàtic. Al mateix temps, m’ajuda força la lectura de La formació d’una identitat (2014) de l’historiador Josep Fontana. Ens deia que: “Comprendre la història significa comprendre el passat com una força que actua sobre el present”. I afirma, “els catalans som avui un poble amb un fort sentit d’identitat, de pertinença a un col·lectiu que comparteix majoritàriament, a més de llengua i cultura, unes formes d’entendre la societat i el món. La identitat és una realitat que neix d’una llarga existència compartida”

El que ara ens toca compartir als catalans és la resistència a desaparèixer com a poble. En el món occidental, són pocs els nacionalismes que han bordat: l’espanyol, el britànic, el francès, l’alemany (la metàfora canina és del sociòleg Zygmun Bauman, a qui després tornaré a citar). Aquests no s’han de justificar de res. Són grans, poderosos, orgullosos, la seva llengua té prestigi i és útil per viatjar. En canvi, són moltíssims els nacionalismes petits i submisos que per raons diverses han sobreviscut -en el millor dels casos- a l’ombra del gran i pagat de si mateix –pechisacado, en castellana llengua.

Tots els nacionalismes volen conservar una unitat i una identitat. Malgrat el discurs demagog que se sent en boca de l’il·lustre lletrat i premi Nobel, el nacionalisme en si mateix no és bo ni dolent i no porta necessàriament a cap holocaust. Només pensa que és maligne el nacionalisme ètnic i excloent que arrossega la mala consciència d’haver arrasat i seguir arrasant altres nacions. Dependrà de les circumstàncies i la voluntat de les persones de fer-ne un ús integrador o anihilador d’altres que no són del mateix poble. Agradi o no, les nacions hi són. Com els rius o les pedres, els pobles són i estan en un territori. Els catalans no som ni millors ni pitjors que els espanyols o francesos, som conseqüència d’una evolució econòmica, social i cultural diferent.

Davant d’un mateix fenomen social que posa en qüestió l’individu o el poble, no tots reaccionen igual. Zygmun Bauman, al llibre Retrotopia (2017) ho formula així: “Els homes fan la seva pròpia història, però no la fan al seu lliure albir, sota circumstàncies escollides per ells mateixos, sinó sota aquelles circumstàncies amb què es troben directament, que existeixen i els han estat llegades pel passat. La tradició de totes les generacions mortes oprimeix com un malson el cervell dels vius. Quan s’enfronten a situacions adverses hi ha una tendència a retornar a la tribu”. I es pregunta, “¿per què les diferències entre grups de població es redueixen sempre a una relació d’inferior/superior? El motiu és el tribalisme. I el propòsit de la tribu és determinar a qui donar suport i a qui matar”.

Angelus Novus de Paul Klee.

Fem ara com el filòsof Walter Benjamin quan va interpretar el quadre Angelus Novus del pintor suís Paul Klee. L‘àngel de la història que mira cap enrere. Mirem el passat que és el temps de la història, que ens condiciona i ens defineix. Per això, de la mà del professor Fontana i de mi mateix com alumne seu l’any 1977, preguntem-nos: com a ciutadà català, de quina tribu soc?

 

 

¿De la tribu de les assemblees de Pau i Treva del segle XI, que de dijous a dilluns es prohibia assaltar clergues, persones i comerciants que es dirigissin o tornessin a un lloc de culte o a un mercat a fer intercanvis comercials? ¿O dels partidaris dels Decrets de Nova Planta del segle XVII, del Gobierno que al segle XXI fa lleis per facilitar la fugida de les seus de les empreses, que embasta articles constitucionals a mida per legalitzar la violència contra ciutadans un diumenge primer d’octubre, i que diuen estimar tant que els hostien a cops de porra? A por ellos!

¿De la del Principat que, a mitjans del segle XIV, havia aconseguit una estructura política i fiscal pròpies d’un estat nacional modern, com els que s’implantarien a Holanda i Anglaterra tres segles més tard? ¿O de la tribu que era regnada per l’autoritarisme imperial dels Àustries -segles XVI i XVII, i després, per l’absolutisme dels Borbons espanyols fins ara?

¿De la tribu dels catalans del segle XIII que configuraren el primer estat nació modern d’Europa, amb unes Corts representatives del pacte entre diferents capes de la societat? ¿O de la dels partidaris d’una España que perpetua la sobirania absoluta del rei, els privilegis de la noblesa aristocràtica, militar, eclesiàstica, política o financera?

Teniu clara la resposta? ¿O seguim posant exemples de tots els segles fins a l’actualitat per il·lustrar com ha estat la relació entre Espanya i Catalunya? Voldria acabar fent referència a un català intel·lectual, d’esquerres, neurològicament ciutadà de Ciutadans i espanyolista fins a la medul·la,  el professor nascut a Barcelona Don Félix Ovejero Lucas, per donar-li la raó quan diu que: “Aspiro a un Estat que em permeti ser qui soc i no reprimeixi mitjançant lleis la meva inclinació. Vull el permís col·lectiu que dona la societat de ser com és també a qui no és com la major part, o la part més poderosa, d’aquesta societat”. Això dic jo: Aspiro a l’Estat de Catalunya cosmopolita que el deixi a vostè ser espanyol a Catalunya mentre que Espanya mai m’ha deixat ser català ni a Catalunya.

Pau sense Treva.

MATAR EL JUDICI

Publicat a La Manyana de Lleida el 11/1/1029

El judici del procés per la independència de Catalunya va començar el passat 18 de desembre al Tribunal Supremo de Madrid. Va ser la vista de qüestions prèvies, està previst que les primeres sessions s’iniciïn la segona quinzena de gener. Aquells mateixos dies vaig acabar de llegir la novel·la Matar un rossinyol de l’escriptora estatunidenca Nelle Harper Lee. La va publicar el 1960 i és un al·legat contra els prejudicis racials, fruit de les seves experiències amb família i amics, a la seva ciutat natal del sud dels Estats Units l’any 1936. La novel·la se centra en la irracionalitat de les actituds dels adults respecte a les anomenades races des de la mirada de dos infants. El plantejament i el nus de l’obra va del judici que li han de fer a un negre acusat de violar una jove. El pare de les criatures és l’advocat que ha d’exercir la defensa. Ja us podeu imaginar com va anar el judici en les circumstàncies socials de la societat americana d’aquella època.

No vull fer cap espòiler (m’atreveixo a utilitzar aquest anglicisme perquè ja l’he llegit catalanitzat a algun article) però el destí del negre injustament acusat estava escrit. I aquí és quan m’ha vingut la semblança amb “el nostre judici”. La sentència ja està dictada per part dels jutges i de la societat espanyola. Avui, el poble català és com els negres dels anys seixanta lluitant pels drets civils individuals i col·lectius. I a fe de Déu que ho tenim més difícil, al cap i a la fi, els negres ja tenien un estat; fins i tot quan els esclavitzava, eren americans. Els catalans no podem ser catalans dins l’Espanya que ens envesteix políticament, que ens destrueix lingüísticament. No ens ho deixen ser ni demanant permís, no els agrada que siguem com som.

La metàfora del títol de la novel·la, Matar un rossinyol, es justifica quan el pare ensenya als seus fills que és un pecat matar un rossinyol que només fa música per regalar-nos les orelles; i els recorda que es pot disparar a tants gaigs (Garrulus glandarius) com vulguin perquè fan malbé les collites. ¿Com és possible disparar contra els que busquen el bé i no adonar-se de les barbaritats que fan els malvats “garrulus”?¿Com és possible que dones i homes que tenen desigs de llibertat i democràcia estiguin empresonats o exiliats per culpa d’altres dones i homes que malden per conservar els seus privilegis ajudats pel poder legislatiu, executiu i, sobretot, el judicial? Resposta: per conservar el seu estat.

Continua la lectura de MATAR EL JUDICI

Estrès, república i primer d’octubre

 

Publicat a La Manyana el 28 de setembre del 2018

L’any 509 abans de la nostra època a pocs quilòmetres de Roma, una colla d’oficials fan el que no poden fer en el camp de batalla: parlar de dones. Col·latí destaca la bellesa i virtuts de la seva dona, Lucrècia. Això fa que sigui anhelada per Sextus Tarquinius, fill del rei romà de dinastia etrusca Tarquini el Superb. Tarquinius va entrar a casa de Lucrècia i la va forçar a mantenir relacions sexuals sota amenaça de matar-la a ella i a un esclau, per posar-los junts i anunciar que els va sorprendre cometen adulteri. Quan marxa el violador, Lucrècia crida el seu marit i el seu pare; els fa prometre venjança i se suïcida amb un punyal per posar fi a la seva deshonra. La notícia s’escampa per Roma i una onada immensa d’indignació commou els ànims, els romans es reuneixen en el que pot considerar-se la primera concentració de caràcter lliure i burgès: el rei serà derrocat i els tirans expulsats. Els romans “romans” s’alliberen del jou de la monarquia d’origen etrusc i funden la res publica. Mai més un arrogant rei guiarà l’ésser comú dels romans. Això explica El filòsof alemany Peter Sloterdijk en el llibre Estrés y libertad, Editorial Godot (2017), citant Titus Livi -jo només n’he fet una paràfrasi traduïda lliurement al català.

Remarca Sloterdijk diu que, des de la perspectiva actual, som davant del naixement de la llibertat republicana a partir de la indignació col·lectiva. Una llibertat que inicialment no significava altra cosa que el desig de viure autònomament, d’acord a les lleis del país, els costums dels pares i no haver de sotmetre’s a la voluntat d’un individu massa ufà, sobretot si es tracta d’un dels reis espanyols (l’autor parla de reis perses). Ja veieu que vaig fent venir la història cap als nostres dies, i no em costa gens veure el paral·lelisme entre el fet narrat i els esdeveniments que des de fa un any estan passant al nostre país. Només cal imaginar-se que de la noble Lucrècia ara en diríem REFERÈNDUM; la intervenció policial del primer d’octubre va ser la violació d’un poble pacífic rematada amb l’amenaça vil del rei Felip VI i segon del postfranquisme. Continua la lectura de Estrès, república i primer d’octubre

Que mori la Vida!

 

Publicat a La Manyana el 3 d’octubre del 2018

Després de l’article del mes d’agost, on em preguntava què faria Don Quixot al segle XXI, tenia per llegir un llibre de títol suggerent: Rocinante vuelve al camino de John Dos Passos, 1923. Me’n vaig adonar que m’havia fet la mateixa pregunta que l’escriptor nord-americà 100 anys després. No hem avançat? No, estem igual! Dos Passos va néixer a Chicago, de descendència portuguesa i bon coneixedor de l’estil de vida mediterrània. Després de la Primera Guerra Mundial, on va servir conduint una ambulància a Itàlia, va tornar a viatjar per Espanya amb l’objectiu de copsar l’immutable esperit ibèric. Viatger, intel·lectual i artista culte d’ideologia independent proper al socialisme, va escriure Manhattan Transfer el 1925, al bell mig dels meravellosos i bojos anys vint. Va veure el creixement hipòcrita del capitalisme. Va tornar a Espanya per la Guerra Civil; i l’any 37 va trencar amb la ideologia comunista en veure com es comportaven les milícies soviètiques amb  els dissidents: hipocresia i repressió. Mort.

Anem a la caminada de l’escriptor amb el cavall del Quixot. El que primer que ens mostra és la Setmana Santa: el “gest” de la flama groga contra cadències dels vestits marró i púrpura de les processons, un repte fanfarró enmig d’una lletania a la mort totpoderosa. Això és Espanya, Castella, almenys. Els castellans fan festa de divendres a diumenge sant – celebren la Mort de Crist- i nosaltres el dilluns de Pasqua -la Resurrecció, la Vida. El culte per la mort mesetària enfront del culte a la vida del llevant mediterrani. La primera vegada que em van fer adonar d’aquesta cosmovisió va ser a les classes sobre Hegel del professor Josep M. Calsamiglia, traspassat ara fa trenta-cinc anys. No vaig poder anar al seu enterrament perquè estava servint a l’exercit espanyol en terres de Cerro Muriano, Còrdova, a prop d’on Frank Capa va fer la famosa foto de La Mort del Milicià -anarquista de Benilloba (el Comtat)- que es deia Borrell de cognom. Mort. Continua la lectura de Que mori la Vida!

DIVAGACIONS SUÏSSES I GITANES

Article publicat a La Manyana de Lleida el 21 de juny de 2018

 

Suïssa és un país plurilingüe per una intencionada voluntat política. Els primers cantons són del segle XIII i germanòfons. Des del segle XV té una regió italòfona i després una altra francòfona. L’alemany continua sent dominant, però el francès gaudeix de valor pel prestigi de la cultura francesa. És l’any 1848, quan la República Helvètica s’estableix el reconeixement formal de la igualtat de les llengües: adopta l’alemany, el francès i l’italià com a llengües nacionals. Com es tracta de tres grans llengües europees, és lògic que molts suïssos siguin bilingües o plurilingües, el sistema educatiu i l’estructura federal de l’administració ho afavoreix. Els ciutadans tenen la llibertat de triar llur llengua, però el principi de territorialitat històrica és primordial, ja que permet d’establir les zones lingüístiques. Si un habitant de Zuric, de

parla alemanya, va a Ginebra, de parla francesa, sap que la llengua del territori, la utilitzada a tots els àmbits de l’administració és el francès, i s’hi haurà d’adaptar a l’hora d’anar a l’escola o per fer un tràmit a l’ajuntament.

Des del 1999, i per coherència amb la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries del 1997, el romanx és parcialment llengua oficial en el sentit que és utilitzat per als informes que la Confederació fa amb les persones de llengua romanxa, és doncs, a partir d’aquesta data, una llengua oficial regional, atès que només es parla al cantó dels Grisons. Són només un 0’5% de la població i segur que són trilingües pel cap baix. És un cas semblant al de la Val d’Aran: no ha de ser complicat trobar algú que parli aranès, català, castellà i francès (+anglès). Ben segur que LA estudiant (em salto l’apostrofació per motius feministes) que ha contestat els exàmens de selectivitat en aranès en sigui un exemple. Ella ha fet el batxillerat francès i ha decidit utilitzar la seva llengua oficial. No ha demanat permís i ha fet bé, els drets s’usen i s’exigeixen. Encara no se sap qui corregirà les seves proves.

Tornem al país helvètic. Per la mateixa Carta de les llengües minoritàries, també es reconeix el “yéniche”, l’ienix com a cinquena llengua oficial, però sense territori afiliat. L’ienix és el sociolecte o argot dels ienixos o viatjants alemanys (a Espanya serien els mercheros o quinquis) un poble seminòmada europeu d’origen incert que constitueix la tercera major ètnia migratòria del continent. No són els gitanos però porten un estil de vida similar. Deuen rondar els 300.000, establerts sobretot a Alemanya, Bèlgica, Àustria, Països Baixos, Suïssa i parts de Franca. Només Suïssa  els reconeix com  a minoria autòctona nacional; hi viuen uns 30.000, dels quals només uns 3.500 són encara nòmades. No hi inclouen a Antoine Griezmann, perquè és futbolista francès nascut a Mâcon, jugador de la Real Societat de Sant Sebastià (encara que vivia a Baiona) des dels tretze anys. Diu que es queda a l’Atlético de Madrid, però no us estranyi que li pesi la tradició nòmada i la de fer calés i, després de fer el show mediàtic estiuenc, faci cap al Barça. Continua la lectura de DIVAGACIONS SUÏSSES I GITANES

UNA SINGULAR MALDAT

Publicat a La Manyana el 05-05-18

En els meandres GROCS de lliris, verds de PAU,

… la nostra pàtria antiga.

Màrius Torres

Vivim en la construcció de dos relats que no tenen cap punt de trobada. Diuen que el poder estatal és la realitat que no es pot canviar sense transgredir les normes legals; els independentistes viuen en un Matrix de somnis o desitjos republicans que només portarà al no-res o a l’ensorrament de la societat. ¿Com sé què és realitat i què és somni? ¿Per què no pot ser al revés, Espanya com a malson i la Independència com a nova realitat que es va bastint? Quina idea tenen al cap el Presidente M. Rajoy i el MHP Carles Puigdemont? I la vicepresidenta S.S. de Santamaría i el vicepresident Oriol Junqueras? Els marcs mentals o les idees d’Espanya i Catalunya semblen anar per mons paral·lels, no es troben mai. Realitats paral·leles.

Tot just començar la pel·lícula Origen (títol en anglès, Inception, 2010) de C. Wolan, Cobb (Leonardo DiCaprio) es pregunta:

– “Quin és el paràsit més resistent? Un bacteri, un virus, o un cuc intestinal?

Ell mateix es respon:

– Una IDEA, resistent, molt contagiosa, que s’ha apoderat del cervell, és quasi impossible erradicar-la”.

El tema principal de la pel·lícula és la confusió entre realitat i somni. Només pels efectes especials ja paga la pena mirar la pel·lícula. El protagonista té l’objectiu d’entrar en els somnis de l’hereu d’una gran empresa per implantar-li la idea d’acabar amb ella. ¿Es pot entrar en la ment del jutge Llarena, del periodista Federico Jiménez Losantos, dels jutges del cas La Manada o  del secretari general del partit VOX, Javier Ortega, quan diu que els afusellaments de la Guerra Civil s’havien fet “amb amor”? Veig molt difícil ficar-se al cap d’una persona i fer-la canviar d’idea.  I si es pogués modificar, no seria amb paraules. Continua la lectura de UNA SINGULAR MALDAT

POSTDEMOCRÀCIA LEGIONÀRIA

Publicat avui a la Manyana de Lleida

El sistema polític que li va més bé al capital per gestionar aquest món és qualsevol mutació de l’autoritarisme, sigui en forma de populisme americà o d’autoritarisme postdemocràtic europeu. Davant del triomf de la globalització econòmica, cultural i política havíem arribat a pensar que la democràcia, que segons Aristòtil és el millor sistema polític sempre que es busqui el bé comú, s’escamparia per tot el món com evolució més natural. Però resulta que no, es veu que amb el sistema liberal global hem generat un fonamentalisme econòmic que més aviat afavoreix a ben pocs.

El neoliberalisme és el fonamentalisme del capitalisme financer. El model a seguir seria la Xina, on l’economia s’alia amb molta comoditat amb el partit únic. Hi ha una tendència global cap a un model polític més autoritari. A Europa, on les democràcies liberals no tenen ni cent anys, tot just es van començar a implantar després de la Primera Guerra Mundial i especialment de la Segona, anem cap a l’autoritarisme postdemocràtic, com li he sentit explicar al filòsof Josep Ramoneda. Vol dir que hi ha una democràcia que evoluciona no cap a majors quotes de llibertat o participació política, sinó cap a formes de control més restrictives. El vincle entre la democràcia social i el capitalisme s’ha trencat. En el millor dels casos ens trobem amb una democràcia demagògica radical on hi ha un abús de poder que no vetlla per la comunitat, sinó que genera un increment de les desigualtats i afavoreix els interessos d’elits econòmiques, de castes polítiques i arribistes d’ambdós costats. Continua la lectura de POSTDEMOCRÀCIA LEGIONÀRIA

SALVEM EL SOLDAT SALVADÓ

Me cago’n la verge Maria Santíssima del Canyeret quan era fadrina o el simple me cago’n deu són paraules en perill d’extinció. Les paraulotes contra la religió fa temps que són expressions buides, excepte per a la justícia espanyola que encara viu en el fonamentalisme medieval i, si et senten blasfemar, pots fer cap a la presó una temporada. Són tan buides que quasi han desaparegut. Ens apanyem amb un hòstia, un collons i poca cosa més, ‘Ndéu.

No m’agraden les paraulotes, més ben dit, no m’agrada dir paraulotes. Se m’escapa algun cojones per la meva etapa militar a Sevilla i algun cony o coi. Suposo que és un trauma infantil no superat de la meva educació catòlica, cristiana i rural. Després, per guanyar-me la vida de professor he hagut d’aprendre i intentar ensenyar des de Sarrià fins a l’Hospitalet de Llobregat, que totes les paraules de la llengua són igual de bones o dolentes. La llengua és neutra, les persones no. I el pitjor que li pot passar a una llengua és perdre paraules. L’única llengua dolenta és la que no es diu, la que deixa de parlar-se. Sentència de mort. Les paraulotes han d’existir perquè són part del registre col·loquial-vulgar que és una manera més de comunicar-nos amb els altres.

Ara estem tan dessacralitzats i secularitzats que la religió no ens serveix per cabrejar-nos. Tampoc l’entorn urbà ha generat unes paraulotes tan sòlides com ho havia fet la vida del camp. S’ha dit que els infants de la capital quan li dius la paraula pollastre se l’imaginen desplomat i penjat a la botiga del mercat. Estic segur que als nens de la primera àrea metropolitana catalana, quan es pronuncia la paraula burro no li ve la imatge mental del mamífer utilitzat com animal de tir, lo ruc de Ponent; més aviat pensarà amb algun company que li ha fet la punyeta a l’hora de l’esbarjo. Continua la lectura de SALVEM EL SOLDAT SALVADÓ