AL CHAMPAGNE, XAMPANY

 

Arran del cessament de la Consellera de Cultura, la gironina-llagosterenca Mariàngela Vilallonga, es va fer viral una fotografia on se la veia de celebració amb la família. Pot ser que fos per l’alleujament  que suposa sortir del Govern? Pot ser pel tòpic de dedicar més temps a la família, a tornar a la universitat o al que més li plagui? No és rellevant. El que volia destacar és el fet que se’ls veia contents passant el moment amb xampany francès. Xin-Xin. Salut. Se’m va acudir fer una piulada: “Com en saben del suro els gironins”. Ja porta 8.326 impressions a Twitter, no és normal.

Si voleu entendre com ha anat això del “champagne”, us animo a llegir Quan en dèiem xampany del periodista Rafel Nadal. El podeu comprar en format digital per 0,94 €, no diré on. El xampany de l’exconsellera costa uns 45 €. La cultura és segura i més barata que l’escumós gavatx.  No em desvio, anem al llibre. L’escriptor narra la saga de la seva família al llarg del segle XX. A conseqüència de la fil·loxera, Francisco Oller amb setze anys, orfe de pare i mare, abandona Cassà de la Selva, viatja al nord a la recerca de fortuna i acaba creant una potent indústria de taps de suro a Reims, al cor de la Xampanya francesa. Entre  el suro de les Gavarres i el xampany, entre Reims i Catalunya, podrem veure les vicissituds de la nissaga dels Nadal. Poca broma, el besavi Francisco tindria ara cinquanta-sis besnets; un n’és en Rafel, com els seus onze germans, com els quaranta-vuit cosins germans. Poques famílies catalanes poden presumir de ser tan extenses. Nadal té una prosa clara, dona molta informació (cultureta de la bona) i juga molt bé amb l’estructura dels capítols curts de bon best-seller. No és el Noah Gordon català perquè no escriu coses de monjos medievals -en Martí Gironell, com és de Besalú- en té patentat el nínxol de mercat.

Continua llegint

SOM IGUALS?

Publicat a La Manyana de Lleida el 15-5-19

Els fets són singulars, però els valors, universals (Goethe)

Fa unes setmanes, en l’acte de presentació del número 34 de La Maleta de Portbou fet a llibreria La Central de Barcelona, es va parlar de feminisme i de les relacions Catalunya-Espanya. L’Esther Vera, directora del diari Ara, va situar perfectament el tema del feminisme: no és un tema d’homes i dones, és un tema de valors. És a dir, parlem d’una qualitat moral que fa que una cosa sigui considerada com a bona o desitjable. Quina cosa? El nostre comportament, els nostres actes. No ens basta un estat temporal, una disposició de l’esperit que ens indueix a fer una acció de cortesia envers algú. Un valor és una disposició habitual, interioritzada, a obrar bé en sentit moral. És una qualitat de la voluntat que suposa un bé per a un mateix i, sobretot, per als altres.

El filòsof i director de la revista, Josep Ramoneda, deia en un article del passat mes de maig a l’Ara que “ara mateix només hi ha un moviment emancipador: el feminista, que ha aconseguit un canvi de paradigma que li ha permès sortir dels límits de la qüestió de gènere i posar en qüestió el poder en la forma patriarcal que l’ha anat constituint”. Si ho ha aconseguit, és perquè les dones exigeixen una relació d’igualtat amb els homes; senten el valor de la igualtat. Si fa no fa, són la meitat de la població mundial -això és un fet- una meitat igual que l’altra. Les dones s’han fet valdre com a iguals en el món de cultura occidental. La lluita per la igualtat només acaba de començar, però el discurs està escrit: Som iguals perquè som persones, res més a afegir a la Declaració Universal dels Drets Humans.

Hyuro, Un jutge, sense peus ni cap

Hyuro, Un jutge, sense peus ni cap

Continua llegint

VOTEU CONTRA LA TIRANIA

Fins els bous gemeguen sota el pes del jou

I es planyen els ocells dins la gàbia

PLUTARC

El gran avenç de la humanitat no ha estat pas la tècnica que ens permet viure més i millor. El que més ens ha ajudat a progressar ha estat la capacitat posar-nos d’acord, de cooperar, de treballar en grup. El filòsof búlgar Tzvetan Todorov ens deia a Vivir solos juntos, 2011: tots som éssers incomplets, però el contacte amb els altres ens enriqueix, hem de considerar a un home com a un complement dels altres. L’individu només existeix en l’intercanvi humà. A les societats prehistòriques ja hi trobem les primeres assemblees. A la democràcia atenesa, la Ekklesia era l’assemblea principal. Les esglésies dels primers cristians eren les assemblees locals. Podríem  repassar la Història fins arribar a les assemblees de la CUP.

 

Ara bé, en tot equip hi ha algú que dirigeix. En direm amo, cap, capitost, director, encarregat, gerent, patró, president, propietari, responsable, senyor, superior. En la política s’ha tendit a buscar algú, UN, que tingués més “qualitats”, fins i tot divines. Aquest U podia ser faraó, cabdill, emperador, príncep, rei, monarca, sobirà, o cap d’estat. Per més que tinguem alguna Nefertiti o Cleòpatra, el relat ha estat sempre patriarcal. El problema ha estat, per una raó o altra, que tot grup tendeix cap a la degeneració. Fins i tot a la CUP tenen situacions d’assetjament en la lluita interna pel poder. A tot arreu hi ha petits tirans.

 

Continua llegint

DE QUINA TRIBU SOU?

Queden molt llunyanes les paraules pujolianes que és català qui viu i treballa a Catalunya. Hi ha molts catalans que treballen fora de casa. Professionals, joves o  no, que busquen fora la feina que no troben aquí. Molts catalans viuen a territori català però no treballen: aturats, jubilats o infants. Per una altra banda hi ha persones que viuen i treballen a Catalunya que no se senten encara catalans, molts sí: marroquins, xinesos, bolivians, pakistanesos, de tots els països europeus… i una seixantena d’apàtrides. És el cosmopolitisme de la globalització, acollir gent de molts països. A mi m’agrada més així que no pas quan ens quedàvem bocabadats veient un negre passejant o un groc fent fotos.

I encara més, n’hi ha que són i se senten catalans i només defensen els seus interessos polítics, econòmics o lingüístics que coincideixen amb els de l’estat espanyol que fa segles que malda per construir una societat uniforme segons “las leyes, costumbres y lengua de Castilla”. A aquests últims -i al final en citaré un exemple- històricament coneguts com a botiflers, els considero espanyols o parricides, matricides, o directament, suïcides carregats d’autoodi de la identitat catalana que des de fa mil anys han anat construint els avantpassats. Continua llegint

MATAR EL JUDICI

Publicat a La Manyana de Lleida el 11/1/1029

El judici del procés per la independència de Catalunya va començar el passat 18 de desembre al Tribunal Supremo de Madrid. Va ser la vista de qüestions prèvies, està previst que les primeres sessions s’iniciïn la segona quinzena de gener. Aquells mateixos dies vaig acabar de llegir la novel·la Matar un rossinyol de l’escriptora estatunidenca Nelle Harper Lee. La va publicar el 1960 i és un al·legat contra els prejudicis racials, fruit de les seves experiències amb família i amics, a la seva ciutat natal del sud dels Estats Units l’any 1936. La novel·la se centra en la irracionalitat de les actituds dels adults respecte a les anomenades races des de la mirada de dos infants. El plantejament i el nus de l’obra va del judici que li han de fer a un negre acusat de violar una jove. El pare de les criatures és l’advocat que ha d’exercir la defensa. Ja us podeu imaginar com va anar el judici en les circumstàncies socials de la societat americana d’aquella època.

No vull fer cap espòiler (m’atreveixo a utilitzar aquest anglicisme perquè ja l’he llegit catalanitzat a algun article) però el destí del negre injustament acusat estava escrit. I aquí és quan m’ha vingut la semblança amb “el nostre judici”. La sentència ja està dictada per part dels jutges i de la societat espanyola. Avui, el poble català és com els negres dels anys seixanta lluitant pels drets civils individuals i col·lectius. I a fe de Déu que ho tenim més difícil, al cap i a la fi, els negres ja tenien un estat; fins i tot quan els esclavitzava, eren americans. Els catalans no podem ser catalans dins l’Espanya que ens envesteix políticament, que ens destrueix lingüísticament. No ens ho deixen ser ni demanant permís, no els agrada que siguem com som.

La metàfora del títol de la novel·la, Matar un rossinyol, es justifica quan el pare ensenya als seus fills que és un pecat matar un rossinyol que només fa música per regalar-nos les orelles; i els recorda que es pot disparar a tants gaigs (Garrulus glandarius) com vulguin perquè fan malbé les collites. ¿Com és possible disparar contra els que busquen el bé i no adonar-se de les barbaritats que fan els malvats “garrulus”?¿Com és possible que dones i homes que tenen desigs de llibertat i democràcia estiguin empresonats o exiliats per culpa d’altres dones i homes que malden per conservar els seus privilegis ajudats pel poder legislatiu, executiu i, sobretot, el judicial? Resposta: per conservar el seu estat.

Continua llegint

Estrès, república i primer d’octubre

 

Publicat a La Manyana el 28 de setembre del 2018

L’any 509 abans de la nostra època a pocs quilòmetres de Roma, una colla d’oficials fan el que no poden fer en el camp de batalla: parlar de dones. Col·latí destaca la bellesa i virtuts de la seva dona, Lucrècia. Això fa que sigui anhelada per Sextus Tarquinius, fill del rei romà de dinastia etrusca Tarquini el Superb. Tarquinius va entrar a casa de Lucrècia i la va forçar a mantenir relacions sexuals sota amenaça de matar-la a ella i a un esclau, per posar-los junts i anunciar que els va sorprendre cometen adulteri. Quan marxa el violador, Lucrècia crida el seu marit i el seu pare; els fa prometre venjança i se suïcida amb un punyal per posar fi a la seva deshonra. La notícia s’escampa per Roma i una onada immensa d’indignació commou els ànims, els romans es reuneixen en el que pot considerar-se la primera concentració de caràcter lliure i burgès: el rei serà derrocat i els tirans expulsats. Els romans “romans” s’alliberen del jou de la monarquia d’origen etrusc i funden la res publica. Mai més un arrogant rei guiarà l’ésser comú dels romans. Això explica El filòsof alemany Peter Sloterdijk en el llibre Estrés y libertad, Editorial Godot (2017), citant Titus Livi -jo només n’he fet una paràfrasi traduïda lliurement al català.

Remarca Sloterdijk diu que, des de la perspectiva actual, som davant del naixement de la llibertat republicana a partir de la indignació col·lectiva. Una llibertat que inicialment no significava altra cosa que el desig de viure autònomament, d’acord a les lleis del país, els costums dels pares i no haver de sotmetre’s a la voluntat d’un individu massa ufà, sobretot si es tracta d’un dels reis espanyols (l’autor parla de reis perses). Ja veieu que vaig fent venir la història cap als nostres dies, i no em costa gens veure el paral·lelisme entre el fet narrat i els esdeveniments que des de fa un any estan passant al nostre país. Només cal imaginar-se que de la noble Lucrècia ara en diríem REFERÈNDUM; la intervenció policial del primer d’octubre va ser la violació d’un poble pacífic rematada amb l’amenaça vil del rei Felip VI i segon del postfranquisme. Continua llegint

Que mori la Vida!

 

Publicat a La Manyana el 3 d’octubre del 2018

Després de l’article del mes d’agost, on em preguntava què faria Don Quixot al segle XXI, tenia per llegir un llibre de títol suggerent: Rocinante vuelve al camino de John Dos Passos, 1923. Me’n vaig adonar que m’havia fet la mateixa pregunta que l’escriptor nord-americà 100 anys després. No hem avançat? No, estem igual! Dos Passos va néixer a Chicago, de descendència portuguesa i bon coneixedor de l’estil de vida mediterrània. Després de la Primera Guerra Mundial, on va servir conduint una ambulància a Itàlia, va tornar a viatjar per Espanya amb l’objectiu de copsar l’immutable esperit ibèric. Viatger, intel·lectual i artista culte d’ideologia independent proper al socialisme, va escriure Manhattan Transfer el 1925, al bell mig dels meravellosos i bojos anys vint. Va veure el creixement hipòcrita del capitalisme. Va tornar a Espanya per la Guerra Civil; i l’any 37 va trencar amb la ideologia comunista en veure com es comportaven les milícies soviètiques amb  els dissidents: hipocresia i repressió. Mort.

Anem a la caminada de l’escriptor amb el cavall del Quixot. El que primer que ens mostra és la Setmana Santa: el “gest” de la flama groga contra cadències dels vestits marró i púrpura de les processons, un repte fanfarró enmig d’una lletania a la mort totpoderosa. Això és Espanya, Castella, almenys. Els castellans fan festa de divendres a diumenge sant – celebren la Mort de Crist- i nosaltres el dilluns de Pasqua -la Resurrecció, la Vida. El culte per la mort mesetària enfront del culte a la vida del llevant mediterrani. La primera vegada que em van fer adonar d’aquesta cosmovisió va ser a les classes sobre Hegel del professor Josep M. Calsamiglia, traspassat ara fa trenta-cinc anys. No vaig poder anar al seu enterrament perquè estava servint a l’exercit espanyol en terres de Cerro Muriano, Còrdova, a prop d’on Frank Capa va fer la famosa foto de La Mort del Milicià -anarquista de Benilloba (el Comtat)- que es deia Borrell de cognom. Mort. Continua llegint

DIVAGACIONS SUÏSSES I GITANES

Article publicat a La Manyana de Lleida el 21 de juny de 2018

 

Suïssa és un país plurilingüe per una intencionada voluntat política. Els primers cantons són del segle XIII i germanòfons. Des del segle XV té una regió italòfona i després una altra francòfona. L’alemany continua sent dominant, però el francès gaudeix de valor pel prestigi de la cultura francesa. És l’any 1848, quan la República Helvètica s’estableix el reconeixement formal de la igualtat de les llengües: adopta l’alemany, el francès i l’italià com a llengües nacionals. Com es tracta de tres grans llengües europees, és lògic que molts suïssos siguin bilingües o plurilingües, el sistema educatiu i l’estructura federal de l’administració ho afavoreix. Els ciutadans tenen la llibertat de triar llur llengua, però el principi de territorialitat històrica és primordial, ja que permet d’establir les zones lingüístiques. Si un habitant de Zuric, de

parla alemanya, va a Ginebra, de parla francesa, sap que la llengua del territori, la utilitzada a tots els àmbits de l’administració és el francès, i s’hi haurà d’adaptar a l’hora d’anar a l’escola o per fer un tràmit a l’ajuntament.

Des del 1999, i per coherència amb la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries del 1997, el romanx és parcialment llengua oficial en el sentit que és utilitzat per als informes que la Confederació fa amb les persones de llengua romanxa, és doncs, a partir d’aquesta data, una llengua oficial regional, atès que només es parla al cantó dels Grisons. Són només un 0’5% de la població i segur que són trilingües pel cap baix. És un cas semblant al de la Val d’Aran: no ha de ser complicat trobar algú que parli aranès, català, castellà i francès (+anglès). Ben segur que LA estudiant (em salto l’apostrofació per motius feministes) que ha contestat els exàmens de selectivitat en aranès en sigui un exemple. Ella ha fet el batxillerat francès i ha decidit utilitzar la seva llengua oficial. No ha demanat permís i ha fet bé, els drets s’usen i s’exigeixen. Encara no se sap qui corregirà les seves proves.

Tornem al país helvètic. Per la mateixa Carta de les llengües minoritàries, també es reconeix el “yéniche”, l’ienix com a cinquena llengua oficial, però sense territori afiliat. L’ienix és el sociolecte o argot dels ienixos o viatjants alemanys (a Espanya serien els mercheros o quinquis) un poble seminòmada europeu d’origen incert que constitueix la tercera major ètnia migratòria del continent. No són els gitanos però porten un estil de vida similar. Deuen rondar els 300.000, establerts sobretot a Alemanya, Bèlgica, Àustria, Països Baixos, Suïssa i parts de Franca. Només Suïssa  els reconeix com  a minoria autòctona nacional; hi viuen uns 30.000, dels quals només uns 3.500 són encara nòmades. No hi inclouen a Antoine Griezmann, perquè és futbolista francès nascut a Mâcon, jugador de la Real Societat de Sant Sebastià (encara que vivia a Baiona) des dels tretze anys. Diu que es queda a l’Atlético de Madrid, però no us estranyi que li pesi la tradició nòmada i la de fer calés i, després de fer el show mediàtic estiuenc, faci cap al Barça. Continua llegint

UNA SINGULAR MALDAT

Publicat a La Manyana el 05-05-18

En els meandres GROCS de lliris, verds de PAU,

… la nostra pàtria antiga.

Màrius Torres

Vivim en la construcció de dos relats que no tenen cap punt de trobada. Diuen que el poder estatal és la realitat que no es pot canviar sense transgredir les normes legals; els independentistes viuen en un Matrix de somnis o desitjos republicans que només portarà al no-res o a l’ensorrament de la societat. ¿Com sé què és realitat i què és somni? ¿Per què no pot ser al revés, Espanya com a malson i la Independència com a nova realitat que es va bastint? Quina idea tenen al cap el Presidente M. Rajoy i el MHP Carles Puigdemont? I la vicepresidenta S.S. de Santamaría i el vicepresident Oriol Junqueras? Els marcs mentals o les idees d’Espanya i Catalunya semblen anar per mons paral·lels, no es troben mai. Realitats paral·leles.

Tot just començar la pel·lícula Origen (títol en anglès, Inception, 2010) de C. Wolan, Cobb (Leonardo DiCaprio) es pregunta:

– “Quin és el paràsit més resistent? Un bacteri, un virus, o un cuc intestinal?

Ell mateix es respon:

– Una IDEA, resistent, molt contagiosa, que s’ha apoderat del cervell, és quasi impossible erradicar-la”.

El tema principal de la pel·lícula és la confusió entre realitat i somni. Només pels efectes especials ja paga la pena mirar la pel·lícula. El protagonista té l’objectiu d’entrar en els somnis de l’hereu d’una gran empresa per implantar-li la idea d’acabar amb ella. ¿Es pot entrar en la ment del jutge Llarena, del periodista Federico Jiménez Losantos, dels jutges del cas La Manada o  del secretari general del partit VOX, Javier Ortega, quan diu que els afusellaments de la Guerra Civil s’havien fet “amb amor”? Veig molt difícil ficar-se al cap d’una persona i fer-la canviar d’idea.  I si es pogués modificar, no seria amb paraules. Continua llegint

POSTDEMOCRÀCIA LEGIONÀRIA

Publicat avui a la Manyana de Lleida

El sistema polític que li va més bé al capital per gestionar aquest món és qualsevol mutació de l’autoritarisme, sigui en forma de populisme americà o d’autoritarisme postdemocràtic europeu. Davant del triomf de la globalització econòmica, cultural i política havíem arribat a pensar que la democràcia, que segons Aristòtil és el millor sistema polític sempre que es busqui el bé comú, s’escamparia per tot el món com evolució més natural. Però resulta que no, es veu que amb el sistema liberal global hem generat un fonamentalisme econòmic que més aviat afavoreix a ben pocs.

El neoliberalisme és el fonamentalisme del capitalisme financer. El model a seguir seria la Xina, on l’economia s’alia amb molta comoditat amb el partit únic. Hi ha una tendència global cap a un model polític més autoritari. A Europa, on les democràcies liberals no tenen ni cent anys, tot just es van començar a implantar després de la Primera Guerra Mundial i especialment de la Segona, anem cap a l’autoritarisme postdemocràtic, com li he sentit explicar al filòsof Josep Ramoneda. Vol dir que hi ha una democràcia que evoluciona no cap a majors quotes de llibertat o participació política, sinó cap a formes de control més restrictives. El vincle entre la democràcia social i el capitalisme s’ha trencat. En el millor dels casos ens trobem amb una democràcia demagògica radical on hi ha un abús de poder que no vetlla per la comunitat, sinó que genera un increment de les desigualtats i afavoreix els interessos d’elits econòmiques, de castes polítiques i arribistes d’ambdós costats. Continua llegint