Arxiu de la categoria: Capitalisme

LA FI DE LA HISTÒRIA? E PUR SI MUOVE!

Publicat a La Manyana de Lleida el 22 de desembre de 2018

La confrontació que va suposar la Guerra Freda va acabar amb la victòria aclaparadora, no ja dels EUA, sinó del sistema capitalista liberal sobre la planificació comunista. Mentre que la ideologia comunista s’ensorrava, es veia com la democràcia liberal s’escampava com el millor dels sistemes de govern polític. Aquests dos fets històrics, que molts de nosaltres vam veure, van ser formulats pel politòleg estatunidenc Francis Fukoyama, entre els anys 1989 i el 1992 va publicar l’assaig La fi de la Història i l’últim home. El seu argument és que tota l’Època Moderna (ells no tenen Època Contemporània) – la Revolució industrial i les Revolucions Francesa i Americana- ha estat marcada per l’assoliment d’una societat en què el progrés científic-tecnològic-econòmic configurés la base d’una economia de mercat que afavorís el creixement social i, alhora, per la configuració d’un sistema de govern el més just possible: la democràcia liberal.

El sistema liberal-capitalista és insuperable. La Història s’ha acabat. El sistema de valors occidental ha demostrat ser el millor en el curs de la història. És el punt final de l’evolució ideològica de la humanitat i la universalització de la democràcia liberal occidental com la forma final del govern humà. En un món sense conflictes ideològics els Estats compartirien un acord comú: la democràcia liberal i l’economia de mercat. Fins i tot, amb optimisme orgullós, arriba a formular que mai s’han tornat a produir guerres entre estats democràtics.

Continua la lectura de LA FI DE LA HISTÒRIA? E PUR SI MUOVE!

ALS AFORES DE LA HUMANITAT

Publicat a La Mañana

Com a fill de pagès, empeltaré unes línies plenes d’humanitat -de bonhomia. Les agafo de la primera pàgina del llibre La penúltima bondat: Assaig sobre la vida humana, del filòsof Josep Maria Esquirol, i les insereixo amb la realitat de les multituds de migrants, víctimes del capitalisme canalla com l’anomena el sociòleg César Rendueles.

“No ens han expulsat de cap paradís. Sempre n’hem estat fora. En veritat, i per sort, el paradís és impossible. La nostra condició és la dels afores”.

Pasteres per mars i oceans: esperança i mort. Camps de refugiats pel Mitja Orient, a Europa, a l’Àfrica o al Sud-est asiàtic: guerres, crims contra la humanitat. Algú els ensenya un paradís: Déu, Al·là o el canal de televisió via satèl·lit d’Al Jazeera, la BBC o la CNN. Amb sort arribaran a algun purgatori. A la muntanya del Gurugú -un volcà extingit que no deixa de llançar riuades de persones per prendre a l’assalt la tanca de Melilla encara que es tallin el cos amb els filats de ganivetes. Altres faran casa en algun dels seixanta-un campaments palestins creats des del 1948. Fins i tot, els desplaçats sirians malviuran en una illa del mar Egeu on va viure Aristòtil i on es planten oliveres -símbol inútil d’una pau que mai arriba.

“Aquí, als afores, no només vivim, sinó que som capaços de vida”.

Caravanes de migrants pugen l’Amèrica recorrent el seu calvari a la recerca del somni. Si resisteixen el viatge, arribaran al Río Bravo. Enfront, on el riu es diu Río Grande, per més ajuda que trobin durant el viatge, acabaran topant amb militars, policies, tanques electrificades i murs gegants. Busquen la terra promesa que només ha de ser un lloc on poder viure amb dignitat. Molts no passaran d’aquí, s’hi poden estar mesos o anys. Intentaran, una vegada i una altra, creuar a l’altra banda. Pocs tornaran a casa vius i resignats.  El pitjor malson nord-americà deu ser millor que la fam i la mort que deixen darrere. Fugen, tots ells, de l’infern.

“Només l’humà pot ser inhumà”.

Continua la lectura de ALS AFORES DE LA HUMANITAT

POSTDEMOCRÀCIA LEGIONÀRIA

Publicat avui a la Manyana de Lleida

El sistema polític que li va més bé al capital per gestionar aquest món és qualsevol mutació de l’autoritarisme, sigui en forma de populisme americà o d’autoritarisme postdemocràtic europeu. Davant del triomf de la globalització econòmica, cultural i política havíem arribat a pensar que la democràcia, que segons Aristòtil és el millor sistema polític sempre que es busqui el bé comú, s’escamparia per tot el món com evolució més natural. Però resulta que no, es veu que amb el sistema liberal global hem generat un fonamentalisme econòmic que més aviat afavoreix a ben pocs.

El neoliberalisme és el fonamentalisme del capitalisme financer. El model a seguir seria la Xina, on l’economia s’alia amb molta comoditat amb el partit únic. Hi ha una tendència global cap a un model polític més autoritari. A Europa, on les democràcies liberals no tenen ni cent anys, tot just es van començar a implantar després de la Primera Guerra Mundial i especialment de la Segona, anem cap a l’autoritarisme postdemocràtic, com li he sentit explicar al filòsof Josep Ramoneda. Vol dir que hi ha una democràcia que evoluciona no cap a majors quotes de llibertat o participació política, sinó cap a formes de control més restrictives. El vincle entre la democràcia social i el capitalisme s’ha trencat. En el millor dels casos ens trobem amb una democràcia demagògica radical on hi ha un abús de poder que no vetlla per la comunitat, sinó que genera un increment de les desigualtats i afavoreix els interessos d’elits econòmiques, de castes polítiques i arribistes d’ambdós costats. Continua la lectura de POSTDEMOCRÀCIA LEGIONÀRIA