Arxiu de la categoria: General

Què espanya Espanya?

ESPANYAR. Jo espanyo, tu espanyes, ell espanya… Em vaig apuntar aquest verb quan el vaig llegir al conte “El darrer dinar de Serguei Alexsandr” escrit per Iosef Bergxenko al recull “Contes russos” de l’escriptor i agent cultural Francesc Serés. El protagonista és un viatger i aventurer que decideix quedar-se a viure a un poble rus preciós. Al cap de pocs dies hi arriba la pesta. Els empestats són aïllats en una casa i, a poc a poc, van morint. Els sans també es tanquen en una casa per protegir-se i fer-se companyia de la por que els produïa l’epidèmia. Es distreuen explicant-se històries, recitant poesies, cantant, menjant i bevent. La casa es va buidant perquè la pesta va fent la seva feina. Tot acaba en desesperades orgies. Els pocs supervivents es dediquen a ESPANYAR portes per buscar qualsevol cosa de menjar. El protagonista se suïcida d’un tret quan agafa la pesta. L’endemà, la pesta abandona el poble.

Espanyar és una paraula composta pel prefix ES, el lexema PANY i el sufix verbal AR.

Vol dir, literalment, trencar panys de les portes. També pot significar fer malbé, espatllar; tot el contrari d’adobar, apanyar o arreglar.

Aquesta setmana se m’ha fet palès què espanya Espanya. La imatge dels civils paramilitars de joc de la PlayStation amb un ariet postmodern (els clàssics portaven un cap d’un marrà castrat bellament tallat amb ribot i gúbia) donant cops durant un minut i set segons a la porta d’un pis de Sabadell. Demà pot ser a casa neva o teva. Això és espanyar. Això és el que sap fer Espanya. És el que porta fent des de fa segles. Com diu el periodista Francesc-Marc Álvaro a l’“Assaig general d’una revolta: Les claus del procés català”  després de perdre tot l’imperi americà, especialment Cuba i Puerto Rico – i al segle vint el nord d’Àfrica i el Sàhara- hi havia una casta militar que, a falta d’enemic extern, l’ha de  buscar a l’interior, és a dir: “els nacionalistes catalans i bascos van ser considerats, a partir de llavors, les noves peces pertorbadores de l’anti-Espanya, desplaçant així en aquesta categoria els insurrectes antillans, els afrancesats, els moriscos i els jueus, tots ells «enemics» d’una idea de comunitat nacional pura i homogènia.” Continua la lectura de Què espanya Espanya?

Estem igual!

En Jordi em passa el llibre Vida y muerte de la República espanyola de Henry Buckley. Em diu, estem igual! M’entra la curiositat de saber per què fa aquest comentari. L’autor va néixer a Manchester el 1904, va arribar a Espanya el 1929 i va escriure cròniques sobre el país fins al 1939. Va viure la caiguda de la monarquia, la Segona República i la Guerra Civil. Va ser un testimoni  presencial des del carrers de Madrid o Toledo; des de les trinxeres de la Ciudad Universitaria o la Batalla de l’Ebre, on va creuar l’Ebre gràcies a Ernest Hemingway que va agafar els rems de la barca i no se’ls va emportar el riu; fins a la darrera reunió del Gobierno de la República a les masmorres – ell en diu tomba- del Castell de Figueres i els camps de concentració d’Argelers.

Móra d’Ebre, Batalla de l’Ebre. Novembre 1938. Fons Henry Buckley de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès

El corresponsal de guerra era conservador, catòlic i tenia una profunda consciència social: No m’imagino Crist del costat del diner i del poder. El decebien  les masses d’analfabets, la misèria general i la pobresa dels camperols sotmesos al feudalisme crònic dels poderosos sota el vergonyant pal·li de la fe catòlica. L’historiador Paul Preston diu en el pròleg: “El llibre està impregnat de la simpatia pels espanyols pobres, que amb prou feines es guanyaven la vida patint les condicions en un país dominat per l’exèrcit, els terratinents i l’església catòlica. Estava sorprès per la brutalitat de la policia i els guàrdies civils”. Com ara.

Continua la lectura de Estem igual!

Quatre fiscals de l’apocalipsi

 

Els al·legats finals de les acusacions dels quatre fiscals al judici al Procés em van fer xalar com un gosset quan et veu arribar a casa. El verb xalar significa esbargir-se alegrement o bé perdre el seny, la raó. El metarrelat, la història que explicaven els fiscals acusadors va ser un exercici de ficció narrativa que ni les millors de les novel·les de ciència-ficció escrites per Pedrolo o Arthur C. Clarke. S’ha de reconèixer que tenen mèrit en saber utilitzar la llengua espanyola per dos raons: primera, ésser capaç de reescriure la història a gust del poder sense immutar-se ni despentinar-se; i segona, fer gala d’un domini excels de retòrica sofista i barroca.  No és un qualificatiu negatiu, ben al contrari. Com m’agraden les llengües, xalava de plaer per l’estructura gramatical, el lèxic i la fonètica espanyola emprada pels magistrats; al mateix temps, xalava per la paranoia d’inventar-se un cop d’estat postmodern. En això estarem tots d’acord, un cop d’estat modern o premodern de tota la vida, amb militars, morts o presa de punts estratègics ningú no el va veure.

Els quatre fiscals em recorden els Quatre Genets de l’Apocalipsi, els quatre cavallers que es descriuen a la primera part del capítol sisè de l’Apocalipsi. Al Tribunal Suprem, els fiscals són tres cavallers i una dama perquè encara no apliquen les quotes de paritat. Que hi hagi una fiscal és un avenç després de dos mil anys del text profètic de Sant Joan. Al pas que anem, arribaran a fer parelles mixtes cap al segle XLI (no és una talla del Primark, és el segle 41è en la numerologia aràbiga). El capítol de Nou Testament parla d’un pergamí a la mà dreta de Déu que està segellat amb set segells, en aquest escenari Jesús obre els primers quatre segells, amb la qual cosa allibera aquests genets que munten en diferents cavalls, de color blanc, roig, negre i cendrós. Segons l’exegesi són al·legories de la victòria, la guerra, la fam i la mort.

 

Continua la lectura de Quatre fiscals de l’apocalipsi

DE QUINA TRIBU SOU?

Queden molt llunyanes les paraules pujolianes que és català qui viu i treballa a Catalunya. Hi ha molts catalans que treballen fora de casa. Professionals, joves o  no, que busquen fora la feina que no troben aquí. Molts catalans viuen a territori català però no treballen: aturats, jubilats o infants. Per una altra banda hi ha persones que viuen i treballen a Catalunya que no se senten encara catalans, molts sí: marroquins, xinesos, bolivians, pakistanesos, de tots els països europeus… i una seixantena d’apàtrides. És el cosmopolitisme de la globalització, acollir gent de molts països. A mi m’agrada més així que no pas quan ens quedàvem bocabadats veient un negre passejant o un groc fent fotos.

I encara més, n’hi ha que són i se senten catalans i només defensen els seus interessos polítics, econòmics o lingüístics que coincideixen amb els de l’estat espanyol que fa segles que malda per construir una societat uniforme segons “las leyes, costumbres y lengua de Castilla”. A aquests últims -i al final en citaré un exemple- històricament coneguts com a botiflers, els considero espanyols o parricides, matricides, o directament, suïcides carregats d’autoodi de la identitat catalana que des de fa mil anys han anat construint els avantpassats. Continua la lectura de DE QUINA TRIBU SOU?

LA FI DE LA HISTÒRIA? E PUR SI MUOVE!

Publicat a La Manyana de Lleida el 22 de desembre de 2018

La confrontació que va suposar la Guerra Freda va acabar amb la victòria aclaparadora, no ja dels EUA, sinó del sistema capitalista liberal sobre la planificació comunista. Mentre que la ideologia comunista s’ensorrava, es veia com la democràcia liberal s’escampava com el millor dels sistemes de govern polític. Aquests dos fets històrics, que molts de nosaltres vam veure, van ser formulats pel politòleg estatunidenc Francis Fukoyama, entre els anys 1989 i el 1992 va publicar l’assaig La fi de la Història i l’últim home. El seu argument és que tota l’Època Moderna (ells no tenen Època Contemporània) – la Revolució industrial i les Revolucions Francesa i Americana- ha estat marcada per l’assoliment d’una societat en què el progrés científic-tecnològic-econòmic configurés la base d’una economia de mercat que afavorís el creixement social i, alhora, per la configuració d’un sistema de govern el més just possible: la democràcia liberal.

El sistema liberal-capitalista és insuperable. La Història s’ha acabat. El sistema de valors occidental ha demostrat ser el millor en el curs de la història. És el punt final de l’evolució ideològica de la humanitat i la universalització de la democràcia liberal occidental com la forma final del govern humà. En un món sense conflictes ideològics els Estats compartirien un acord comú: la democràcia liberal i l’economia de mercat. Fins i tot, amb optimisme orgullós, arriba a formular que mai s’han tornat a produir guerres entre estats democràtics.

Continua la lectura de LA FI DE LA HISTÒRIA? E PUR SI MUOVE!

ALS AFORES DE LA HUMANITAT

Publicat a La Mañana

Com a fill de pagès, empeltaré unes línies plenes d’humanitat -de bonhomia. Les agafo de la primera pàgina del llibre La penúltima bondat: Assaig sobre la vida humana, del filòsof Josep Maria Esquirol, i les insereixo amb la realitat de les multituds de migrants, víctimes del capitalisme canalla com l’anomena el sociòleg César Rendueles.

“No ens han expulsat de cap paradís. Sempre n’hem estat fora. En veritat, i per sort, el paradís és impossible. La nostra condició és la dels afores”.

Pasteres per mars i oceans: esperança i mort. Camps de refugiats pel Mitja Orient, a Europa, a l’Àfrica o al Sud-est asiàtic: guerres, crims contra la humanitat. Algú els ensenya un paradís: Déu, Al·là o el canal de televisió via satèl·lit d’Al Jazeera, la BBC o la CNN. Amb sort arribaran a algun purgatori. A la muntanya del Gurugú -un volcà extingit que no deixa de llançar riuades de persones per prendre a l’assalt la tanca de Melilla encara que es tallin el cos amb els filats de ganivetes. Altres faran casa en algun dels seixanta-un campaments palestins creats des del 1948. Fins i tot, els desplaçats sirians malviuran en una illa del mar Egeu on va viure Aristòtil i on es planten oliveres -símbol inútil d’una pau que mai arriba.

“Aquí, als afores, no només vivim, sinó que som capaços de vida”.

Caravanes de migrants pugen l’Amèrica recorrent el seu calvari a la recerca del somni. Si resisteixen el viatge, arribaran al Río Bravo. Enfront, on el riu es diu Río Grande, per més ajuda que trobin durant el viatge, acabaran topant amb militars, policies, tanques electrificades i murs gegants. Busquen la terra promesa que només ha de ser un lloc on poder viure amb dignitat. Molts no passaran d’aquí, s’hi poden estar mesos o anys. Intentaran, una vegada i una altra, creuar a l’altra banda. Pocs tornaran a casa vius i resignats.  El pitjor malson nord-americà deu ser millor que la fam i la mort que deixen darrere. Fugen, tots ells, de l’infern.

“Només l’humà pot ser inhumà”.

Continua la lectura de ALS AFORES DE LA HUMANITAT

Estrès, república i primer d’octubre

 

Publicat a La Manyana el 28 de setembre del 2018

L’any 509 abans de la nostra època a pocs quilòmetres de Roma, una colla d’oficials fan el que no poden fer en el camp de batalla: parlar de dones. Col·latí destaca la bellesa i virtuts de la seva dona, Lucrècia. Això fa que sigui anhelada per Sextus Tarquinius, fill del rei romà de dinastia etrusca Tarquini el Superb. Tarquinius va entrar a casa de Lucrècia i la va forçar a mantenir relacions sexuals sota amenaça de matar-la a ella i a un esclau, per posar-los junts i anunciar que els va sorprendre cometen adulteri. Quan marxa el violador, Lucrècia crida el seu marit i el seu pare; els fa prometre venjança i se suïcida amb un punyal per posar fi a la seva deshonra. La notícia s’escampa per Roma i una onada immensa d’indignació commou els ànims, els romans es reuneixen en el que pot considerar-se la primera concentració de caràcter lliure i burgès: el rei serà derrocat i els tirans expulsats. Els romans “romans” s’alliberen del jou de la monarquia d’origen etrusc i funden la res publica. Mai més un arrogant rei guiarà l’ésser comú dels romans. Això explica El filòsof alemany Peter Sloterdijk en el llibre Estrés y libertad, Editorial Godot (2017), citant Titus Livi -jo només n’he fet una paràfrasi traduïda lliurement al català.

Remarca Sloterdijk diu que, des de la perspectiva actual, som davant del naixement de la llibertat republicana a partir de la indignació col·lectiva. Una llibertat que inicialment no significava altra cosa que el desig de viure autònomament, d’acord a les lleis del país, els costums dels pares i no haver de sotmetre’s a la voluntat d’un individu massa ufà, sobretot si es tracta d’un dels reis espanyols (l’autor parla de reis perses). Ja veieu que vaig fent venir la història cap als nostres dies, i no em costa gens veure el paral·lelisme entre el fet narrat i els esdeveniments que des de fa un any estan passant al nostre país. Només cal imaginar-se que de la noble Lucrècia ara en diríem REFERÈNDUM; la intervenció policial del primer d’octubre va ser la violació d’un poble pacífic rematada amb l’amenaça vil del rei Felip VI i segon del postfranquisme. Continua la lectura de Estrès, república i primer d’octubre

Que mori la Vida!

 

Publicat a La Manyana el 3 d’octubre del 2018

Després de l’article del mes d’agost, on em preguntava què faria Don Quixot al segle XXI, tenia per llegir un llibre de títol suggerent: Rocinante vuelve al camino de John Dos Passos, 1923. Me’n vaig adonar que m’havia fet la mateixa pregunta que l’escriptor nord-americà 100 anys després. No hem avançat? No, estem igual! Dos Passos va néixer a Chicago, de descendència portuguesa i bon coneixedor de l’estil de vida mediterrània. Després de la Primera Guerra Mundial, on va servir conduint una ambulància a Itàlia, va tornar a viatjar per Espanya amb l’objectiu de copsar l’immutable esperit ibèric. Viatger, intel·lectual i artista culte d’ideologia independent proper al socialisme, va escriure Manhattan Transfer el 1925, al bell mig dels meravellosos i bojos anys vint. Va veure el creixement hipòcrita del capitalisme. Va tornar a Espanya per la Guerra Civil; i l’any 37 va trencar amb la ideologia comunista en veure com es comportaven les milícies soviètiques amb  els dissidents: hipocresia i repressió. Mort.

Anem a la caminada de l’escriptor amb el cavall del Quixot. El que primer que ens mostra és la Setmana Santa: el “gest” de la flama groga contra cadències dels vestits marró i púrpura de les processons, un repte fanfarró enmig d’una lletania a la mort totpoderosa. Això és Espanya, Castella, almenys. Els castellans fan festa de divendres a diumenge sant – celebren la Mort de Crist- i nosaltres el dilluns de Pasqua -la Resurrecció, la Vida. El culte per la mort mesetària enfront del culte a la vida del llevant mediterrani. La primera vegada que em van fer adonar d’aquesta cosmovisió va ser a les classes sobre Hegel del professor Josep M. Calsamiglia, traspassat ara fa trenta-cinc anys. No vaig poder anar al seu enterrament perquè estava servint a l’exercit espanyol en terres de Cerro Muriano, Còrdova, a prop d’on Frank Capa va fer la famosa foto de La Mort del Milicià -anarquista de Benilloba (el Comtat)- que es deia Borrell de cognom. Mort. Continua la lectura de Que mori la Vida!

El Quixot al segle XXI

 

Publicat a La Manyana el 26 d’agost de 2018

A finals de juny, els diputats de Ciutadans al Parlament de Catalunya van mostrar uns exemplars del Quixot – edició de la Real Academia, 2016– per protestar pel boicot a un acte organitzat per Societat Civil Catalana a la Universitat de Barcelona. Li demanaven a la consellera si condemnava l’atac verbal, els crits. Sempre condemnarem els boicots violents, va dir l’Honorable Sra. Laura Borràs, Consellera de Cultura, especialista en l’obra en qüestió; i els regalà un: “Espero que se l’hagin llegit tots, perquè el millor homenatge que es pot fer a Cervantes és llegir-lo”. Es vanten de tenir un geni de la literatura, orgull de la llengua castellana -que l’és. Dubto, no que el llegeixin, sinó que l’entenguin i, molt menys, que en siguin dignes dels seus ideals.

Quan sento parlar del Quixot recordo l’obra de Milan Kundera L’art de la novel·la, 1986. Defensa que el cavaller errant va tenir sentit a l’època medieval, al segle XVI ja només era una figura decorativa de tornejos i justes, l’exercit professional el va deixar fora de lloc; per això Miguel de Cervantes, a principis del segle XVII, només el pot retratar com un boig; de sentiments nobles però només objecte de pietat o burla. He rellegit el llibre de Kundera però no hi he trobat la citació literal. El Quixot no el repassaré, pesa 1’4 kg. El vaig llegir cap al 1978, segons les anotacions que hi trobo i les fulles seques d’una rosa de joventut. L’edició del Círculo de Lectores és del 1969 amb il·lustracions al carbó de Gerhart Kraaz.

Com la fama del pensament se l’emporten els filòsofs, es diu que l’Edat Moderna comença amb l’atreviment de Descartes per deixar pensar l’home sense l’ajuda de Déu: “cogito ergo sum”. Però tant valor o més té la novel·la que, amb recursos lingüístics més entenedors i divertits, com és el cas de l’Enginyós cavaller, també busca el sentit de l’existència. Cervantes inaugura la novel·la moderna i europea perquè continua l’aventura d’enfrontar-se sol al món canviant. El Quixot va sortir de casa i ja no reconeixia el món, veia gegants i eren molins. El món ja no estava regit per un Jutge suprem. La Veritat divina es va transformar en centenars de veritats relatives. És la incertesa que ens arriba fins als nostres dies, el món líquid del sociòleg Bauman. Continua la lectura de El Quixot al segle XXI

QUE CORRI L’AIRE

Article publicat a La Manyana de Lleida el 22 de juliol de 2018.

Dedicat a Dolors Bassa i Carme Forcadell.

Des de fa uns mesos volta per aquestes terres un francès d’Horta, l’exprimer ministre Manuel Valls. Se’l veu amb la flor més granada dels defensors a ultrança de la Unidad de España: “la grandeur” és igual a “Una, grande y libre”. Nostre Senyor els cria i ells solets s’ajunten. Ambdós són el resultat d’imperis que no dialogaven – ni ho pensen fer- amb les terres colonitzades: van imposar la seva cultura que creien superior. El fruit del procés de colonització ha estat que hi ha molta gent, milions de persones, que parlen les llengües colonialistes, i utilitzen el pretext quantitatiu per imposar la seva gran llengua: és més útil, pràctic i còmode parlar-les perquè faciliten la comunicació, diuen. El resultat és la uniformització lingüística que va eliminant les llengües petites. El peix gran es menja el petit, i bon profit.

Vet aquí que l’any passat un altre francès diferent, el filòsof François Jullien, va publicar un llibre titulat La identidad cultural no existe. Proposa canviar la forma de pensar: “No hi ha una identitat cultural francesa o europea sinó recursos francesos, europeus i també de les altres cultures. Aquests recursos s’exploren i s’exploten -com el petroli. I serà el diàleg qui, a més d’evitar el xoc, permetrà aflorar un camp d’intel·ligència compartida, en què cada part pot començar a entendre a l’altra”. No sona pas malament això d’agregar, no excloure. La mare m’ho va dir als anys seixanta: millor saber-ne dos que no només una, quan li vaig preguntar perquè a escola es parlava castellà i a casa català. Els recursos s’activen, diu en François, i també es desactiven, penso jo. Un exemple són els Profesores por el Bilingüismo que tenen com a objectiu acabar amb la immersió lingüística. Del prefix Bi, que vol dir dos, volen arribar a només una llengua. És el procés d’assimilar, d’engolir, d’eliminar la llengua que no els agrada: el català de Catalunya, de ses Illes, del País Valencià i de la Franja.
Continua la lectura de QUE CORRI L’AIRE