Què espanya Espanya?

ESPANYAR. Jo espanyo, tu espanyes, ell espanya… Em vaig apuntar aquest verb quan el vaig llegir al conte “El darrer dinar de Serguei Alexsandr” escrit per Iosef Bergxenko al recull “Contes russos” de l’escriptor i agent cultural Francesc Serés. El protagonista és un viatger i aventurer que decideix quedar-se a viure a un poble rus preciós. Al cap de pocs dies hi arriba la pesta. Els empestats són aïllats en una casa i, a poc a poc, van morint. Els sans també es tanquen en una casa per protegir-se i fer-se companyia de la por que els produïa l’epidèmia. Es distreuen explicant-se històries, recitant poesies, cantant, menjant i bevent. La casa es va buidant perquè la pesta va fent la seva feina. Tot acaba en desesperades orgies. Els pocs supervivents es dediquen a ESPANYAR portes per buscar qualsevol cosa de menjar. El protagonista se suïcida d’un tret quan agafa la pesta. L’endemà, la pesta abandona el poble.

Espanyar és una paraula composta pel prefix ES, el lexema PANY i el sufix verbal AR.

Vol dir, literalment, trencar panys de les portes. També pot significar fer malbé, espatllar; tot el contrari d’adobar, apanyar o arreglar.

Aquesta setmana se m’ha fet palès què espanya Espanya. La imatge dels civils paramilitars de joc de la PlayStation amb un ariet postmodern (els clàssics portaven un cap d’un marrà castrat bellament tallat amb ribot i gúbia) donant cops durant un minut i set segons a la porta d’un pis de Sabadell. Demà pot ser a casa neva o teva. Això és espanyar. Això és el que sap fer Espanya. És el que porta fent des de fa segles. Com diu el periodista Francesc-Marc Álvaro a l’“Assaig general d’una revolta: Les claus del procés català”  després de perdre tot l’imperi americà, especialment Cuba i Puerto Rico – i al segle vint el nord d’Àfrica i el Sàhara- hi havia una casta militar que, a falta d’enemic extern, l’ha de  buscar a l’interior, és a dir: “els nacionalistes catalans i bascos van ser considerats, a partir de llavors, les noves peces pertorbadores de l’anti-Espanya, desplaçant així en aquesta categoria els insurrectes antillans, els afrancesats, els moriscos i els jueus, tots ells «enemics» d’una idea de comunitat nacional pura i homogènia.” Continua llegint

VOTEU CONTRA LA TIRANIA

Fins els bous gemeguen sota el pes del jou

I es planyen els ocells dins la gàbia

PLUTARC

El gran avenç de la humanitat no ha estat pas la tècnica que ens permet viure més i millor. El que més ens ha ajudat a progressar ha estat la capacitat posar-nos d’acord, de cooperar, de treballar en grup. El filòsof búlgar Tzvetan Todorov ens deia a Vivir solos juntos, 2011: tots som éssers incomplets, però el contacte amb els altres ens enriqueix, hem de considerar a un home com a un complement dels altres. L’individu només existeix en l’intercanvi humà. A les societats prehistòriques ja hi trobem les primeres assemblees. A la democràcia atenesa, la Ekklesia era l’assemblea principal. Les esglésies dels primers cristians eren les assemblees locals. Podríem  repassar la Història fins arribar a les assemblees de la CUP.

 

Ara bé, en tot equip hi ha algú que dirigeix. En direm amo, cap, capitost, director, encarregat, gerent, patró, president, propietari, responsable, senyor, superior. En la política s’ha tendit a buscar algú, UN, que tingués més “qualitats”, fins i tot divines. Aquest U podia ser faraó, cabdill, emperador, príncep, rei, monarca, sobirà, o cap d’estat. Per més que tinguem alguna Nefertiti o Cleòpatra, el relat ha estat sempre patriarcal. El problema ha estat, per una raó o altra, que tot grup tendeix cap a la degeneració. Fins i tot a la CUP tenen situacions d’assetjament en la lluita interna pel poder. A tot arreu hi ha petits tirans.

 

Continua llegint

De Nuremberg a Madrid

El diumenge 17 de febrer vaig rebre un WhatsApp sobre l’homenatge que, l’Ajuntament de Seròs, va fer als setze deportats al camp d’extermini nazi de Mauthausen durant la Segona Guerra Mundial. Va ser la localitat amb més deportats després de la ciutat de Lleida. A la placa hi llegeixo Latorre, el meu segon cognom, Aresté o Ibars i em ressonen els avantpassats. Em sap greu el desconeixement que el passat dictatorial va imposar sobre moltes famílies. De la Guerra Civil, dels refugiats que van marxar a França, de la postguerra no se’n parlava. Silenci. Por. “Després el silenci ple de por” diu la Teresa Ibars en el llibre Atles de l’oblit que acaba de sortir. Gràcies Teresa per posar paraules al temps i l’espai compartits de les nostres vides al Baix Segre.

Quan la relació entre el passat i el futur s’omple de silenci vol dir que una força tirànica i anorreadora ha fet callar  algú, els nostres pares. La relació és el silenci. El mateix silenci, i una por molt més gran, es va donar a la família de l’advocat i especialista en drets humans, Phillippe Sands. El 2010 va rebre una invitació d’una ciutat estranya per a ell per fer-hi una conferència. El que el va motivar a anar-hi va ser que a Lviv, a l’actual Ucraïna, que va arribar a dir-se Lemberg i Lvov o Leopolis, i que de 1914 a 1945 va canviar de mans fins a vuit vegades, hi havia nascut el seu avi Leon el 1904. També hi havien nascut els dos fundadors del dret internacional, els juristes que van crear els conceptes de “crim contra la humanitat” i “genocidi”. Ell sí que va investigar i va omplir el silenci del passat familiar. El fruit n’ha estat el llibre Calle Este – Oeste (2017). No és una novel·la, no és un llibre d’història, no és una biografia. És una reconstrucció detectivesca de la història de la seva família jueva. I, sobretot, la narració de com es va gestar, al llarg del segle XX, el dret internacional de la persona que encara s’ha de consolidar en les estructures de la justícia dels estats.

Continua llegint

MATAR EL JUDICI

Publicat a La Manyana de Lleida el 11/1/1029

El judici del procés per la independència de Catalunya va començar el passat 18 de desembre al Tribunal Supremo de Madrid. Va ser la vista de qüestions prèvies, està previst que les primeres sessions s’iniciïn la segona quinzena de gener. Aquells mateixos dies vaig acabar de llegir la novel·la Matar un rossinyol de l’escriptora estatunidenca Nelle Harper Lee. La va publicar el 1960 i és un al·legat contra els prejudicis racials, fruit de les seves experiències amb família i amics, a la seva ciutat natal del sud dels Estats Units l’any 1936. La novel·la se centra en la irracionalitat de les actituds dels adults respecte a les anomenades races des de la mirada de dos infants. El plantejament i el nus de l’obra va del judici que li han de fer a un negre acusat de violar una jove. El pare de les criatures és l’advocat que ha d’exercir la defensa. Ja us podeu imaginar com va anar el judici en les circumstàncies socials de la societat americana d’aquella època.

No vull fer cap espòiler (m’atreveixo a utilitzar aquest anglicisme perquè ja l’he llegit catalanitzat a algun article) però el destí del negre injustament acusat estava escrit. I aquí és quan m’ha vingut la semblança amb “el nostre judici”. La sentència ja està dictada per part dels jutges i de la societat espanyola. Avui, el poble català és com els negres dels anys seixanta lluitant pels drets civils individuals i col·lectius. I a fe de Déu que ho tenim més difícil, al cap i a la fi, els negres ja tenien un estat; fins i tot quan els esclavitzava, eren americans. Els catalans no podem ser catalans dins l’Espanya que ens envesteix políticament, que ens destrueix lingüísticament. No ens ho deixen ser ni demanant permís, no els agrada que siguem com som.

La metàfora del títol de la novel·la, Matar un rossinyol, es justifica quan el pare ensenya als seus fills que és un pecat matar un rossinyol que només fa música per regalar-nos les orelles; i els recorda que es pot disparar a tants gaigs (Garrulus glandarius) com vulguin perquè fan malbé les collites. ¿Com és possible disparar contra els que busquen el bé i no adonar-se de les barbaritats que fan els malvats “garrulus”?¿Com és possible que dones i homes que tenen desigs de llibertat i democràcia estiguin empresonats o exiliats per culpa d’altres dones i homes que malden per conservar els seus privilegis ajudats pel poder legislatiu, executiu i, sobretot, el judicial? Resposta: per conservar el seu estat.

Continua llegint