APOLOGIA DEL PRESIDENT PUJOL

Visita al President 20-10-2017

Publicat el 12-07-2017 a La Manyana de Lleida

El 13 de juny passat -en aplicació de l’anomenada sentència popular preventiva- el ple municipal de la Seu d’Urgell va aprovar per majoria una moció per retirar les plaques commemoratives de l’expresident Jordi Pujol (que no tenen res a veure amb les plaques franquistes que també donen un què parlar a Lleida capital) en edificis i espais públics de la ciutat en el termini d’un mes. Les plaques commemoratives són tres, una a la comissaria dels Mossos d’Esquadra, una altra a l’alberg La Valira i una tercera al poliesportiu municipal.

Penjar una placa és com la micció que fa tota fera salvatge o domèstica per marcar el territori. Treure-les és la mateixa pixadeta en sentit contrari. La cerimònia o ritual de les inauguracions només manifesta una rèmora pròpia del cervell reptilià que té qualsevol vertebrat. Aquesta part del cervell no té capacitat de pensar o de sentir, no aprèn dels seus errors, no evoluciona. Ens situa en el present, sense passat i sense futur. No pensa, no sent emocions, és pura impulsivitat. No cal gastar diners en posar plaques per honorar ningú, ni cal fer la despesa per tornar-les a treure.

¿És possible que aquests il·lustres regidors puguin utilitzar la part límbica del seu cervell, que permet interactuar amb elements del món extern, és a dir, que puguin reconèixer que els tres edificis que senyalen són l’obra d’Institucionalització que el president va marcar com a línia de govern en el seu primer discurs, i que tot ajuntament ha reclamat encara que s’hagués d’endeutar? I si no és demanar massa, ¿poden activar el neocòrtex, exclusiu d’humans i de mamífers avançats, per contestar-me si coneixen algú entre els seus veïns, parents, amics o ells mateixos que tinguin diners a Andorra? Jo he fet l’experiment tres cops (un a Barcelona i dos a Ponent, és a dir, a més de 150 kilòmetres del Principat) i sempre he rebut resposta afirmativa.

I vosaltres que teniu Caldea a mig cop de pedra, no em direu pas el contrari. No sigueu hipòcrites i confesseu que actueu per instint reptilià de rebequeria política; si fos per honor, no us parlaríeu amb la meitat del poble. També sóc de poble, riu a vall, i no se’m fa gaire difícil imaginar-vos, regidors, com a personatges de la novel·la de Ramon Solsona Allò que va passar a Cardós. Hi trobareu exemples dels silencis que envolten l’estraperlo i el contraban en la microhistòria de les vostres muntanyes.

Critiqueu el President si podeu, segur que es pot, per les altres línies de govern: «la de la defensa de la catalanitat i la de l’economia». Per aquesta última no el vaig votar mai. I a part de per discreció, tampoc no el vaig saludar en les dues ocasions que el vaig veure. Una, acompanyat de la seva dona, a l’entrada de l’obra La vida privada al teatre Lliure a principis del 2011 -en Segarra sí que en sabia de criticar a les classes altes i baixes, ningú se’n lliura; i l’altra, tot sol, vestit amb senzillesa, com un ciutadà més, al CCCB a la conferència que la professora Liah Greenfeld va pronunciar, encara no fa un any. La xerrada anava de Nacionalisme i democràcia i va dir coses com: «el nacionalisme va entrar a Espanya a través de Catalunya[…]A Espanya, l’antic Règim (imperial i monàrquic, els adjectius són meus) va posar tantes resistències que Franco va ser el primer que va intentar modernitzar l’Estat a través d’un projecte nacionalista. Ho va fer intentant unificar per la força el que no es podia unificar i per això el seu projecte nacionalista no només va quedar avortat, sinó que ha deixat un mal record». Més aviat ens ha quedat un malson; i unes deixalles d’hereus que, al pas que van, faran bo al mateix Generalísimo i a Pepe Botella.

Si es presenta una tercera ocasió amb el President, no el negaré com Sant Pere, el saludaré i li mostraré els meus respectes per l’obra feta i per la dignitat (a mi m’ho sembla) amb què afronta el present polític i judicial. L’escriptor Francesc Serés ho diu així a La pell de la frontera: «cada família arrossega les seves vergonyes i tothom les pròpies». El mes que ve farà tres anys que el President Jordi Pujol i Soley va dir que s’havia equivocat i va confessar tenir «diners ubicats a l’estranger» provinents d’una deixa del seu pare, i que no els havia regularitzat perquè «no va trobar mai el moment adient». No tots saben reconèixer els errors. Temps al temps per posar cadascú al seu lloc.

DE QUINA TRIBU SOU?

Queden molt llunyanes les paraules pujolianes que és català qui viu i treballa a Catalunya. Hi ha molts catalans que treballen fora de casa. Professionals, joves o  no, que busquen fora la feina que no troben aquí. Molts catalans viuen a territori català però no treballen: aturats, jubilats o infants. Per una altra banda hi ha persones que viuen i treballen a Catalunya que no se senten encara catalans, molts sí: marroquins, xinesos, bolivians, pakistanesos, de tots els països europeus… i una seixantena d’apàtrides. És el cosmopolitisme de la globalització, acollir gent de molts països. A mi m’agrada més així que no pas quan ens quedàvem bocabadats veient un negre passejant o un groc fent fotos.

I encara més, n’hi ha que són i se senten catalans i només defensen els seus interessos polítics, econòmics o lingüístics que coincideixen amb els de l’estat espanyol que fa segles que malda per construir una societat uniforme segons “las leyes, costumbres y lengua de Castilla”. A aquests últims -i al final en citaré un exemple- històricament coneguts com a botiflers, els considero espanyols o parricides, matricides, o directament, suïcides carregats d’autoodi de la identitat catalana que des de fa mil anys han anat construint els avantpassats. Continua llegint

El Quixot al segle XXI

 

Publicat a La Manyana el 26 d’agost de 2018

A finals de juny, els diputats de Ciutadans al Parlament de Catalunya van mostrar uns exemplars del Quixot – edició de la Real Academia, 2016– per protestar pel boicot a un acte organitzat per Societat Civil Catalana a la Universitat de Barcelona. Li demanaven a la consellera si condemnava l’atac verbal, els crits. Sempre condemnarem els boicots violents, va dir l’Honorable Sra. Laura Borràs, Consellera de Cultura, especialista en l’obra en qüestió; i els regalà un: “Espero que se l’hagin llegit tots, perquè el millor homenatge que es pot fer a Cervantes és llegir-lo”. Es vanten de tenir un geni de la literatura, orgull de la llengua castellana -que l’és. Dubto, no que el llegeixin, sinó que l’entenguin i, molt menys, que en siguin dignes dels seus ideals.

Quan sento parlar del Quixot recordo l’obra de Milan Kundera L’art de la novel·la, 1986. Defensa que el cavaller errant va tenir sentit a l’època medieval, al segle XVI ja només era una figura decorativa de tornejos i justes, l’exercit professional el va deixar fora de lloc; per això Miguel de Cervantes, a principis del segle XVII, només el pot retratar com un boig; de sentiments nobles però només objecte de pietat o burla. He rellegit el llibre de Kundera però no hi he trobat la citació literal. El Quixot no el repassaré, pesa 1’4 kg. El vaig llegir cap al 1978, segons les anotacions que hi trobo i les fulles seques d’una rosa de joventut. L’edició del Círculo de Lectores és del 1969 amb il·lustracions al carbó de Gerhart Kraaz.

Com la fama del pensament se l’emporten els filòsofs, es diu que l’Edat Moderna comença amb l’atreviment de Descartes per deixar pensar l’home sense l’ajuda de Déu: “cogito ergo sum”. Però tant valor o més té la novel·la que, amb recursos lingüístics més entenedors i divertits, com és el cas de l’Enginyós cavaller, també busca el sentit de l’existència. Cervantes inaugura la novel·la moderna i europea perquè continua l’aventura d’enfrontar-se sol al món canviant. El Quixot va sortir de casa i ja no reconeixia el món, veia gegants i eren molins. El món ja no estava regit per un Jutge suprem. La Veritat divina es va transformar en centenars de veritats relatives. És la incertesa que ens arriba fins als nostres dies, el món líquid del sociòleg Bauman. Continua llegint