Arxiu de la categoria: Català

DE QUINA TRIBU SOU?

Queden molt llunyanes les paraules pujolianes que és català qui viu i treballa a Catalunya. Hi ha molts catalans que treballen fora de casa. Professionals, joves o  no, que busquen fora la feina que no troben aquí. Molts catalans viuen a territori català però no treballen: aturats, jubilats o infants. Per una altra banda hi ha persones que viuen i treballen a Catalunya que no se senten encara catalans, molts sí: marroquins, xinesos, bolivians, pakistanesos, de tots els països europeus… i una seixantena d’apàtrides. És el cosmopolitisme de la globalització, acollir gent de molts països. A mi m’agrada més així que no pas quan ens quedàvem bocabadats veient un negre passejant o un groc fent fotos.

I encara més, n’hi ha que són i se senten catalans i només defensen els seus interessos polítics, econòmics o lingüístics que coincideixen amb els de l’estat espanyol que fa segles que malda per construir una societat uniforme segons “las leyes, costumbres y lengua de Castilla”. A aquests últims -i al final en citaré un exemple- històricament coneguts com a botiflers, els considero espanyols o parricides, matricides, o directament, suïcides carregats d’autoodi de la identitat catalana que des de fa mil anys han anat construint els avantpassats.

En el món accelerat, líquid i en canvi continu que marca l’inici del segle XXI, coincideixo amb l’escriptor Antonio Baños, en el llibre La República possible (2017), quan diu que “La identitat no és res del passat. És un debat bàsicament de futur. Si català fos aquell qui viu i treballa a Catalunya, seríem molt poquets. Qui som i per què som és el gran debat del segle” Ens hi va el ser o no ser dramàtic. Al mateix temps, m’ajuda força la lectura de La formació d’una identitat (2014) de l’historiador Josep Fontana. Ens deia que: “Comprendre la història significa comprendre el passat com una força que actua sobre el present”. I afirma, “els catalans som avui un poble amb un fort sentit d’identitat, de pertinença a un col·lectiu que comparteix majoritàriament, a més de llengua i cultura, unes formes d’entendre la societat i el món. La identitat és una realitat que neix d’una llarga existència compartida”

El que ara ens toca compartir als catalans és la resistència a desaparèixer com a poble. En el món occidental, són pocs els nacionalismes que han bordat: l’espanyol, el britànic, el francès, l’alemany (la metàfora canina és del sociòleg Zygmun Bauman, a qui després tornaré a citar). Aquests no s’han de justificar de res. Són grans, poderosos, orgullosos, la seva llengua té prestigi i és útil per viatjar. En canvi, són moltíssims els nacionalismes petits i submisos que per raons diverses han sobreviscut -en el millor dels casos- a l’ombra del gran i pagat de si mateix –pechisacado, en castellana llengua.

Tots els nacionalismes volen conservar una unitat i una identitat. Malgrat el discurs demagog que se sent en boca de l’il·lustre lletrat i premi Nobel, el nacionalisme en si mateix no és bo ni dolent i no porta necessàriament a cap holocaust. Només pensa que és maligne el nacionalisme ètnic i excloent que arrossega la mala consciència d’haver arrasat i seguir arrasant altres nacions. Dependrà de les circumstàncies i la voluntat de les persones de fer-ne un ús integrador o anihilador d’altres que no són del mateix poble. Agradi o no, les nacions hi són. Com els rius o les pedres, els pobles són i estan en un territori. Els catalans no som ni millors ni pitjors que els espanyols o francesos, som conseqüència d’una evolució econòmica, social i cultural diferent.

Davant d’un mateix fenomen social que posa en qüestió l’individu o el poble, no tots reaccionen igual. Zygmun Bauman, al llibre Retrotopia (2017) ho formula així: “Els homes fan la seva pròpia història, però no la fan al seu lliure albir, sota circumstàncies escollides per ells mateixos, sinó sota aquelles circumstàncies amb què es troben directament, que existeixen i els han estat llegades pel passat. La tradició de totes les generacions mortes oprimeix com un malson el cervell dels vius. Quan s’enfronten a situacions adverses hi ha una tendència a retornar a la tribu”. I es pregunta, “¿per què les diferències entre grups de població es redueixen sempre a una relació d’inferior/superior? El motiu és el tribalisme. I el propòsit de la tribu és determinar a qui donar suport i a qui matar”.

Angelus Novus de Paul Klee.

Fem ara com el filòsof Walter Benjamin quan va interpretar el quadre Angelus Novus del pintor suís Paul Klee. L‘àngel de la història que mira cap enrere. Mirem el passat que és el temps de la història, que ens condiciona i ens defineix. Per això, de la mà del professor Fontana i de mi mateix com alumne seu l’any 1977, preguntem-nos: com a ciutadà català, de quina tribu soc?

 

 

¿De la tribu de les assemblees de Pau i Treva del segle XI, que de dijous a dilluns es prohibia assaltar clergues, persones i comerciants que es dirigissin o tornessin a un lloc de culte o a un mercat a fer intercanvis comercials? ¿O dels partidaris dels Decrets de Nova Planta del segle XVII, del Gobierno que al segle XXI fa lleis per facilitar la fugida de les seus de les empreses, que embasta articles constitucionals a mida per legalitzar la violència contra ciutadans un diumenge primer d’octubre, i que diuen estimar tant que els hostien a cops de porra? A por ellos!

¿De la del Principat que, a mitjans del segle XIV, havia aconseguit una estructura política i fiscal pròpies d’un estat nacional modern, com els que s’implantarien a Holanda i Anglaterra tres segles més tard? ¿O de la tribu que era regnada per l’autoritarisme imperial dels Àustries -segles XVI i XVII, i després, per l’absolutisme dels Borbons espanyols fins ara?

¿De la tribu dels catalans del segle XIII que configuraren el primer estat nació modern d’Europa, amb unes Corts representatives del pacte entre diferents capes de la societat? ¿O de la dels partidaris d’una España que perpetua la sobirania absoluta del rei, els privilegis de la noblesa aristocràtica, militar, eclesiàstica, política o financera?

Teniu clara la resposta? ¿O seguim posant exemples de tots els segles fins a l’actualitat per il·lustrar com ha estat la relació entre Espanya i Catalunya? Voldria acabar fent referència a un català intel·lectual, d’esquerres, neurològicament ciutadà de Ciutadans i espanyolista fins a la medul·la,  el professor nascut a Barcelona Don Félix Ovejero Lucas, per donar-li la raó quan diu que: “Aspiro a un Estat que em permeti ser qui soc i no reprimeixi mitjançant lleis la meva inclinació. Vull el permís col·lectiu que dona la societat de ser com és també a qui no és com la major part, o la part més poderosa, d’aquesta societat”. Això dic jo: Aspiro a l’Estat de Catalunya cosmopolita que el deixi a vostè ser espanyol a Catalunya mentre que Espanya mai m’ha deixat ser català ni a Catalunya.

Pau sense Treva.

El Quixot al segle XXI

 

Publicat a La Manyana el 26 d’agost de 2018

A finals de juny, els diputats de Ciutadans al Parlament de Catalunya van mostrar uns exemplars del Quixot – edició de la Real Academia, 2016– per protestar pel boicot a un acte organitzat per Societat Civil Catalana a la Universitat de Barcelona. Li demanaven a la consellera si condemnava l’atac verbal, els crits. Sempre condemnarem els boicots violents, va dir l’Honorable Sra. Laura Borràs, Consellera de Cultura, especialista en l’obra en qüestió; i els regalà un: “Espero que se l’hagin llegit tots, perquè el millor homenatge que es pot fer a Cervantes és llegir-lo”. Es vanten de tenir un geni de la literatura, orgull de la llengua castellana -que l’és. Dubto, no que el llegeixin, sinó que l’entenguin i, molt menys, que en siguin dignes dels seus ideals.

Quan sento parlar del Quixot recordo l’obra de Milan Kundera L’art de la novel·la, 1986. Defensa que el cavaller errant va tenir sentit a l’època medieval, al segle XVI ja només era una figura decorativa de tornejos i justes, l’exercit professional el va deixar fora de lloc; per això Miguel de Cervantes, a principis del segle XVII, només el pot retratar com un boig; de sentiments nobles però només objecte de pietat o burla. He rellegit el llibre de Kundera però no hi he trobat la citació literal. El Quixot no el repassaré, pesa 1’4 kg. El vaig llegir cap al 1978, segons les anotacions que hi trobo i les fulles seques d’una rosa de joventut. L’edició del Círculo de Lectores és del 1969 amb il·lustracions al carbó de Gerhart Kraaz.

Com la fama del pensament se l’emporten els filòsofs, es diu que l’Edat Moderna comença amb l’atreviment de Descartes per deixar pensar l’home sense l’ajuda de Déu: “cogito ergo sum”. Però tant valor o més té la novel·la que, amb recursos lingüístics més entenedors i divertits, com és el cas de l’Enginyós cavaller, també busca el sentit de l’existència. Cervantes inaugura la novel·la moderna i europea perquè continua l’aventura d’enfrontar-se sol al món canviant. El Quixot va sortir de casa i ja no reconeixia el món, veia gegants i eren molins. El món ja no estava regit per un Jutge suprem. La Veritat divina es va transformar en centenars de veritats relatives. És la incertesa que ens arriba fins als nostres dies, el món líquid del sociòleg Bauman. Continua la lectura de El Quixot al segle XXI