ESTRUCTURES ESTRUCTURANTS

Ho sé. Ho sé. No és un gran títol. És un concepte del filòsof Pierre Bourdieu que he llegit, confinat i coronat pel virus, al magnífic assaig sobre l’època de la imatge que vivim, L’ull i la navalla (2018) d’Ingrid Guardiola publicat a Arcàdia -l’hauré de fer servir en altres articles. Quan vaig llegir aquest sintagma repetitiu i cacofònic em va venir al cap una vinyeta del ninotaire Ermengol Tolsa publicada a La Manyana el passat disset de març: Reunió comitè d’experts. S’hi veuen en rotllana un policia, un guàrdia civil, un futbolista, un torero, un executiu i un bisbe.

M’agradaria més parlar d’un comitè de sanitaris, de netejadores, de pagesos, de transportistes i de tants altres treballadors desestructurats durant molts anys que, sense ínfules i amb responsabilitat, ens permeten mantenir el sentiment de comunitat. De què serveixen tantes paraules. Donem-los un sou digne, paguem un preu raonable pels seus productes i serveis. Amb aplaudiments o amb el cor. GRÀCIES i anem al tema de l’escrit.

Primera estructura, els militars van deixar de sortir per la tele, matí i tarda, després de lluir medalles, autoritat i poder en representació del Capitán Generalísimo de todos los Ejercitos, el Rey. Van recuperar taronges, llimones i droga que és la seva feina; en llenguatge col·loquial, van fer la pixadeta per marcar el terreny. Segona estructura, futbolistes i toreros ja han començat l’escalfament perquè no ens atipem de fer teletreball davant la pantalla. Cal deixar descansar la vista del circ de sèries, films i notícies carregades de virus. Tercera estructura, l’executiu pot ser qualsevol gran empresari preocupadíssim pel seu futur. El mateix que paga les portades dels diaris afins i marca el discurs i la publicitat de les televisions. I la quarta estructura, el bisbe que ens assegura la salvació si fem bondat, som obedients i condemnem l’avortament, l’eutanàsia, tota inclinació LGTBI i el separatisme. I la pedofília?

Heus aquí per a què serveixen tantes estructures. En paraules de Maquiavel, tots els mitjans són bons per garantir el fi. Tot es pot pagar si és per a la conservació de la UNIDAD omnilegitimadora, diu el filòsof Peter Sloterdijk.

Primer és tenir cura de la vida, que no és incompatible amb els valors dels Drets Humans. No cal que munteu un estat d’alarma per tenir el poder absolut sobre el poble, se us veu el llautó manaire. Per què no us rebaixeu el sou un vint per cent com el govern de Nova Zelanda. Sou les antípodes de l’exemplaritat. Feu el favor de parar de xarrar pels descosits estatals i penqueu o, almenys, deixeu treballar quan es pugui fer amb seguretat. Prou ens costa enterrar els éssers estimats sense veure’ls, no enterreu la dignitat.

Comenceu a pensar en homenatges, misses i espectacles de dol. No heu pogut celebrar l’exaltació de la mort per la Setmana Santa i teniu necessitat de mostrar el patiment. España negra eterna. Cadascú fa el que pot però us dic, per endavant, que no serà amb cares pietoses de mares-de-déu que guanyareu ni fareu ressuscitar la confiança i la credibilitat que perdeu dia a dia.

De Nuremberg a Madrid

El diumenge 17 de febrer vaig rebre un WhatsApp sobre l’homenatge que, l’Ajuntament de Seròs, va fer als setze deportats al camp d’extermini nazi de Mauthausen durant la Segona Guerra Mundial. Va ser la localitat amb més deportats després de la ciutat de Lleida. A la placa hi llegeixo Latorre, el meu segon cognom, Aresté o Ibars i em ressonen els avantpassats. Em sap greu el desconeixement que el passat dictatorial va imposar sobre moltes famílies. De la Guerra Civil, dels refugiats que van marxar a França, de la postguerra no se’n parlava. Silenci. Por. “Després el silenci ple de por” diu la Teresa Ibars en el llibre Atles de l’oblit que acaba de sortir. Gràcies Teresa per posar paraules al temps i l’espai compartits de les nostres vides al Baix Segre.

Quan la relació entre el passat i el futur s’omple de silenci vol dir que una força tirànica i anorreadora ha fet callar  algú, els nostres pares. La relació és el silenci. El mateix silenci, i una por molt més gran, es va donar a la família de l’advocat i especialista en drets humans, Phillippe Sands. El 2010 va rebre una invitació d’una ciutat estranya per a ell per fer-hi una conferència. El que el va motivar a anar-hi va ser que a Lviv, a l’actual Ucraïna, que va arribar a dir-se Lemberg i Lvov o Leopolis, i que de 1914 a 1945 va canviar de mans fins a vuit vegades, hi havia nascut el seu avi Leon el 1904. També hi havien nascut els dos fundadors del dret internacional, els juristes que van crear els conceptes de “crim contra la humanitat” i “genocidi”. Ell sí que va investigar i va omplir el silenci del passat familiar. El fruit n’ha estat el llibre Calle Este – Oeste (2017). No és una novel·la, no és un llibre d’història, no és una biografia. És una reconstrucció detectivesca de la història de la seva família jueva. I, sobretot, la narració de com es va gestar, al llarg del segle XX, el dret internacional de la persona que encara s’ha de consolidar en les estructures de la justícia dels estats.

Continua llegint

Estrès, república i primer d’octubre

 

Publicat a La Manyana el 28 de setembre del 2018

L’any 509 abans de la nostra època a pocs quilòmetres de Roma, una colla d’oficials fan el que no poden fer en el camp de batalla: parlar de dones. Col·latí destaca la bellesa i virtuts de la seva dona, Lucrècia. Això fa que sigui anhelada per Sextus Tarquinius, fill del rei romà de dinastia etrusca Tarquini el Superb. Tarquinius va entrar a casa de Lucrècia i la va forçar a mantenir relacions sexuals sota amenaça de matar-la a ella i a un esclau, per posar-los junts i anunciar que els va sorprendre cometen adulteri. Quan marxa el violador, Lucrècia crida el seu marit i el seu pare; els fa prometre venjança i se suïcida amb un punyal per posar fi a la seva deshonra. La notícia s’escampa per Roma i una onada immensa d’indignació commou els ànims, els romans es reuneixen en el que pot considerar-se la primera concentració de caràcter lliure i burgès: el rei serà derrocat i els tirans expulsats. Els romans “romans” s’alliberen del jou de la monarquia d’origen etrusc i funden la res publica. Mai més un arrogant rei guiarà l’ésser comú dels romans. Això explica El filòsof alemany Peter Sloterdijk en el llibre Estrés y libertad, Editorial Godot (2017), citant Titus Livi -jo només n’he fet una paràfrasi traduïda lliurement al català.

Remarca Sloterdijk diu que, des de la perspectiva actual, som davant del naixement de la llibertat republicana a partir de la indignació col·lectiva. Una llibertat que inicialment no significava altra cosa que el desig de viure autònomament, d’acord a les lleis del país, els costums dels pares i no haver de sotmetre’s a la voluntat d’un individu massa ufà, sobretot si es tracta d’un dels reis espanyols (l’autor parla de reis perses). Ja veieu que vaig fent venir la història cap als nostres dies, i no em costa gens veure el paral·lelisme entre el fet narrat i els esdeveniments que des de fa un any estan passant al nostre país. Només cal imaginar-se que de la noble Lucrècia ara en diríem REFERÈNDUM; la intervenció policial del primer d’octubre va ser la violació d’un poble pacífic rematada amb l’amenaça vil del rei Felip VI i segon del postfranquisme. Continua llegint

Quo vadis? Felipe VI, l’egotista

On vas, Rei Felip VI? M’agradaria saber la resposta. Potser no la sap ningú, el futur, és més, la història, perquè parlem d’un rei, és impredictible. Sí que sabem d’on vens. Cada discurs ens situa en una habitació diferent del Palacio de la Zarzuela – zona d’esbarzers- on Vós treballeu. Però reialment on teniu la residència oficial és al Palau Reial de Madrid. Amb 135.000 m² de superfície i més de 3.418 habitacions, és el palau més gran d’Europa. Aprofitant els fonaments de l’antic Alcázar i amb les arts de l’arquitectura barroca, els vostres avantpassats el van començar a construir el 7 d’abril de 1735. I encara sou allí en esperit, ànima o marc mental. Sou un rei barroc, uniformista, hereu de l’absolutisme, clàssic com la llatinada del títol de l’article.

No crec que sigui casualitat que el Palau estigui situat al carrer Bailén s/n, en commemoració de la Batalla de Bailèn que es va produir durant la Guerra del Francès. Va suposar la primera derrota del potent exèrcit napoleònic conegut com la Grande Armée. Va tenir lloc el dia 19 de juliol de 1808 (per un dia no tenim un altre 18 de juliol) al costat de la ciutat de Bailèn, a l’actual província de Jaén. Ara, els francesos us fan un bon servei a Vós. Continua llegint