AL CHAMPAGNE, XAMPANY

 

Arran del cessament de la Consellera de Cultura, la gironina-llagosterenca Mariàngela Vilallonga, es va fer viral una fotografia on se la veia de celebració amb la família. Pot ser que fos per l’alleujament  que suposa sortir del Govern? Pot ser pel tòpic de dedicar més temps a la família, a tornar a la universitat o al que més li plagui? No és rellevant. El que volia destacar és el fet que se’ls veia contents passant el moment amb xampany francès. Xin-Xin. Salut. Se’m va acudir fer una piulada: “Com en saben del suro els gironins”. Ja porta 8.326 impressions a Twitter, no és normal.

Si voleu entendre com ha anat això del “champagne”, us animo a llegir Quan en dèiem xampany del periodista Rafel Nadal. El podeu comprar en format digital per 0,94 €, no diré on. El xampany de l’exconsellera costa uns 45 €. La cultura és segura i més barata que l’escumós gavatx.  No em desvio, anem al llibre. L’escriptor narra la saga de la seva família al llarg del segle XX. A conseqüència de la fil·loxera, Francisco Oller amb setze anys, orfe de pare i mare, abandona Cassà de la Selva, viatja al nord a la recerca de fortuna i acaba creant una potent indústria de taps de suro a Reims, al cor de la Xampanya francesa. Entre  el suro de les Gavarres i el xampany, entre Reims i Catalunya, podrem veure les vicissituds de la nissaga dels Nadal. Poca broma, el besavi Francisco tindria ara cinquanta-sis besnets; un n’és en Rafel, com els seus onze germans, com els quaranta-vuit cosins germans. Poques famílies catalanes poden presumir de ser tan extenses. Nadal té una prosa clara, dona molta informació (cultureta de la bona) i juga molt bé amb l’estructura dels capítols curts de bon best-seller. No és el Noah Gordon català perquè no escriu coses de monjos medievals -en Martí Gironell, com és de Besalú- en té patentat el nínxol de mercat.

Primer va ser el Dom Pérignon francès, el xampany que fèiem al Penedès com a mètode chapenoise es va prohibir per temes de copyright© comercial; ens vam inventar el CAVA i tot seguit se’n va començar a fer a altres zones d’Espanya: a l’Aragó, Valle del Ebro; a Extremadura, Viñedos de Almendralejo; i a València, Altos de Levante. Ara a Catalunya el cava català es dirà Comtats de Barcelona per diferenciar-se del de la resta de l’Estat. Comtats és un concepte que relliga la tradició hi

stòrica catalana pròpia; Barcelona és, en aquest context, una marca de prestigi. Per últim, uns productors de categoria del Penedès creen el Corpinnat, mètode tradicional per no dir-ne cava perquè, a més de tenir no reputació comercial, no ens enganyem, també és espanyol. Els francesos, capdavanters del xovinisme, no ens van deixar produir i vendre xampany. Arribarà el dia que els catalans haurem d’independitzar-nos del xampany francès, del lambrusco italià i deixarem el cava per l’estat espanyol. Que se’l quedin. Xin-Xin.

Per una cosa o per una altra, tots volem diferenciar-nos, és a dir, busquem identitat. Qui m’ho ha explicat millor és el professor David Block, investigador ICREA en sociolingüística a la Universitat de Lleida. Un estatunidenc, que no exerceix d’americà, especialista en la interrelació entre la globalització, el multiculturalisme, el multilingüisme i la identitat. La identitat és multimodal i interseccional, és a dir, una barreja d’idealitzacions dels conceptes de la llengua, la sexualitat, els costums –inclosa la manera de beure. Diàriament, la nació està indicada, o “marcada”, en la vida de la seva ciutadania. El nacionalisme, lluny de ser un estat d’ànim intermitent en les nacions establertes, és la condició endèmica”.

Deixem-nos les batalles comercials pels qui s’hi juguen el mam i anem a la parla diària. Des de fa uns mesos, autoritzats per l’Institut d’Estudis Catalans, ja podem tornar a dir xampany que és com en dèiem quan érem joves. El xampany ha passat de definir-se com a “vi escumós criat en cava i produït a la regió francesa de la Xampanya” a “vi escumós elaborat a l’estil de la Xampanya”, mentre que el cava venia de ser un “vi escumós elaborat en una cava” i ara és una “denominació comercial del xampany elaborat en determinades zones”. Conclusió: si al fromage en diem formatge; al vin, vi; al cognac, conyac, amb més raó al champagne tornem-ne a dir xampany.  Plop!! Plop!! Fan els taps.

Acabo amb una anècdota personal i un parell de citacions històriques. L’Arlette, una companya francesa instal·lada a Catalunya, sempre deia que preferia tot el que fos català excepte el xampany, no hi ha comparació possible. Té molta raó. La primera, Coco Chanel deia que només bevia xampany en dues ocasions: quan estava enamorada i quan no hi estava. I la segona: “Lo xampany va bé tant si es guanya com si es perd”, va dir el MHP Lluís Companys just abans que el portessin al paredó. Xin-Xin. Salut