Tarzan, Vargas Llosa i el nacional-colonialisme

El rei Felip de Bèlgica demana perdó de manera oficial pels “actes de violència” comesos al Congo durant l’època colonial fa poc més de cent anys. Un gest que arriba quan Bèlgica viu un moment de protestes contra símbols colonials com a ressò del moviment antiracista als Estats Units per l’assassinat de George Floyd. Allà cauen estàtues de presidents esclavistes, de missioners, de Colom i  fins i tot, de Miguel de Cervantes. El criteri històric és molt discutible però no ho és el motiu pel qual es porten a terme: el racisme, el supremacisme blanc sobre la població afroamericana i altres nouvinguts pobres a l’America Great Again.

M’ha vingut al cap la pel·lícula La llegenda de Tarzan, 2016, dirigida per David Yates, basada en el personatge de ficció Tarzan. L’estètica del film queda molt lluny del Tarzan en blanc i negre que veia quan era jovenet. No deixa de ser un pamflet, per fer quedar bé britànics i americans, contra l’esclavisme amb negres formosos i musculats, paisatges de documental del National Geographic i tant o més fantasiosa i inversemblant que el Tarzan de Johnny Weissmuller.

Jane i Tarzan

La pel·lícula narra la vida acomodada a Londres de John Clayton III, Lord Greystoke, conegut com a Tarzan perquè es va criar antre els goril·les a la selva d’Àfrica. Viu una afable vida amb la seva  esposa estatunidenca, la Jane (ara és rossa i de llavis molsuts, deuen ser exigències del mercat, res a veure amb la mítica Maureen O’Sullivan). El rei belga Leopold II li demana que vagi al Congo Belga per veure el que ha fet allí per ajudar al país. Encara que al principi no ho vol acceptar, un diplomàtic nord-americà negre vol que accepti perquè pugui acompanyar-lo i descobrir les atrocitats que perpetra Leopold II.

Per entendre’ns, els guapos britànics executors del colonialisme imperialista acompanyats per l’astúcia seductora estatunidenca, es volen fer els bons de la pel·lícula i fer quedar malament els belgues, que no deixen de ser els altres grans pirates colonialistes, els holandesos. La Leyenda negra se l’emporten els espanyols, no seré jo qui els justifiqui. Però molts altres reis i reines, ialgun aprenent de reietó amb números romans darrere un noble nom, haurien de demanar perdó no amb “lo siento mucho. Me he equivocado y no volverà a ocurrir” per matar quatre elefants o indis.

Més greu és el cas del cínic Mario Vargas Llosa que, el mateix any que li atorgaven el Premi Nobel escrivia la novel·la El sueño del celta, 2010. El brillant literat narra la història de Roger Casement, un personatge dedicat a la causa nacionalista irlandesa, que va conspirar contra el Regne Unit enmig de la primera Guerra Mundial, que va participar en la revolta de l’Ulster 1916, que va lluitar al Congo belga i va acabar condemnada a mort. Roger Casement és considerat com un dels primers occidentals a ser conscients de les injustícies i arbitrarietats (tortures, mutilacions, càstigs corporals i assassinats) comeses per poders europeus en països colonitzats.

Em pregunto, ¿com és possible escriure una història esplèndida que explora la part més terrorífica d’aquesta forma de fanatisme que per a l’autor són els nacionalismes; el nacionalisme, que creu, “es la peor construcción del hombre” y su expresión más extrema, el nacionalismo cultural, que provoca, daños irreparables para las sociedades que tienen la desgracia de padecerlo”, i no veure’s al mirall del nacional-colonialisme espanyol que, sota la creu evangelitzadora i el pillatge d’or i plata, va massacrar totes les cultures precolombines, i ho continua fent pel que li queda d’imperi peninsular?

Tornant a la pel·lícula de Tarzan vull remarcar una escena hipòcrita i inversemblant quan el diplomàtic estatunidenc, interpretat pel genial Samuel L. Jackson, diu: “no som millors que els belgues pel que vam fer amb Mèxic i els indígenes”. Si us en voleu fer a la idea, us convido a llegir la novel·la Meridià de sang, 1985 de Cormac McCarthy. És la història d’una expedició paramilitar, el grup Glanton manat per un líder espiritual i altres membres, fins i tot algun de negre, a la frontera entre Mèxic i els Estats Units, per eliminar el nombre més gran d’indis possible. Les decapitacions, els esquarteraments, els penjaments de bebès, les massacres, la fam i la set, el continu llescat de cabelleres i les ribes de rius sencers tenyides de sang comeses per individus pagats i protegits per la violència legítima d’un estat cavalcant sobre  ”les gualdrapes dels cavalls que eren de pell humana i les brides de cabells humans i estaven guarnides amb dents humanes, i els genets lluïen escapularis o collarets amb orelles humanes seques i ennegrides”.

Toro assegut

Si sou més de cinema, podeu veure La dona que camina davant, 2017 de Susanna White. De cuidada estètica cinematogràfica ens ensenya les planures del nord on només queden els ossos dels bisons. També el líder sioux, Toro Assegut, reconvertit en pagès sedentari que cultiva patates a la mísera reserva índia. El nacionalisme ètnic i fort aniquila la població i la cultura autòctona per dret de conquesta. No els va servir de res seure i pensar que els pactes i tractats podrien respectar els indis. Abans d’assassinar-lo, Toro Assegut, va ser amenaçat de ser acusat de sedició. Us sona? La maquinària del nacional-colonialisme funciona sempre igual.

Acabo amb les paraules de Lluís Llach i Grande:

Assassins de raons, de vides,

Que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies

I que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *