AVARÍCIA SÍ, LA JUSTA

Començo aquest article el dia de Sant Tomàs d’Aquino que, com bé diu el doctor en filosofia Oriol Punsatí-Murlà a l’assaig L’avarícia, va ser el filòsof que va consolidar la llista de set pecats capitals: supèrbia, gola, luxúria, avarícia, peresa, enveja i ira. Sempre m’havia confessat platònic, cercador de la Bondat, la Veritat i altres Absoluts. Sé que és un ideal que no s’assoleix mai però és bo anar-hi anant. La lectura d’aquest breu escrit m’ha fet adonar que, en el dia a dia, no puc ser més que un seguidor d’Aristòtil. He de reconèixer el meu error. No em disculpa que la Lògica, fonamentalment aristotèlica, va ser l’assignatura que em va fer passar l’única nit sense dormir per preparar un examen. Heus aquí el meu trauma universitari que, gràcies a la magnífica argumentació, amb referències als clàssics grecs, llatins, bíblics i medievals, dono per superat. Miraré de prendre’n exemple i conformar-me amb petites veritats.

Per tot plegat, m’aventuro a construir text a manera de sil·logisme sui generis.

1a premissa

Fins al segle XII, l’avarícia era un pecat individual. Jo afegiria de l’aristocràcia, dels que eren la cúspide de la piràmide social, la resta feina tenia per sobreviure. Eren avars perquè tenien coses a perdre: corones, títols, terres, diners o convents. Podríem pensar que això passava abans, però resulta que com més dies passen l’avarícia del capital no para de créixer. Em salto totes les revolucions burgeses i la lluita de classes (rics contra pobres, burgesos contra proletaris, capitalistes contra comunistes). Entre la fi de la Segona Guerra Mundial i la Caiguda del Mur de Berlín va ser l’únic període històric en què no ha guanyat la desigualtat. L’enfrontament capitalisme-comunisme va propiciar la creació de l’Estat del Benestar, tot i que més m’estimo dir-ne Capitalisme del Benestar, perquè no van ser els estats sinó el capital, la pela, qui feia moure el món.

Eren els dos extrems, la cobdícia capitalista contra l’igualitarisme comunista. Entre dues propostes oposades, Aristòtil proposaria un punt d’equilibri, un terme mitjà que no és en cap dels extrems. En la lluita capitalisme-comunisme el terme mitjà dinàmic va ser la creació de la societat del benestar: impostos progressius, repartiment de la riquesa, la sanitat i l’educació universals, infraestructures i serveis socials que tendeixen a la disminució de les desigualtats i ens permeten viure dignament.

El costat comunista no va funcionar. El capitalisme té la virtut de ser molt diligent i eficaç, genera progrés tècnic exponencial. Ara bé, el pot l’avarícia i el seu pecat és que crea desigualtats: els 10 més rics del món superen el PIB combinat dels 85 països més pobres. Ara no és un pecat individual, ans al contrari, és global. Si ets molt ric, triomfes. Res a dir. El pecat ara és ser pobre. Pobre i ruc. Culpable de no saber-se espavilar, amb tantes oportunitats que et dona la societat capitalista. Com deia Marx, el capitalisme que s’ha quedat sense competència, per  excés de cobdícia, s’autodestruirà. L’economista Santiago Niño Becerra diu que, amb l’última crisi, el capitalisme s’acabarà i vindrà un altre sistema que no sabem com dir-ne. No ho sé, però la pregunta no és si el que vindrà serà millor, ho dubto. La qüestió és si li donarà temps d’arribar abans que només quedi planeta per a les rates, escarabats i poca cosa més.

2a premissa

En l’últim capítol de l’assaig, Avarícia i solidaritat, l’actual director de l’Institut de les Lletres Catalanes cita la definició catalana i castellana de solidaritat que és el contrari de l’avarícia. Mentre que per a la primera és una “Entera comunitat d’interessos i responsabilitats”, la segona la considera una “Adhesión circumstancial a la causa o a la empresa”. Això porta a l’autor a afirmar que per als catalans és important la generositat que configura el nosaltres, mentre que els castellans amb la caritat marquen distància respecte als altres. En la presentació em va assegurar que no tenia la més mínima intenció d’establir cap judici de valor entre ambdós pobles. El crec, per això ho faré jo.

Sé, crec i defenso que tots som iguals. Ara bé, “els éssers vius som nosaltres més el nostre  entorn. Tot el que ens envolta parla amb nosaltres de forma contínua i és la causa de modificacions físiques i químiques”. Això ho explica l’investigador Manel Esteller al llibre No soy mi ADN: “l’ADN no ho és tot, és l’epigenètica el que dona un sentit. Són els estímuls ambientals els que provoquen canvis que es transmeten al llarg de les generacions.”. Per això, i seguint la tradició historiogràfica catalana, podem dir que des de fa segles la societat catalana es conforma a partir del pacte, la cessió més o menys generosa de les parts per un benefici comú. Mentre que la castellana és la submissió a l’autoritarisme retardatari que, per l’interès de la seva causa de la Unidad o empresa de l’IBEX35, fan ús i abús del poble al qual només donen la caritat sobrera.

Conclusió (per reducció dialèctica a l’absurd tangencialment demagògic)

L’avarícia és un pecat fluctuant entre el vici i la virtut. Si ets massa avariciós ets un garrepa miserable. Si ets massa generós, un ximple. El problema no és que hi hagi rics sinó que hi ha massa pobres. On para el terme mitjà? Qui més s’hi ha aproximat és el capitalisme del benestar. Avarícia sí, la justa i sense aixecar la camisa.