SENSE ENVEJA

“La meva pitjor enveja, transformada en admiració, és per al talent dels escriptors que saben veure i explicar la vida a partir dels seus miralls trencats” Així acaba l’assaig L’enveja de la Marina Porras a l’editorial Fragmenta. El seu assaig reflecteix les qualitats d’una bona lectora, crítica literària i també escriptora. És molt agradable que et portin de la mà a rellegir obres de la Mercè Rodoreda, poesies de Gabriel Ferrater o proses de Josep Pla, i et facin veure en els seus personatges, com a miralls, els sentiments que també són els nostres en la vida que a cadascú ens ha tocat viure. Veu, viu i ens mostra la vida com una novel·la. Altres assajos, La mandra i L’avarícia,  tenen un registre filosòfic, amb conceptes metafísics de bon llegir. Aquest, com diria el filòsof Joan-Carles Mèlich a La religió de l’ateu, té la mirada fàctica de la prosa. Un assaig literari que ens presenta uns personatges versemblants, reals, éssers en el món de la literatura que ens són referents de les nostres vivències.

Confesso que m’identifico en el mecanisme mental de llegir filosofia i, més planerament, literatura, per contemplar com els conceptes abstractes o els personatges de ficció se’m projecten, com si fos una pel·lícula. No se’m fa estrany, ans al contrari, diria que m’és familiar llegir Kant i veure-hi gent que m’envolta: “la passió envejosa és el ressentiment que sentim quan veiem una cosa que és nostra eclipsada o disminuïda per allò que tenen els altres”. L’enveja és quotidiana. Hi ha enveja en les relacions d’amistat o entre companys de feina. Quants malentesos han desfet amistats d’anys? Quantes disputes pel poder laboral han realitzat grimpadors que, com les cabres prevaricadores fan el que sigui per ocupar els punts més alts del poder? “La família és un lloc on l’enveja pot créixer amb força i crueltat”. Quantes famílies han trencat les herències? Si l’enveja agafa un sentit creixent, serà un pecat terrible. Serà fàcil que s’associï amb la ira i la supèrbia. “Un cor sec incapaç d’estimar, algú més capaç de fer el mal sense ressentir-se”. Fereix. La millor resposta és l’allunyament d’aquesta relació tòxica. Se’m fa difícil que l’espiral de l’enveja tingui un final raonable. Si no aconsegueix el seu propòsit, la batalla de l’enveja i la gelosia pot esdevenir un rabiós escenari farcit de fel. I el més greu, no em sé imaginar quin ressentiment malaltís pateixen els que maten la parella i els fills per no poder suportar viure amb l’enveja de la seva pèrdua. Lluny.

Continua llegint

Sense mandra

Agraeixo la idea de fer una sèrie de llibres sobre els pecats capitals. Per als que vam créixer amb temor de Déu, ens va molt bé una relectura actualitzada de les pors d’infantesa i joventut. Qui no ha rebut educació religiosa, reconeixerà aquestes emocions, sentiments, transgressions, maldats o irregularitats com a perfectament actuals en les relacions humanes. El format dels llibres és una bona proposta de l’editorial Fragmenta: poques pàgines, capítols curts i pocs fulls amb més de vint línies. Una decisió que mostra la intel·ligència del món editorial per tal d’adaptar-se a la demanda d’un públic que es comunica per Instagram o Twitter.

El doctor Oriol Quintana, a La mandra, fa un repàs crític de tota la tradició cultural. Des del cristianisme al Transhumanisme amb uns referents literaris, filosòfics o teològics que emmarquen la seva evolució. El pecat és la peresa però, amb molt encert, utilitza el mot mandra que el fa més popular, humà i català.  En un principi era el paradís. No s’havia de treballar, podies anar vivint sense patir per res. La pura subsistència. Nostre Senyor proveïa. La mandra no existia. El problema va venir quan ens van passar de llestos i vam caure en la temptació d’accedir al plaer i, a més a més, com ens crèiem molt espavilats, volíem fer de Déu. Castigats al racó de pensar al peu de l’arbre de la ciència, conegut també com el del Bé i del Mal, vam ser condemnats a patir i a pencar.

Vam anar passant fins que al segle XV, segle amunt segle avall, i l’Humanisme va deixar de considerar Déu com el més sagrat i va posar la mirada central en l’home. No sé si vam millorar gaire perquè abans podies encomanar tot èxit o error a la voluntat divina; ara la responsabilitat seria humana. La millora d’un mateix i de la societat, perquè estava clar que naixíem imperfectes, era responsabilitat de cadascú, esclar. L’autor fa una encertada interpretació de l’Humanisme que ens porta fins a l’alliberat cristianisme postconciliar. Assumeix que ser un humà decent (humil, pacient, temperat) és una meta prou bona i comporta prou feina. Culturalment m’hi sento proper, però em sobra la crossa de la metàfora cristiana. Ara es parla de l’Humanisme Digital, només amb l’Humanisme sense atributs en tinc prou.

Som al segle XXI i l’home continua sent imperfecte. La millora exponencial de la tècnica i la medicina ens ha permès allargar l’esperança de vida – jo no hagués ni fet la mili si els antibiòtics no m’haguessin salvat d’una meningitis meningocòccia als disset anys. L’objectiu és superar els aspectes indesitjables i innecessaris de la condició humana, com són la incapacitat, el patiment, la malaltia, l’envelliment i la mort involuntària.  Ser immortal a força de canviar peces corporals, retallar i enganxar gens o regenerar òrgans vitals amb cèl·lules mare -els pares són secundaris sempre- és l’aspecte menys humà del Transhumanisme. Millorar el cos és el que hem fet i ho farem millor, ara bé, ¿millorarem com a persones que viuen en societat si no tenim objectius que tendeixin a reduir les causes dels conflictes socials? Ens cal un nou Pascal obert al món, no tancat en un  convent. Un individu sense mandra que faci algun pensament enfrontat a l’habitació única global, amb fibra òptica i Netflix opcional.

Continua llegint