Lleida, turisme Km 0

Després de passar-me l’estiu veient per l’Instagram com els coneguts rondaven pel Japó, Xina, Austràlia, Xile, Nova York i mitja Europa, vaig pensar que fer el turista per Lleida seria un acte patriòtic i sostenible. Per a un que és nascut a la clínica Montserrat, pujar al Castell s’ha de considerar – literalment – fer turisme de proximitat, Km 0 – Google maps diu 900 metres. He anat creixent, més aviat poc, per l’aiguabarreig del Segre i el Cinca. Ara fa molts anys que miro el mar a l’altra capital de Catalunya, la de la Marina. També he sentit que la Companyia Elèctrica Dharma ha tornat a tocar a Lleida després de quasi quaranta anys. Hi vaig ser i vaig ballar entre les pedres encantades quan era jove i, com tampoc hi he tornat, ho interpretaré com un paral·lelisme del meu retorn.

Va ser un dia de finals d’agost amb una calor suportable. Vam sortir de la Font de la rambla d’Aragó. Quan vam passar per davant de la Biblioteca Municipal em diu el company que després us presentaré, si hi vull entrar. És el primer cop que entro a l’edifici que fa tota la vida que hi és. És del segle XIX, obra del sogre del president Macià i va ser reformat l’any 98. Posar una biblioteca a l’antic edifici de la Maternitat era complir les paraules del poeta “esperar la nova arquitectura/amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl”. Parir ciutadans cultes i lliures. Sé que és un tòpic però crec que la cultura és instrument de llibertat. A casa em deien: “primer la salut, després la formació”. Maternitat i cultura. Potser per això sempre m’han agradat les biblioteques. Són un oasi de tranquil·litat, silenci, bona climatització i serveis gratuïts. És on vaig veure més gent en tot el dia.

Després vam enfilar cap a la Seu Vella. Creuem un barri antic més esponjat urbanísticament. Moltes portes tancades per vacances, poca gent que mostra el rastre de la globalització humana. Com era al matí, no hi vaig sentir “crits estranys” només “la veu pura” del meu cicerone. L’entorn de la primera catedral lleidatana està ben urbanitzat amb zona enjardinada, aparcaments de vehicles i una escalinata prosaica que no fa lluir, com li pertocaria, l’ascensió a la icona més emblemàtica de Ponent. Vam fer la volta a la Catedral Vella. No n’hi ha cap de tan ben plantada, tan majestuosa sobre el turó. S’ha fet molta feina de restauració, a poc a poc es recuperen runes de somnis colgats, antics i de sempre. La bellesa és a l’exterior.

Entrem després d’abonar les entrades a una noia a qui acompanyen, fent rotllana, dues amigues. Hi reconec el caliu de petar la xerrada. Tantes vegades ho havia viscut amb la mare i les veïnes quan feien costura a les tardes d’estiu que no havia d’anar a collir. El mateix dia que fèiem la visita vaig llegir l’article que en Daniel Romaní publicava al diari Ara, diu: “em sorprèn trobar l’església despullada, sense ornamentació. Tot ha estat mutilat, profanat, cremat” i afegeixo devastat, pelat, xollat, arrabassat com una perera després de quatre collites. No hi queden ni els caps de brot. L’interior ha estat víctima del braç potent de les fúries. Encara gràcies que no va explotar tota quan era un polvorí. Tan sols uns escassos tocs de color: una tomba on hi ha el rei Alfons el Benigne i família; unes pintures d’influència islàmica i una vidriera pagada per un particular, gràcies. Malgrat els audiovisuals, no em sé imaginar com seria l’original amb vitralls, tapissos, retaules, capelles. He vist que hi ha hagut algun projecte museístic, i ja sé que no hi ha diners ni per restaurar la llança de l’estàtua d’Indíbil i Mandoni. Feu un Verkami que desgravi! Hi veig un envelat de pedra, un majestuós pavelló de festes apte per nobles actes. No sé si ha de ser així. Cal un projecte museístic que expliqui i potenciï la dignitat històrica que té i es mereix l’edifici. No em feu cas, soc un turista passavolant; Velascos té la ciutat per parlar amb rigor científic.

El Claustre d’arcades grandioses no és com els dedicats al recolliment, fa de balcó, no mira cap en dins, mira cap a fora, cap al riu ara civilitzat de verd. Per una cantonada, sense ser-ne massa conscients, enfilem les 169+169 escales del campanar. No hi ha cues com a l’Aneto o l’Everest, només un que baixa i un matrimoni del nord que se’ls veu avesats a caminar. L’app del mòbil diu que hem pujat l’equivalent a trenta pisos, ho pagarem amb dos dies de cruiximents a les cames. Les vistes em tornen a confirmar que la bellesa és a l’exterior: els Pirineus, els Monegres, el Montsant i sobretot, la Plana i l’Horta que envolta el Segre fins a Mequinensa. Ni Juli Cèsar va tenir el privilegi d’albirar aquestes terres com un orgullós Ícar.

Després anem a la Suda, el Castell del Rei. No hi trobo la bellesa ni a l’interior ni a l’exterior -tan sols l’”skyline” de la Seu. El valor de la sala és en el seu passat, quan el rei hi convocava les nostres Corts. Ara és buit, àrid, eixorc. Paro l’orella per saber el què explica un guia italià a tres turistes que passen per davant nostre al terrat. No vaig veure que hi hagués servei d’audioguia. Quan sortim observem el comprensiu posat indolent de la jove que controla l’accés. Ni tan sols s’immuta -fa bé- quan un senyor li pregunta si pot entrar amb el gos. No ho sé, li diu. ¿No ho sap per què no hi consta a la normativa o per què a qui se li acut entrar a les Corts amb un gos petaner si no ets el mateix Jaume I, l’amo del castell? Es poden entrar gossos -no pigalls- a la Catedral Nova i segona de Lleida? A la Sagrada Família, que només és basílica, no tindria ni vergonya de demanar-ho. País!

Ens deixem anar pel carrer Cavallers. Ara és quan us he de presentar el meu cicerone, en Xavi. Nascut davant per davant de l’escola Cervantes, m’explica com jugaven al futbol entre les dues portes del col·legi, és a dir, un camp amb forma de L, costerut, amb llambordes i voreres. S’ha de valorar que ara hi fa de més bon passejar amb el terra urbanitzar a la moderna manera, tot a un nivell. Anem a dinar al Convent del Roser que, a més d’haver servit d’institut, biblioteca, escola, arxiu o facultat entre altres usos ara fa de Parador Nacional -a major glòria d’antic alcalde/ambaixador i un altre presidente/registrador de la propietat-. No faré la crítica de la restauració arquitectònica sinó del bon tiberi del servei de restauració gastronòmica que t’ofereixen al bell mig de l’església del convent. Vam menjar un maridatge de producte del terreny, modernitzada segons manen els cànons de la nova cuina adrianana, i vi de Raimat, esclar. No me’n puc estar de dir que les postres van ser el millor, no perquè fos crema catalana -que no ho semblava- sinó per la combinació de crema, gelat i, en compte de sucre cremat, una espècie de merenga torrada que en el contacte amb el paladar, et feia aixecar el cap per veure el cel i no la cúpula amb els escuts emblanquinats amb calç de les “ditxoses” províncies. Amb permís de l’historiador balaguerí, Francesc Canosa, que diu que tot comença a Ponent, m’avanço a quan recuperem l’edifici en qüestió  i el rebatejo com: Aturador Nacional de Catalunya (ANC), tu ja m’entens.

A la tarda, passegem pel carrer Sant Antoni. Estic segur que ho és tot i que ja no conec cap botiga. Els edificis estan ben conservats perquè els obliguen a repintar la façana si hi posen negocis nous. Després vam fer un intent fallit de visitar l’església de Santa Maria de Gardeny. Era tancada, normal. A qui se li acut pujar-hi a les cinc de la tarda en ple agost! De baixada passem per davant del monument als Pagesos. Reverència.

Desfaig el camí com un pelegrí per l’N-II a vall entre pereres, mançaneres i presseguers ufanosos per la bona mà dels tècnics, enginyers i mà d’obra global agrícola, abans coneguts com a pagesos. El pagès de fruita dolça, del raïm, de l’avellana i el de les garrofes està en perill extinció. Paguen la fruita per davall del preu de producció. Obliguen a abandonar les terres que els compren per fer grans extensions. Només veurem macroplantacions de terratinents. Ens quedarà un bonic paisatge per fer-ne postals turístiques amb drons. Tot i això, amb la companyia d’una suau música de fons, em sembla sentir la veu d’un campanar llunyà que em recorda, amb veu ferma, allò de Pàtria, guarda’ns: – la terra no sabrà mai mentir. Això espero.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*