Ah!, NO EXISTEIXO

En Jordi em passa el llibre Vida y muerte de la República espanyola de Henry Buckley. Em diu, estem igual! M’entra la curiositat de saber per què fa aquest comentari. L’autor va néixer a Manchester el 1904, va arribar a Espanya el 1929 i va escriure cròniques sobre el país fins al 1939. Va viure la caiguda de la monarquia, la Segona República i la Guerra Civil. Va ser un testimoni  presencial des del carrers de Madrid o Toledo; des de les trinxeres de la Ciudad Universitaria o la Batalla de l’Ebre, on va creuar l’Ebre gràcies a Ernest Hemingway que va agafar els rems de la barca i no se’ls va emportar el riu; fins a la darrera reunió del Gobierno de la República a les masmorres – ell en diu tomba- del Castell de Figueres i els camps de concentració d’Argelers.

El corresponsal de guerra era conservador, catòlic i tenia una profunda consciència social: No m’imagino Crist del costat del diner i del poder. El decebien  les masses d’analfabets, la misèria general i la pobresa dels camperols sotmesos al feudalisme crònic dels poderosos sota el vergonyant pal·li de la fe catòlica. L’historiador Paul Preston diu en el pròleg: “El llibre està impregnat de la simpatia pels espanyols pobres, que amb prou feines es guanyaven la vida patint les condicions en un país dominat per l’exèrcit, els terratinents i l’església catòlica. Estava sorprès per la brutalitat de la policia i els guàrdies civils”. Com ara.

El llibre el va escriure a Londres a finals del 1939 durant els pocs mesos que van precedir a l’inici de la Segona Guerra Mundial. Avisa que el fracàs de la II República es va donar perquè estava inspirada en les democràcies europees que estaven en hores baixes patint pel comunisme i enaltint el feixisme. Era fàcil repartir les culpes en els altres, quan la veritable raó, l’enemic autèntic, era el mateix sistema democràtic. Si la democràcia només ha de servir per a un canvi de decorat gatopardià (que tot canviï perquè tot quedi com és), on la societat és dominada pel poder d’una classe social i les influències dels diners, és que encara estem perpetuant la dinàmica del segle XIX i del XX, la de sempre. Com ara.

El periodista va morir a Sitges el 1972, tres anys abans de la mort de Franco. La traducció al castellà és del 2004 de la mà del seu fill Ramón. L’edició del vell amic correspon a la tercera reimpressió de la tercera edició d’octubre del 2017. Sí, octubre del 2017. El recordeu? És inevitable repreguntar-se, una vegada i una altra, es pot fer un paral·lelisme entre els anys trenta i l’actualitat? Què pensaria Henry Buckley de l’Espanya actual? Què en pensaria si tornés a l’Hotel Florida on escrivia les seves cròniques i ara hi trobés El Corte Inglés?

Segur que, pel que fa a les condicions de vida, no la reconeixeria. No vivim com en els anys trenta del segle passat. Era una societat en què els poderosos s’havien negat a fer la revolució industrial per no perdre els seus privilegis. La República no va aconseguir cap progrés econòmic perquè ni tan sols va tenir la força de fer la Reforma agrària pendent que permetés superar el feudalisme dels cacics i dels funcionaris: “Madrid, un millón de habitantes viven a expensas del resto de la nación caciquil”. Espanya va haver d’esperar el desarrollismo dels seixanta, l’entrada a Europa, la febre immobiliària de tombants de segle i la crisi del 2008 per saber-se una societat econòmicament moderna. Jo vaig néixer al 60 i a casa teníem una ràdio de vàlvules; el meu fill olímpic va arribar amb el router (segons el Centre de Terminologia del català, hem de dir encaminador, m’hi resisteixo perquè em sona infantil) i el wifi  de sèrie. Res a comparar.

Però, vuitanta anys després, ens recordaria que el feixisme era una realitat a punt d’esclatar a Europa.  I avui, amic Jordi, una altra onada globalitzada del feixisme postmodern ens pot tornar a colgar -si no ho està fent- per seguir mantenint el poder amb una dictadura com la xinesa, amb una democràcia il·liberal com la russa o, com va formular el politòleg Sheldon Wolin, amb un totalitarisme invers que consisteix en la captura de l’estat per les elits econòmiques, que converteixen els ciutadans en consumidors i dominen la política i la societat gràcies als partits i els mitjans de comunicació com en moltes democràcies occidentals. En el millor dels casos hem tastat democràcies fugisseres, miratges efímers de conquestes de llibertats. És difícil que les perdem totes, de fet, als poderosos, més que les llibertats, els interessa el poder.

Sí amic Jordi, el poder sempre és igual, només ens permet canviar el decorat. Aquest ha estat sempre el mecanisme de la societat occidental in sæcula sæculorum amen. No! Res d’així sigui, això no és desitjable. No em conformo a viure del somni d’una república que sigui, com diu el traductor: una quimera, una utopia, una entelèquia, un ideal de convivència, una forma de ser i estar, un paradís perdut abans, quasi, d’haver-lo pogut gaudir. Per més garrotades i desacords que vinguin, insistiré amb més democràcia, amb més il·lustració, amb més drets humans o no sé com, però ho tornaré a fer. Paga la pena fer el que sigui per tal d’afavorir unes relacions humanes que ens permetin, com diu la filòsofa Marina Garcés, una vida més vivible.