Ah!, NO EXISTEIXO

Els al·legats finals de les acusacions dels quatre fiscals al judici al Procés em van fer xalar com un gosset quan et veu arribar a casa. El verb xalar significa esbargir-se alegrement o bé perdre el seny, la raó. El metarrelat, la història que explicaven els fiscals acusadors va ser un exercici de ficció narrativa que ni les millors de les novel·les de ciència-ficció escrites per Pedrolo o Arthur C. Clarke. S’ha de reconèixer que tenen mèrit en saber utilitzar la llengua espanyola per dos raons: primera, ésser capaç de reescriure la història a gust del poder sense immutar-se ni despentinar-se; i segona, fer gala d’un domini excels de retòrica sofista i barroca.  No és un qualificatiu negatiu, ben al contrari. Com m’agraden les llengües, xalava de plaer per l’estructura gramatical, el lèxic i la fonètica espanyola emprada pels magistrats; al mateix temps, xalava per la paranoia d’inventar-se un cop d’estat postmodern. En això estarem tots d’acord, un cop d’estat modern o premodern de tota la vida, amb militars, morts o presa de punts estratègics ningú no el va veure.

Els quatre fiscals em recorden els Quatre Genets de l’Apocalipsi, els quatre cavallers que es descriuen a la primera part del capítol sisè de l’Apocalipsi. Al Tribunal Suprem, els fiscals són tres cavallers i una dama perquè encara no apliquen les quotes de paritat. Que hi hagi una fiscal és un avenç després de dos mil anys del text profètic de Sant Joan. Al pas que anem, arribaran a fer parelles mixtes cap al segle XLI (no és una talla del Primark, és el segle 41è en la numerologia aràbiga). El capítol de Nou Testament parla d’un pergamí a la mà dreta de Déu que està segellat amb set segells, en aquest escenari Jesús obre els primers quatre segells, amb la qual cosa allibera aquests genets que munten en diferents cavalls, de color blanc, roig, negre i cendrós. Segons l’exegesi són al·legories de la victòria, la guerra, la fam i la mort.

Avui, el pergamí bíblic és la Constitució del 78. A la mà dreta del Rei està blindada pels set membres del Tribunal Suprem. Les acusacions també són set: els fiscals, l’advocacia de l’Estat i la parella masculina/masclista de l’acusació popular, VOX.  El  130è MHP de la Generalitat i “fugado rebelde” Carles Puigdemont fa parlar els quatre fiscals de l’apocalipsi que representen la guerra contra qualsevol aire republicà, la victòria sobre la fam de justícia dels diferents, dels invisibles, dels prescindibles que som tots, i la reencarnació de les despulles mortals franquistes. El fil d’Ariadna de la sala del costat del Tribunal no ens treu de cap laberint cretenc, sinó que en poc més d’una hora ens porta sense peatges amb quatre vehicles cuirassats de color fosc burocràtic de fabricació alemanya al mateix Valle de los Caídos. És la subversió postmoderna del costum del temps lineal que ens conduïa a la terra promesa, a un futur millor. El present ens deixa l’herència selectiva d’un passat despietat. És el futur anterior, un pretèrit que pensàvem mort, remot, caducat.  Res mor, només es transforma, VOX viu. És el marc mental de la judiciocràcia, el govern dels jutges, imposant el pensament únic totalitari.

Els dotze apòstols seuen a la banqueta dels acusats i el motor principal no és entre ells com diu un dels magistrats. Nostre Senyor @KLRS és sepultat a la Casa de la República a Waterloo. Ressuscita cada tres dies per diverses ciutats europees i confia pujar al cel del Parlament Europeu de Brussel·les el pròxim mes  de juliol sense passar pel purgatori del Congreso de Madrid. La desconstrucció de la parla ens permet múltiples jocs lingüístics, per això tenint en la memòria l’esdeveniment del Primer d’Octubre, que ens ha desvelat el cop d’estat permanent des del 18 de juliol fins a l’actualitat, de forma persistent i reiterada els diré: senyors fiscals, a vostès no els esperen al cel. Mentre sigueu entre els mortals, amb els versos de Sant J. S. Papasseit escopiré sobre la closca pelada, platejada, lacada i sempre dogmàtica dels cretins. Quan passeu a millor vida, amb  lletra afrancesada, escopiré sobre les vostres tombes i perseguiré sempre una societat més oberta per tal que les minories tinguin veu.