Ah!, NO EXISTEIXO

Publicat a La Manyana de Lleida el 15-5-19

Els fets són singulars, però els valors, universals (Goethe)

Fa unes setmanes, en l’acte de presentació del número 34 de La Maleta de Portbou fet a llibreria La Central de Barcelona, es va parlar de feminisme i de les relacions Catalunya-Espanya. L’Esther Vera, directora del diari Ara, va situar perfectament el tema del feminisme: no és un tema d’homes i dones, és un tema de valors. És a dir, parlem d’una qualitat moral que fa que una cosa sigui considerada com a bona o desitjable. Quina cosa? El nostre comportament, els nostres actes. No ens basta un estat temporal, una disposició de l’esperit que ens indueix a fer una acció de cortesia envers algú. Un valor és una disposició habitual, interioritzada, a obrar bé en sentit moral. És una qualitat de la voluntat que suposa un bé per a un mateix i, sobretot, per als altres.

El filòsof i director de la revista, Josep Ramoneda, deia en un article del passat mes de maig a l’Ara que “ara mateix només hi ha un moviment emancipador: el feminista, que ha aconseguit un canvi de paradigma que li ha permès sortir dels límits de la qüestió de gènere i posar en qüestió el poder en la forma patriarcal que l’ha anat constituint”. Si ho ha aconseguit, és perquè les dones exigeixen una relació d’igualtat amb els homes; senten el valor de la igualtat. Si fa no fa, són la meitat de la població mundial -això és un fet- una meitat igual que l’altra. Les dones s’han fet valdre com a iguals en el món de cultura occidental. La lluita per la igualtat només acaba de començar, però el discurs està escrit: Som iguals perquè som persones, res més a afegir a la Declaració Universal dels Drets Humans.

En canvi, el tema de Catalunya -Espanya, a part de les magnífiques anàlisis que hi trobem a la revista, no va aportar cap conclusió nova: la independència potser serà per als nets (no d’esperit, sinó els fills dels fills), potser algun dia Espanya canviarà. En Ramoneda titlla el moviment independentista de subversiu, i no li falta raó. És subversiu en relació a l’Estat espanyol que es veu més que qüestionat. Però li critica que “amb la seva dinàmica identitària eludeix, en nom del valor superior de la República, les qüestions determinants de l’estructura econòmica i social, com si fossin secundàries”. També podríem dir: l’unionisme amb la seva dinàmica uniformista eludeix, en nom del valor superior de la Unidad de España, les qüestions fonamentals dels drets humans, com si aquestes fossin secundàries tot i ser el fonament, la condició de possibilitat de dir-nos persones. Recordeu les quixotesques paraules de “la razón de la sinrazón”, perquè aquesta és la lògica en què es troba instal·lada Espanya: la Unidad de España destrossa la Unitat de la Raó il·lustrada i la Unitat del Bé platònic.

La dona i l’home són iguals. Aquesta és la teoria, la pràctica demana una lluita continuada per aproximar-se tant com es pugui a l’ideal. El feminisme ja disposa d’un marc ideològic i lingüístic que el defineixen. Pot anar a la confrontació amb el masclisme patriarcal  i exigir fets que ho corroborin: no només llistes cremallera o quotes de poder en les empreses sinó, per exemple, una llei d’igualtat salarial com a Islàndia, que busca acabar definitivament amb la bretxa salarial entre homes i dones. L’independentisme hauria de fer el mateix amb el seu discurs i pensar-se dient: soc tan català com un espanyol és espanyol –y muy español– que per això som iguals. Si s’imposa el relat actual, la conseqüència és la submissió política i assimilació cultural i lingüística. Mentre Espanya no reconegui Catalunya com a igual, estem abocats a una eterna lluita d’assimilació en què, per raons polítiques secundàries i circumstancials, portem les de perdre.

Es diu que s’ha de dialogar i fer política. Pensar que fer política realista amb Espanya és possible és picar ferro fred. Per establir un diàleg efectiu, l’independentisme ha de ser reconegut per l’altre -l’unionisme- en relació d’igualtat. És difícil, potser utòpic però no impensable, de més verdes en maduren. Quan es constati aquest reconeixement mutu podran venir les solucions: la via suïssa, la canadenca, l’escocesa, la unilateral o l’independentisme màgic. “L’odissea acabarà, potser no molt aviat, o sí”, diu el filòsof alemany Peter Sloterdijk. El resultat ha de ser la solució portuguesa o qualsevol de les hispano-americanes. Omplim el sarró per si cal fer marrada fins a arribar a bon recer. Només vull ser, com l’historiador Xavier Díez: “un independentista pràctic. Vull una República perquè em deixin tranquil” que ja soc grandet.

Acabo reescrivint la realitat de la relació Catalunya-Espanya amb l’ajuda de la inspiració platònica. La idea de Bé, aplicada al món social i a la política, s’identifica amb la idea de Justícia. Justícia = Bé. Jo hi afegiria la Llibertat il·lustrada. JUSTÍCIA-BONDAT-LLIBERTAT, en l’ordre que vulgueu, s’han de donar en la quantitat suficient per a viure com persones. En els temps que corren, més aviat van a la baixa els tres valors. En la democràcia “plena” on diuen que vivim s’ha provocat una situació de desordre, de perversió de valors democràtics. Una anomalia en la qual es va produir un cop de l’Estat, l’1-O. Ha aparegut la tirania, que és el govern radicalment més injust, com a conseqüència de la degradació de la democràcia. A la tirania no hi ha cap virtut ni cap mena de llei excepte la voluntat del tirà guarnida de tribunals amb punyetes. No em digueu idealista, ja ho dic jo: soc idealista perquè crec, com deia el filòsof de les idees, que “la raó i els valors morals sempre s’imposaran a la traïció i a la ingratitud”. I tingueu sempre present que qui te l’ha fet, te la farà. Salut.