VOTEU CONTRA LA TIRANIA

Deixa un comentari

Fins els bous gemeguen sota el pes del jou

I es planyen els ocells dins la gàbia

PLUTARC

El gran avenç de la humanitat no ha estat pas la tècnica que ens permet viure més i millor. El que més ens ha ajudat a progressar ha estat la capacitat posar-nos d’acord, de cooperar, de treballar en grup. El filòsof búlgar Tzvetan Todorov ens deia a Vivir solos juntos, 2011: tots som éssers incomplets, però el contacte amb els altres ens enriqueix, hem de considerar a un home com a un complement dels altres. L’individu només existeix en l’intercanvi humà. A les societats prehistòriques ja hi trobem les primeres assemblees. A la democràcia atenesa, la Ekklesia era l’assemblea principal. Les esglésies dels primers cristians eren les assemblees locals. Podríem  repassar la Història fins arribar a les assemblees de la CUP.

 

Ara bé, en tot equip hi ha algú que dirigeix. En direm amo, cap, capitost, director, encarregat, gerent, patró, president, propietari, responsable, senyor, superior. En la política s’ha tendit a buscar algú, UN, que tingués més “qualitats”, fins i tot divines. Aquest U podia ser faraó, cabdill, emperador, príncep, rei, monarca, sobirà, o cap d’estat. Per més que tinguem alguna Nefertiti o Cleòpatra, el relat ha estat sempre patriarcal. El problema ha estat, per una raó o altra, que tot grup tendeix cap a la degeneració. Fins i tot a la CUP tenen situacions d’assetjament en la lluita interna pel poder. A tot arreu hi ha petits tirans.

 

Al començament de l’Edat Moderna hi va haver un filòsof occità que, a partir de l’anàlisi dels grecs i romans, ja va tenir clar que tot poder es corromp, tendeix a la tirania. Era Étienne de La Boétie, amic íntim de Montaigne a qui deu la publicació del Discurs de la servitud voluntària l’any 1574. El llibret, del qual en tenim una magnífica traducció i estudi d’en Jordi Bayod, ha estat molt temps oblidat però reapareix en moments de grans conflictes socials amb el pacifisme per bandera. Algú l’ha vist com un antecedent de l’anarquisme, per més que fos un home d’ordre i monàrquic reclòs al seu castell -com Josep Pla al Mas Llofriu. Això sí, crític amb tot abús de poder.

 

El pensament de La Boétie parteix de considerar que els ciutadans no han d’obeir ningú fora de la llei. Una llei basada en la raó i que ens diu que la naturalesa de l’home és ser lliure i voler ser-ho. Deia que la primera causa de l’esclavitud voluntària és el fet d’acostumar-se a ser dominat. Moltes vegades els governats no ens queixem del mal govern perquè ens hem acostumat, sempre ha estat així, no s’hi pot fer res. Els que manen, manen. És la complaença en la submissió. Per tant, davant les lleis injustes la conclusió més conseqüent seria una crida a una desobediència civil. Decidiu-vos a no servir més i sereu lliures. Si no tenim el coratge d’enfrontar-nos a la injustícia, haurem de patir la vergonya d’acarar-nos a la covardia pròpia. Com homes lliures renunciem voluntàriament a una part de la llibertat per mor d’un bon govern que gestiona la llei. Si qui governa esdevé un tirà, és conseqüent actuar en contra d’ell i retirar la nostra servitud voluntària, si no ho fem, som esclaus voluntaris. Esclau, no haig de ser sinó de la raó.

 

Encara que costi de creure, diu el filòsof que el mecanisme de la tirania es basa en el fet que són sempre quatre o cinc els que sustenten el tirà. Aquests sis en tenen sis-cents que se n’aprofiten a la seva ombra, aquests en tenen sis mil que han elevat a càrrecs públics que situen en el govern de les províncies o en la gestió dels diners. El seguici que ve a continuació és gran. Qui vulgui cabdellar-ne el fil, veurà que la corda lliga al tirà no sis mil homes sinó cent mil, o milions. Avui dia el tirà és fàcil d’identificar, deixo al bon seny del lector anar repartint càrrecs de petits tirans (tiranuelos en la traducció castellana) entre ministres, jutges, banquers, periodistes, constructors, delegats del govern, censors, policies: tots ells peons, enginyers o inspectors del Reial clavegueram.

 

És molt fàcil veure en La Boétie un precedent de la Declaració Universal dels Drets Humans que en el preàmbul diu que aquests han de ser protegits per un règim de dret per tal que les persones no es vegin forçades, com a últim recurs, a la rebel·lió contra la tirania i l’opressió. Sota el tirà, com no parem de veure des de fa massa temps, la llibertat de fer, de parlar i gairebé de pensar se’ns suprimeix tota. El Déu cristià del filòsof que ens ocupa castiga els qui obren malament, si no a la terra, sí quan es moren. Potser nosaltres no trobem la manera de rebel·lar-nos d’una forma efectiva però ara que venen les votacions, aprenguem a obrar bé i a votar millor. Per tal de deslliurar-nos de la tirania contrària als Drets Humans, el tirà i els microtirans, còmplices en cobdícia i misèria moral, es mereixen un càstig exemplar.

Aquesta entrada s'ha publicat en autoritarisme, Catalunya, Identitat, Judici Independència, República el 15 d'abril de 2019 per jfkami

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.