De Nuremberg a Madrid

Deixa un comentari

El diumenge 17 de febrer vaig rebre un WhatsApp sobre l’homenatge que, l’Ajuntament de Seròs, va fer als setze deportats al camp d’extermini nazi de Mauthausen durant la Segona Guerra Mundial. Va ser la localitat amb més deportats després de la ciutat de Lleida. A la placa hi llegeixo Latorre, el meu segon cognom, Aresté o Ibars i em ressonen els avantpassats. Em sap greu el desconeixement que el passat dictatorial va imposar sobre moltes famílies. De la Guerra Civil, dels refugiats que van marxar a França, de la postguerra no se’n parlava. Silenci. Por. “Després el silenci ple de por” diu la Teresa Ibars en el llibre Atles de l’oblit que acaba de sortir. Gràcies Teresa per posar paraules al temps i l’espai compartits de les nostres vides al Baix Segre.

Quan la relació entre el passat i el futur s’omple de silenci vol dir que una força tirànica i anorreadora ha fet callar  algú, els nostres pares. La relació és el silenci. El mateix silenci, i una por molt més gran, es va donar a la família de l’advocat i especialista en drets humans, Phillippe Sands. El 2010 va rebre una invitació d’una ciutat estranya per a ell per fer-hi una conferència. El que el va motivar a anar-hi va ser que a Lviv, a l’actual Ucraïna, que va arribar a dir-se Lemberg i Lvov o Leopolis, i que de 1914 a 1945 va canviar de mans fins a vuit vegades, hi havia nascut el seu avi Leon el 1904. També hi havien nascut els dos fundadors del dret internacional, els juristes que van crear els conceptes de “crim contra la humanitat” i “genocidi”. Ell sí que va investigar i va omplir el silenci del passat familiar. El fruit n’ha estat el llibre Calle Este – Oeste (2017). No és una novel·la, no és un llibre d’història, no és una biografia. És una reconstrucció detectivesca de la història de la seva família jueva. I, sobretot, la narració de com es va gestar, al llarg del segle XX, el dret internacional de la persona que encara s’ha de consolidar en les estructures de la justícia dels estats.

Les dues guerres mundials, a més de marcar la vida i la mort de molts europeus, van configurar el naixement de la Societat de Nacions -la posterior ONU- i les lleis de dret internacional. Unes guerres en les quals l’estat espanyol no hi va participar i, penso, que són una de les causes que fan que Espanya tingui una mentalitat ultramuntana en el seu doble sentit: una llei diferent a aquesta banda dels Pirineus i una conducta ancorada a una tradició religiosa i cultural que es fa forta en el passat.  En la primera va ser neutral, ja tenia prou feina amb la guerra de Marroc que no va acabar fins al 1927. La segona va començar pocs mesos després d’acabar la Guerra Civil, i Franco va fer la puta i la Ramoneta amb el seu admirat Hitler per no mullar-s’hi massa. Com no hi va participar, i ens va tancar en la foscor immoral d’una dictadura, també es va mantenir al marge de l’evolució històrica del concepte d’Estat de Dret modern. Les conseqüències d’aquest fet les arrosseguem fins als nostres dies.

La Primera Guerra Mundial es va mal tancar amb el Tractat de Versalles. En el llibre de l’advocat britànic i francès Sands surt el concepte de Petit Tractat de Versalles que no havia sentit mai. Vaig consultar amb companys historiadors i tampoc era conegut. Per internet no ho he sabut trobar. Penso que fins i tot no hem connectat ni amb la tradició historiogràfica europea. He de deduir que Petit Tractat ha de fer referència al Tractat de les Minories, una qüestió que ja havia tingut molts antecedents en els tractats de pau del segle XIX. Feia referència al fet que els nous estats que naixien a Europa després de la caiguda de l’Imperi Austrohongarès, havien de comprometre’s a donar un tracte igualitari a les minories nacionals i racials.

La Gran Bretanya s’hi va oposar perquè temia que a continuació s’atorguessin “drets similars a altres grups, com negres americans, irlandesos del sud, els flamencs i els catalans” (mireu, ja hi sortíem pel mig). Un mes després, el juny de 1919, l’article 93 requeria que Polònia firmés un segon tractat destinat als habitants que es diferenciessin de la majoria de la població en raça, llengua i religió. Es van atorgar drets a alguns grups, però les potències victorioses van eludir el compliment d’obligacions equivalents en respecte a les seves minories. Tot i això, els drets d’aquelles minories es convertien en “obligacions d’interès internacional” que estarien sota la protecció de la Societat de Nacions i qualsevol disputa podria portar-se al Tribunal Permanent de Justícia Internacional creat a la Haia el 1922. Aquests passos a cavall del dret nacional i internacional, anaven marcant la tendència que els drets ja no eren de l’Estat omnipotent que podia  fer el que volgués amb els “seus” súbdits, sinó dels individus: “els individus havien de tenir drets internacionals, una idea innovadora i revolucionària aleshores i, en molts llocs – Tribunal Suprem inclòs, encara ara”.

La Segona Guerra Mundial té com a colofó icònic els Judicis de Nuremberg. La pel·lícula El fotògraf de Mauthausen de la directora Mar Tarragó, ens recorda com en Francesc Boix i Campo – barceloní del Poble Sec i em diuen que de mare fragatina- va treure les imatges del camp d’extermini. Ell va ser l’únic espanyol que va actuar com a testimoni en el judici. Per ser exactes, era apàtrida perquè el règim franquista els havia retirat la nacionalitat per més que portessin la “S” de Spanisch a l’uniforme ratllat. La sentència es va limitar a fets transcorreguts durant el conflicte armat, van quedar fora pogroms -el linxament o assassinat de persones d’origen jueu, així com l’espoliació de llurs béns i propietats- que no havien fet només els alemanys; i va afectar alts càrrecs. Hi havia consens a l’hora d’establir el concepte de crims contra la humanitat, la responsabilitat dels actes vinculats a la guerra, però els costava més veure el concepte de genocidi que obria la porta a tota mena d’actes, inclosos els passats fora del conflicte armat.

La nova tendència judicial que es va crear estava dirigida a protegir individus o grups. Fins aleshores, els estats i els seus sobirans, per tradició, podien actuar com volguessin i eren lliures de matar, mutilar i torturar el seu propi poble. A partir del judicis de Nuremberg: “Els drets i els deures dels individus són drets i deures dels homes. Les accions dels polítics no haurien de buscar la immunitat sota la personalitat intangible de l’Estat. L’Estat no és un ens abstracte”. El tribunal havia de desenvolupar una llei per protegir els individus i establir el precedent de la futura Cort Penal Internacional, que va ser creada el 1998 per l’Estatut de Roma. Va començar a funcionar l’11 de març del 2003, només fa quinze anys.

Hem començat el segle XXI i som a les beceroles de tenir una justícia universal. Al Tribunal Suprem de Madrid han retirat un Sant Cristo -fet per un republicà pres- però la marca, el rastre és visible. L’Estat espanyol, el Rei són obsolets. Viuen ancorats en el marc jurídic i mental del segle o segles passats. Avui l’Estat, que es vol veure encara omnipotent, té límits. El primer és que l’ésser humà, unitat última de tota llei, no perd el dret a la protecció de la humanitat quan l’Estat trepitja els seus drets fonamentals amb garrotades, presons preventives, mentides i judicis -el d’ara només és el primer- de manera que fa avergonyir la consciència del gènere humà. Aquestes actes són il·legals perquè els drets humans estan per sobre de les lleis nacionals fetes a mida dels seus interessos. Hi ha individus que no tenen ni consciència ni vergonya, només s’omplen la boca de “Ley, Constitución o No me acuerdo”. Nosaltres sí que recordem i no oblidem.

Aquesta entrada s'ha publicat en autoritarisme, Borbons, Catalunya, Judici Independència, República el 11 de març de 2019 per jfkami

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.